Els darrers anys, l’augment de les desigualtats de renda ha esdevingut un dels principals afers de debat social. A Espanya aquest debat és especialment rellevant, perquè es tracta d’un dels països europeus on més han augmentat les desigualtats, sobretot arran de la crisi econòmica del 2008. Les desigualtats econòmiques són conseqüència del funcionament dels mercats i de l’activitat econòmica, per una part, i d’una distribució de la renda que afavoreix determinades persones i col·lectius per damunt d’uns altres, per l’altra. L’acció redistributiva de l’Estat pot alterar aquestes desigualtats mitjançant instruments com ara la política impositiva (de manera que els qui tenen més nivell de renda hi contribueixin proporcionalment més) i la despesa pública, que permet beneficiar preferentment els col·lectius més desafavorits.

Els canvis en la distribució de la renda, per tant, són la combinació del que passa en l’activitat mercantil i l’efecte de determinades polítiques públiques. El mercat laboral hi té un paper essencial, ja que és on s’estableixen les rendes primàries de la majoria de població.

Aquest treball analitza en quina mesura els canvis en el mercat laboral durant l’última dècada han contribuït a augmentar les desigualtats. Per a examinar aquesta qüestió, recorrem a les millors fonts estadístiques oficials disponibles. Per als salaris ens basem en l’Enquesta anual d’estructura laboral; es tracta d’una font que es publica amb força retard, de manera que les últimes dades de què disposem són les del 2016. Les altres fonts utilitzades són les de la Comptabilitat Nacional d’Espanya i l’Enquesta de població activa. El període d’estudi bàsic va des de l’any 2008 al 2016, que correspon a l’etapa de la crisi i la destrucció d’ocupació (2008-2013) i a la primera fase de la recuperació (2014-2016). En els casos en què hi ha informació disponible per al 2017, l’hem afegida per mostrar que la continuïtat de la recuperació no ha alterat les tendències anteriors.

La crisi econòmica ha provocat una pressió a la baixa sobre els sous per dues vies complementàries. D’una banda, l’augment de l’atur afavoreix sempre la moderació salarial, ja que implica més persones competint per un lloc de treball. D’altra banda, les polítiques d’austeritat aplicades a partir del 2010 han provocat una devaluació salarial causada per la reforma laboral dels anys 2010 i 2012, amb mesures que van propiciar la fragmentació de la negociació col·lectiva, la reducció de la protecció de l’ocupació i l’augment de la discrecionalitat de les empreses a l’hora de fixar els sous i les condicions laborals (Pérez Amorós et al., 2016).

La taula 1 combina dos elements. El primer és el pes que tenen les rendes salarials en el conjunt de la renda nacional bruta, una mesura que permet mostrar quin percentatge de la renda es tradueix en rendes salarials (la resta correspon bàsicament als beneficis empresarials i als ingressos dels treballadors autònoms).

Habitualment, la distribució de la renda entre salaris i beneficis es manté força estable, de manera que els canvis rellevants que hi observem –com la caiguda de més de quatre punts en els 10 anys representats a la taula– són indicatius de transformacions importants en la distribució de la renda. Aquesta caiguda es podria explicar per una variació de l’estructura laboral, en la qual els assalariats representarien una proporció més petita de la població ocupada (i, per tant, més persones rebrien rendes no salarials), però en la segona columna de dades constatem que el pes dels assalariats en la població ocupada s’ha mantingut estable al llarg d’aquest mateix període, i fins i tot ha augmentat lleugerament en l’últim tram considerat. Cal advertir que analitzem la distribució primària de la renda i que no tenim en compte la població aturada i la inactiva, ja que les seves rendes, si en tenen, provenen dels processos redistributius.

En el període 2008-2016, la caiguda del salari real s’ha produït en tots els sectors de l’activitat excepte en la mineria i l’aigua i el sanejament, dos sectors amb molt poc pes quant al volum global d’ocupació. No obstant això, aquesta reducció salarial no ha estat homogènia, sinó que varia en cada sector segons els convenis col·lectius i els contractes laborals.

