El funcionament del mercat de treball espanyol pre­senta importants diferències respecte del d’altres es­tats membres de la Unió Europea. En particular, és es­pecialment diferent del dels països que formen part de l’eurozona. Les diferències més importants estan en les dificultats que troben totes les persones actives espanyoles per accedir a l’ocupació, i especialment els joves, fet que suposa que Espanya sigui el país amb un nombre més elevat de desocupats i d’ocupats amb in­suficiència d’hores treballades (subocupats). És a dir, el país amb un nombre més elevat de persones amb la necessitat d’augmentar les seves hores d’ocupació. Addicionalment, les característiques de les persones actives amb més probabilitats de desocupació o sub­ocupació es concentren més en unes llars que en unes altres, fet que implica que també tinguem el nombre més gran de treballadors que viuen en llars amb una renda familiar per sota del llindar de la pobresa.

Dues de les principals fonts de diversitat en el mercat de treball dels països europeus són les diferents estruc­tures productives i les polítiques laborals dutes a ter-me, tant actives com passives. Tot això afecta les tres dimensions clau del mercat de treball: accés a l’ocupa­ció, condicions de treball adequades i salari suficient.

En el repte d’accés a l’ocupació s’han seleccionat dos indicadors clau. El primer mesura la dimensió de la subocupació per insuficiència d’hores i el segon la du­rada de la desocupació. El primer tret rellevant és que Espanya ocupa les últimes posicions del rànquing en els dos indicadors, només superada per Grècia en la durada de la desocupació. El 2005, amb nivells de de­socupació molt baixos i taxes altes de creixement eco­nòmic, la posició espanyola al rànquing era sensible­ment millor, tant en relació amb la subocupació com en la durada de la desocupació. Espanya estava en una posició intermèdia entre els països nòrdics i els centre­europeus i els països de l’Est d’Europa, aquests últims situats en posicions pitjors que l’espanyola.

L’indicador seleccionat per al repte de tenir condicions de treball adequades és la insatisfacció general amb la feina. En aquest cas, la posició d’Espanya en el ràn­quing també va empitjorar entre 2005 i 2015 per situ­ar-se entre els últims quatre països de la UE en aquesta necessitat. Pràcticament, un de cada cinc treballadors espanyols està molt poc o poc satisfet amb les condici­ons laborals de la seva feina, quan l’habitual a la resta de la UE és que aquesta xifra se situï al voltant d’un de cada vuit o deu treballadors.

L’anàlisi es completa comparant la necessitat de tenir un salari suficient als diferents països de la UE. En aquest sentit, s’han seleccionat dos indicadors: la desigualtat salarial, és a dir, el percentatge de treballadors els salaris per hora dels quals són inferiors a un llindar que depèn de la distribució salarial (relatiu) de cada país, i el percentatge d’ocupats que pateixen pobresa laboral, és a dir, persones ocupades que viuen en una llar la renda familiar de la qual no supera el llindar de pobresa.

Tal com es pot apreciar, Espanya se situa en una posició intermèdia en el context europeu pel que fa al nombre de persones amb un salari per hora baix, i durant la recessió la seva posició només empitjora lleugerament. Això sí, tant abans com després de la crisi, Espanya apareix en les pitjors posicions del rànquing de pobresa laboral, principalment per l’augment de la subocupació per insuficiència d’hores, la parcialitat involuntària i l’augment de la concentració de la desocupació i de la subocupació en determinades llars.

​​​