
L’habitatge és un actiu fonamental per a les llars i ha suposat tradicionalment un mecanisme de protecció davant el descens dels ingressos. En aquest informe s’analitza la cobertura de les necessitats socials en aquest àmbit articulant la discussió entorn de tres subdimensions o reptes bàsics:
-
En primer lloc, poder accedir a un habitatge sense fer un esforç financer excessiu;
-
En segon lloc, que els habitatges existents ofereixin als seus residents unes condicions dignes i adequades;
-
I, finalment, aconseguir evitar situacions de pobresa energètica que afecten la salut i la integració social.
La informació obtinguda mostra que els problemes més greus (com els endarreriments en el pagament del lloguer o la hipoteca, que poden desembocar, si es repeteixen, en processos de desnonament) afecten només una petita proporció de la població espanyola, tot i que la freqüència d’aquests problemes va augmentar durant l’etapa de crisi. A més, el cost de l’habitatge segueix sent un problema important per a alguns grups socials, que han de dedicar a aquest capítol una part molt important del que guanyen. En el cas dels joves, el preu elevat de l’habitatge, tant en propietat com de lloguer, contribueix a endarrerir els processos d’emancipació de la llar familiar.
1. Primer repte:
Garantir l’accés a l’habitatge
L’esforç que van haver de fer les llars per comprar un habitatge el 2017 és menor que el que van fer en els anys de forta pressió de preus al mercat immobiliari, quan els preus van assolir els nivells màxims. Tanmateix, una família mitjana (amb ingressos mitjans) seguiria necessitant com a mínim gairebé sis anys per poder comprar un habitatge tipus als preus vigents, suposant que hi destinés el total de la seva renda disponible anual (això no ho pot fer ningú, però es fa servir aquest supòsit per construir l’indicador). Són dos anys més dels quatre que els experts consideren que representarien un esforç financer prudent. La dificultat d’accés és molt més gran a les llars que es troben a la part baixa de la distribució de la renda (primer quintil): aquestes famílies d’ingressos modestos necessitarien més de 16 anys per poder comprar l’habitatge, fins i tot destinant-hi tota la renda disponible.
El mercat del lloguer ofereix una alternativa a la compra i moltes famílies hi van optar un cop iniciada la crisi, quan es va fer més difícil obtenir préstecs. Però en els darrers anys els preus de l’habitatge en lloguer han experimentat pujades molt acusades, la qual cosa dificulta encara més l’accés a l’habitatge. Si tenim en compte les dades que publiquen alguns portals immobiliaris, com Idealista, els preus han experimentat una pujada del 18,4% el 2017.
En realitat, els experts aconsellen dedicar com a màxim el 30% dels ingressos mensuals a la compra o al lloguer de l’habitatge. Però les dades indiquen que les despeses d’habitatge absorbeixen de fet una major part de la renda disponible de moltes famílies: més d’una cinquena part de la població espanyola viu en llars sobrecarregades pel cost de l’habitatge, ja que aquestes despeses superen el 30% de la seva renda. I gairebé la meitat de la població declara que afrontar els pagaments associats a l’habitatge suposa una càrrega econòmica feixuga.
L’ACCÉS DELS JOVES A L’HABITATGE |
---|
L’accés al mercat de l’habitatge, tant en lloguer com en propietat, és especialment difícil per als joves (menors de 35 anys). Un jove que llogui un habitatge el 2017 hauria de gastar el 40% de la renda disponible de la seva llar per accedir a un lloguer. Per als més joves, els menors de 25 anys, aquest percentatge podria assolir fins i tot el 44% dels ingressos. Si ens fixem en els preus mitjans de lloguer de plataformes immobiliàries com Idealista, les llars formades per joves menors de 35 anys necessiten més de la meitat de la seva renda disponible per poder pagar el lloguer. En el cas dels menors de 30 anys, el cost del lloguer representa gairebé el 70% dels seus ingressos. En el cas de la compra d’habitatge, la reducció dels preus des del 2009 ha fet que disminueixi el nombre d’anys necessaris per comprar un habitatge (tenint en compte la renda disponible), si bé el termini segueix essent superior al recomanable i molt més gran per als joves que per als més grans de 34 anys. |
DESNONAMENTS I PERSONES SENSE LLAR |
---|
El 2017 el nombre de llars que van perdre l’habitatge va pujar a 60.754 (0,05% de la població): 22.330 per impagament d’hipoteca, 35.666 per impagament de lloguer i 2.758 per altres situacions. Malgrat que el problema dels desnonaments tendeix a disminuir en els últims anys, els produïts per no poder pagar el lloguer van créixer el 2017, a causa del fort increment dels preus de l’habitatge llogat a Espanya. Els preus de l’habitatge, la crisi econòmica i la falta de polítiques de protecció específiques han fet augmentar el nombre de les persones sense llar en l’última dècada. L’any 2016 eren ja 16.437 persones les que, de mitjana, havien de recórrer diàriament als centres d’allotjament per a persones sense sostre, fet que suposa un augment de més del 50% des de l’any 2006. |
2. Segon repte:
Millorar les condicions de l’habitatge
A més de poder accedir a un habitatge, una necessitat fonamental és que sigui digne; és a dir, que reuneixi les mínimes condicions per poder-hi viure de manera adequada. Les instal·lacions sanitàries bàsiques de l’habitatge, banyera o dutxa i inodor, són pràcticament universals a les llars espanyoles, i constitueixen essencialment una necessitat bàsica coberta.