Cal assenyalar, a més a més, que es tracta del sou mitjà del sector. És a dir, que tant les variacions salarials com els canvis en la composició de l’ocupació causen les oscil·lacions observades. Per exemple, si en un sector es jubilen moltes persones amb sous elevats i els treballadors nous són contractats amb sous més baixos, el sou mitjà cau, o a la inversa, en cas que els empleats nous percebin sous més alts. Cal advertir que l’Enquesta d’estructura salarial, que és d’on traiem les dades, no conté informació sobre els dos sectors amb els sous tradicionalment més baixos i en els quals prolifera l’ocupació informal: l’agrari i el servei domèstic.

Les caigudes salarials més importants han tingut lloc en les activitats on ja solen predominar els sous baixos (hostaleria, serveis auxiliars, altres serveis) i en sectors que van ser els més afectats per les retallades públiques (com ara l’educació, la sanitat i els serveis socials). L’única excepció a aquest patró és el sector financer, que va patir un fort ajust salarial associat a una important destrucció d’ocupació centrada sobretot en els empleats més grans, és a dir, els que acumulaven ingressos relativament elevats. Els augments dels salaris nominals (les quantitats absolutes que reben els assalariats) reflecteixen les variacions de salaris que hi ha hagut. El salari real s’obté descomptant d’aquest augment el creixement dels preus (IPC), i reflecteix el canvi del poder de compra causat per les variacions en els sous i els preus. Al llarg del període estudiat, la reducció en el poder de compra o increment de la inflació ha estat del 14% (taula 2).

L’efecte conjunt d’aquesta evolució diferencial dels sous s’ha traduït en un increment de les desigualtats salarials. Per valorar-les, farem servir dues mesures. La primera és el coeficient de Gini, que ofereix una mesura sintètica de la desigualtat amb valors entre 0 (inexistència de desigualtat) i 100 (desigualtat màxima; un individu obtindria el 100% dels ingressos i tots els altres no tindrien cap ingrés). Aquest índex mostra una tendència inequívoca al creixement en l’última dècada, i indica que les desigualtats salarials entre els individus han augmentat (gràfic 1).

La segona mesura és l’índex D9/D1, que consisteix a comparar els sous del 10% de la població que rep més ingressos (D9) amb el 10% dels que perceben els sous més baixos (D1). Els decils (D) són els valors dels guanys que, ordenats de més baix a més alt, divideixen el nombre de treballadors en deu parts iguals, de manera que en cadascun n’hi ha el 10%. Aquest índex mostra la persistència d’un alt grau de desigualtat salarial, tot i que en aquest cas la tendència a l’increment de la desigualtat no és tan clara, potser perquè l’ajust de l’ocupació en el sector financer, com hem comentat, ha recaigut en els nivells salarials més alts. És possible també que els resultats de l’índex D9/D1 estiguin afectats per la composició de la mostra de cada any (gràfic 1). En països més igualitaris, la proporció s’acosta a 2.

Els sous baixos s’associen a condicions d’ocupació pitjors. Al nostre país, l’ocupació a temps parcial no desitjada és una de les circumstàncies que contribueixen a la precarietat salarial. Arran de la crisi, l’ocupació a temps parcial ha augmentat, però aquest augment s’explica perquè sovint és l’única opció disponible (gràfic 2), no perquè sigui voluntària.

Aquestes feines a temps parcial ofereixen menys ingressos perquè s’hi treballa menys hores i se solen concentrar en els estrats més baixos de la jerarquia salarial. De fet, en l’anàlisi de l’estructura salarial, les persones amb feines a temps parcial són la majoria en el 10% de les feines més mal retribuïdes, i els ingressos anuals d’aquests treballadors se situen per sota del salari mínim anual.

Entre els ocupats a temps parcial predominen les dones (gràfic 3), i el creixement que han experimentat està més relacionat amb l’existència de processos productius que presenten pics d’activitat de curta durada en horaris específics (per exemple, el càtering escolar) que no pas amb la recerca d’alternatives privades de conciliació.

Pel que fa a l’ocupació temporal, la crisi econòmica va representar una forta reducció dels contractes temporals, particularment causada per la destrucció massiva de llocs de treball al sector de la construcció, en el qual aquesta mena de contractes solen ser abundants. Després de la crisi, l’ocupació temporal ha tornat a augmentar i se situa en nivells semblants als d’abans.

