La població espanyola va augmentar un 10% entre el 1998 i el 2008 a causa del moviment migratori imprevist i de més magnitud registrat mai per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). 

Espanya va passar d’estar molt per sota de la xifra mitjana de població immigrant sobre el total del cens dels països de l’OCDE a superar-la amb escreix. Entre el 1990 i el 2010, aquest percentatge va augmentar del 2,1% al 13,8% amb l’arribada de 5,5 milions de persones estrangeres. En aquest mateix període, només els Estats Units en van rebre més (19,6 milions) en nombres absoluts, mentre que el país que ocupa el tercer lloc en volum de població immigrant acollida, Alemanya, va rebre 4,8 milions de nouvinguts, 700.000 menys que Espanya. Si es considera el pes del creixement de la immigració en relació amb la població total, Espanya ocupa el primer lloc. 

El canvi accelerat en el cens d’Espanya va suposar una oportunitat única per analitzar com l’arribada d’estrangers afecta les decisions sobre el lloc on viure de la població autòctona. Aquests comportaments poden demostrar si es va produir o no una barreja significativa entre autòctons i immigrants durant l’onada migratòria o si, contràriament, van aparèixer guetos.

El 72,7% de la població estrangera que va arribar a Espanya durant la gran onada migratòria es va instal·lar a les 83 àrees metropolitanes del país. Això va comportar que, si bé l’any 2007 l’11,6% de la població espanyola era immigrant, a les ciutats de les àrees metropolitanes aquest percentatge era del 33,1%. Aquestes arribades van augmentar molt la proporció d’immigrants en aquestes zones, per comparació a la situació que previsiblement hi hauria hagut si els nous habitants s’haguessin distribuït de manera uniforme per tot el territori.

Per cada tres immigrants que es van instal·lar als barris més densos de les ciutats de les àrees metropolitanes –normalment els més cèntrics–, se’n va anar un autòcton. Es tractaria, demogràficament, d’un desplaçament lleu. Els canvis d’adreces en el cens entre el 2001 i el 2008 d’un total de 7 milions de llars metropolitanes reflecteixen que el percentatge de la població immigrant va augmentar especialment al centre de les ciutats. 

A les zones on, per mantenir la densitat de població autòctona inicial, haurien fet falta dos edificis nous per acollir el creixement esperat de la població immigrant, només se n’hi va construir un. Això s’explica pel desplaçament parcial dels autòctons i també perquè les llars de les famílies immigrants estaven compostes per més membres.

Entre el 2001 i el 2008, la immigració va créixer en totes les províncies espanyoles, però es va concentrar especialment a Madrid, les illes Canàries i, en general, a tota la costa mediterrània. Aquestes àrees, que plegades concentren el 53,3% de la població autòctona, van acollir el 75% del flux migratori que va arribar a Espanya. 

El boom migratori va coincidir en el temps amb l’auge de la construcció a Espanya que va tenir lloc entre els anys 1997 i 2007. A les àrees perifèriques de les ciutats van arribar-hi 500.000 autòctons (85,47%) i 85.000 immigrants (14,52%), xifres gairebé proporcionals als percentatges dels dos tipus de població a tot Espanya. Aquest repartiment va evitar la proliferació de nous guetos a les ciutats.

Terrenys urbans on el 2001 no vivia ningú van passar a acollir, set anys més tard, els habitatges de 234.000 autòctons (83,87%) i 45.000 immigrants (16,12%), gairebé la meitat dels quals a Madrid. El 19% dels barris va créixer més del doble en el període estudiat, amb l’acollida d’1,5 milions de persones, un 6% de la població metropolitana espanyola.

En àrees metropolitanes que creixen ràpidament, convé estudiar el fenomen migratori tenint en compte el creixement urbanístic. Sense valorar aquest factor, les investigacions han sobreestimat tradicionalment la taxa de canvi de residència dels autòctons per l’arribada d’immigrants i, per tant, el desplaçament i la formació de guetos.

Les dues principals àrees metropolitanes espanyoles van mostrar un comportament similar en l’evolució de la distribució de la població entre el 2001 i el 2008. Tal com reflecteixen els gràfics, tant a Madrid com a Barcelona la població nascuda a Espanya va augmentar en valors absoluts a les àrees perifèriques, la majoria nous barris creats arran del boom immobiliari. En canvi, el nombre d’autòctons es va reduir al centre de les capitals. La immigració va créixer per sobre de la mitjana a les zones més cèntriques. El color vermell dels mapes reflecteix un llindar de creixement dels immigrants superior a la mitjana. No obstant això, cal tenir en compte que un nombre significatiu d’immigrants també es va instal·lar als afores, la qual cosa va neutralitzar la segregació global.

El 2008, el 48% dels enquestats pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) opinava que la immigració a Espanya era excessiva. No obstant això, aquest factor no es va traduir en la proliferació de guetos fruit del rebuig de la població autòctona davant la possibilitat de tenir immigrants com a veïns. 

L’índex de dissimilitud, representat en la línia vermella, mesura el percentatge de població immigrant que hauria de canviar de residència per estar distribuïda de la mateixa manera que els autòctons, mantenint les mateixes proporcions a tots els barris. L’any 2001 era del 45% i es va mantenir en una tendència a la baixa fins al 2008, quan va arribar al 43%. Com més baix és aquest valor, menor és la segregació.

L’origen dels nous habitants que van arribar durant l’onada migratòria va ser sobretot l’Amèrica Llatina, amb un 46,5% del total d’arribades, principalment de l’Equador, Colòmbia i l’Argentina. El 22,7% de la població immigrant va provenir dels països de l’Europa de l’Est, principalment de Romania, també de relativa proximitat cultural. Aquest factor i la llengua compartida amb els països llatinoamericans va ajudar a evitar fer créixer la segregació entre autòctons i immigrants als barris. 

L’existència d’escoles concertades –que van incrementar en un 7% el nombre d’alumnes durant l’onada migratòria– va permetre que algunes famílies autòctones evitessin escolaritzar els fills en centres amb ràtios d’immigrants altes sense haver de canviar de domicili. Així mateix, Espanya té una mitjana de canvi de residència de les famílies de 25 anys, que contrasta, per exemple, amb la de 9,5 anys dels Estats Units. La rapidesa del flux migratori també va fer difícil que els autòctons poguessin preveure quina seria la procedència dels veïns que es trobarien en el barri que van escollir.

El canvi accelerat en el cens d’Espanya entre els anys 1990 i 2010 va suposar una oportunitat única per analitzar com l’arribada d’estrangers afecta les decisions sobre el lloc on viure de la població autòctona. Aquests comportaments poden demostrar si es va produir o no una barreja significativa entre autòctons i immigrants durant l’onada migratòria o si, altrament, van aparèixer guetos. En aquest sentit, a partir de la recerca duta a terme pels autors, s’ha evidenciat que el desplaçament de la població autòctona, considerat lleu, es va veure compensat perquè a les zones residencials que van créixer amb el boom immobiliari hi van anar a viure autòctons i també s’hi van instal•lar immigrants. 

FERNÁNDEZ-HUERTAS, J., A. FERRER I CARBONELL i SAIZ, A. (2019): «Immigrant locations and native residential preferences: Emerging ghettos or new communities?», Journal of Urban Economics, 112:135-151.