Altres problemes de l’habitatge relacionats amb deficiències estructurals o amb un manteniment inadequat (com les humitats i les goteres, o l’escassedat de llum natural) afecten, en canvi, molta més gent. Tot i que menys estesos, també són ressenyables els problemes de sobreocupació del 5% de la població aproximadament: són habitatges que no disposen del nombre d’habitacions requerides per proporcionar l’espai vital i la intimitat suficients als membres de la llar. En un terç dels casos, aquesta situació de sobreocupació es combina amb algun altre problema de l’habitatge, fet que suposa, aplicant la definició europea, patir «privació severa» en aquest àmbit.
Si bé els indicadors relacionats amb les condicions de l’habitatge van millorar abans de la crisi (i fins i tot en alguns casos durant la primera part d’aquesta crisi), no s’observen progressos notables en els darrers anys. Una possible raó és que alguns dels problemes comentats requereixen inversions els efectes de les quals només es poden apreciar a mitjà termini.
LES PERSONES POBRES VIUEN EN CASES MÉS PETITES |
---|
Segons les dades de l’última Enquesta de Pressupostos Familiars, el 8% de la població resideix en habitatges que tenen menys de 15 m2 per cada membre de la llar, just el doble que l’any 2008. Viure amb tan poc espai és més frequent a les ciutats (9,4% en urbs amb més de 100.000 habitants) que al camp (6,1% en municipis de menys de 10.000 habitants). Però sobretot és un problema al qual s’enfronten les persones pobres. El 2017 afectava gairebé la quarta part dels que tenen rendes situades al decil inferior (davant només el 2% dels que obtenen ingressos elevats). Durant la crisi i a l’inici de la recuperació aquest problema es va aguditzar per a les persones de rendes més baixes. |
3. Tercer repte:
Satisfer les necessitats energètiques domèstiques
La pobresa energètica implica que les llars no disposen de recursos suficients per satisfer les necessitats energètiques domèstiques (com electricitat, gas o calefacció) a causa del baix nivell de recursos, del cost dels subministraments o de la baixa eficiència energètica de l’habitatge. A Espanya el problema s’ha agreujat des de l’inici de la crisi, ja que els preus de l’energia van augmentar amb intensitat al mateix temps que moltes persones perdien la feina i queien els ingressos familiars. Encara que en els darrers anys la situació ha millorat, els endarreriments en el pagament dels rebuts, la despesa energètica desproporcionada o tenir una renda insuficient (inferior a l’IPREM) després del pagament de les factures de llum o gas de l’habitatge segueixen sent problemes més freqüents avui que en els anys previs a l’inici de la crisi.
Els endarreriments en el pagament dels rebuts són especialment greus perquè poden comportar el tall de subministrament a l’habitatge, una situació poc desitjable des del punt de vista social. Les mesures contra la pobresa energètica endegades en els últims anys no han evitat que, segons les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), el 2% de la població hagi deixat de disposar, per problemes econòmics, d’alguna font d’energia durant l’any 2016.
Classificació
Etiquetes
Temàtiques
Contingut de la col·lecció
Necessitats socials: habitatge
Continguts relacionats
Revisió sistemàtica de la recerca sobre vulnerabilitat rural
Aquest article presenta una revisió sistemàtica de la literatura sobre recerca en matèria de vulnerabilitat rural per identificar les diferents tendències relatives a les fonts de vulnerabilitat socioambiental a l'Espanya rural.
L’evidència científica contribueix a desactivar creences infundades?
Hi ha la creença majoritària que fixar un topall màxim als lloguers facilitaria que més persones poguessin accedir a un habitatge, però què diuen els estudis? Analitzem si disposar d’informació modifica les opinions.
Necessitats socials de la població immigrant
El col·lectiu immigrant és un dels més vulnerables i, si el comparem amb el dels treballadors autònoms, presenta una important bretxa d’ingressos. Analitzem en aquest informe les necessitats socials d’aquest segment de població abans de la covid-19.
Necessitats socials: educació
Tenim una educació de qualitat? Analitzem en aquest informe tres dimensions fonamentals: accés a un nivell educatiu suficient, obtenció de coneixements adequats que contribueixin al desenvolupament econòmic i social i grau inclusiu del sistema educatiu.
Necessitats socials de las persones grans
La gent gran té més estabilitat econòmica i pitjors condicions de salut. Analitzem la situació d’aquest segment de la població abans del canvi dràstic causat per la covid-19.