Les feines temporals no tan sols estan associades a la inestabilitat laboral, sinó també als sous més baixos. El motiu és el mateix que en el cas de les feines a temps parcial: la concentració de les feines temporals als nivells més baixos de la jerarquia laboral i el nombre més baix d’hores laborables impedeixen l’accés a complements salarials diversos.

A la taula 3 veiem que, de mitjana, un treballador contractat temporalment cobra un 25% menys que un altre amb contracte permanent. A més a més, el recurs a l’ocupació temporal s’associa a un tipus de gestió laboral que mira de minimitzar l’ús de la força de treball, la qual cosa redueix el període de contractació (Banyuls i Recio, 2015).

El recurs a l’ocupació temporal és molt desigual segons el sector d’activitat. En part respon a qüestions específiques, com ara l’elevada estacionalitat de l’activitat turística o l’agricultura. El 2017, la temporalitat va ser del 60,7% en l’agricultura, el 40,9% en la construcció i el 38% en l’hostaleria, mentre que en altres sectors va ser prou inferior (el 17% en informació i comunicacions; el 15% en energia, aigua i sanejament, i el 7,6% en el sector financer). El 2008 l’ocupació temporal representava el 27,7% de l’ocupació assalariada, una xifra que en part s’explicava per l’enorme pes de l’ocupació temporal en la construcció (en aquest sector arribava al 45% i representava per si mateixa el 16,3% de tota l’ocupació temporal). El 2017, el percentatge es torna a situar en el 26,7%, tot i que la construcció és lluny de recuperar el seu pes anterior. L’augment de l’elevada temporalitat resulta contradictori amb un dels objectius amb què s’havien justificat les últimes reformes laborals: promoure l’ocupació estable en atorgar més poder a les empreses per fixar les condicions laborals i els sous.

En resum, la devaluació salarial s’ha produït per la combinació de diversos elements: la moderació salarial i l’estancament de la negociació col·lectiva, el creixement dels llocs de treball de sous més baixos (temporals, a temps parcial), la proporció més gran de feines en sectors de sous baixos (hostaleria) i la renovació de plantilles en què els empleats nous cobren menys que els antics.

Per a interpretar correctament aquests canvis en els salaris, cal tenir en compte que l’Enquesta d’estructura salarial tendeix a atenuar els canvis reals, no tan sols perquè, com hem indicat, alguns sectors de salaris baixos no s’inclouen en l’enquesta, sinó també perquè és difícil que quedin ben recollits els salaris dels alts directius de les empreses. També és possible que l’avaluació dels ingressos anuals dels treballadors temporals sigui massa alta, ja que no es té ben bé en compte el període de temps en què estan ocupats. Segons les dades de l’Agència Tributària, gairebé el 30% de les persones que declaren haver percebut rendes salarials al llarg de l’any no arriben als ingressos equivalents al salari mínim interprofessional anual, fet que s’explica perquè moltes persones només estan contractades en períodes de temps massa curts.

L’increment de les desigualtats salarials no es distribueix de manera homogènia, sinó que ha afectat d’una manera especial alguns col·lectius de treballadors. Un n’és el de les dones; un altre, els dels treballadors estrangers.

Les desigualtats de gènere són importants i persistents. Les dones estan en una situació d’inferioritat respecte als homes en pràcticament qualsevol aspecte de les condicions laborals que tinguem en compte: presenten índexs més elevats de desocupació, de temporalitat, de feines a temps parcial, i tenen més presència als nivells més baixos de la jerarquia laboral en sectors de professions assalariades com l’ensenyament i la sanitat. 

Una de les vies més simples per mesurar aquesta desigualtat és calcular la diferència salarial mitjana entre el conjunt d’homes i el de dones. Aquest pot ser un bon indicador de la desigualtat, tot i que la interpretació que en fem és subjecta a diverses lectures. La més restrictiva considera que només hi ha discriminació de gènere quan un home i una dona amb els mateixos nivells educatius, tipus de contracte, sector d’activitat i posició laboral cobren sous diferents. En aquest cas, la desigualtat seria del 10%, aproximadament. 

La interpretació més extensiva, en canvi, considera que la diferència total recull millor la desigualtat real, ja que la discriminació de gènere no només inclou la discriminació salarial, sinó també una assignació diferent d’homes i dones en feines diferents i fins i tot una menysvaloració de les feines tradicionalment femenines. Aquest darrer és el valor que recull la bretxa salarial.

Així, les dones cobren menys que no els homes per un conjunt de motius diversos: ocupen molts llocs de treball a temps parcial, estan sobrerepresentades en els sectors de sous baixos, ocupen llocs inferiors en la jerarquia laboral, pateixen discriminacions en qüestions de promoció, moltes de les feines femenines tenen un baix reconeixement social, etc. A més a més, i això complica encara més la situació, una bona part dels llocs de treball que ocupen sovint les dones es concentren en dos segments del mercat laboral: les professions assalariades –sobretot en serveis públics com ara la sanitat i l’educació– i les feines manuals de serveis.

La fractura o bretxa salarial recull totes aquestes circumstàncies i, per tant, no es pot interpretar d’una manera simple. Per exemple, si augmenta l’ocupació en sectors professionals preferentment ocupats per dones, és possible que les dimensions de la fractura tendeixin a minvar, tot i que persisteixen discriminacions per motius de gènere. Per tant, no podem pas considerar una variació d’uns pocs punts en el valor de la fractura com una base sòlida per interpretar que les desigualtats augmenten o es redueixen.

Com veiem al gràfic 4, la fractura salarial de gènere se situa sempre per damunt del 20%, un nivell prou alt que ens indica que la desigualtat és important. Augmenta fins al 2013 i després es modera. Tanmateix, aquesta moderació podria reflectir més la recuperació de l’ocupació (sobretot en sectors tradicionalment feminitzats) que no pas un canvi significatiu en les desigualtats de gènere.

Les desigualtats de gènere són importants, però no són les úniques que hi ha. Les diferències de sous també poden amagar discriminacions que afecten diversos grups de persones. La nacionalitat és una d’aquestes possibles causes, ja que habitualment una bona part de la població treballadora d’origen estranger (amb la notable excepció dels empleats d’empreses multinacionals i professionals d’elit) se sol concentrar en les activitats menys retribuïdes. És així no tan sols perquè són els darrers a incorporar-se al mercat laboral –i, a causa de la seva precarietat econòmica i, en molts casos, a la seva manca de qualificació, són més proclius a acceptar feines menys remunerades–, sinó també perquè les polítiques migratòries i altres que s’hi relacionen (per exemple, el reconeixement de títols professionals) els aboquen a mercats laborals marginals.

El que podem dir amb l’evidència estadística disponible és que, efectivament, aquesta bretxa salarial associada a la nacionalitat d’origen existeix i és especialment important per a les persones procedents de l’Amèrica Llatina i altres parts del món (Àsia i Àfrica). La diferència salarial amb aquests immigrants, especialment amb els procedents d’Àsia i Àfrica, ha tendit, a més, a eixamplar-se amb la crisi, una tendència que és justament la contrària de la que han experimentat els immigrants de la Unió Europea (gràfic 5).

La crisi ha representat un augment important de les desigualtats de renda i de la proporció de població que viu en risc de pobresa. Aquesta situació és el resultat d’un augment de la desocupació, les retallades en polítiques socials i una caiguda de les rendes salarials.

En aquest treball ens hem centrat a estudiar les desigualtats salarials i les condicions laborals. En lloc d’haver-hi hagut una caiguda del conjunt de les rendes salarials que hauria afectat de la mateixa manera tota la població assalariada i mantingut estables les desigualtats salarials, ja prou remarcables abans de la crisi, el que constatem és que aquestes desigualtats han augmentat, sobretot perquè el que ha empitjorat més són els sous dels sectors que ja ocupaven la franja més baixa de la distribució salarial.

Aquest empitjorament ha estat causat per canvis en la legislació laboral i un augment de les feines temporals i a temps parcial. Encara que l’augment de les desigualtats salarials té un impacte més limitat que el dels altres factors, s’afegeix a la situació i l’agreuja, mostra també la desigualtat per gènere i origen, i en part és responsable del creixement dels anomenats «treballadors pobres», un fenomen relativament nou al nostre país.

Les desigualtats han esdevingut una de les qüestions centrals del debat econòmic i social dels darrers anys (Piketty, 2014; Stiglitz, 2017; Milanovic, 2016; Grimshaw et al., 2017). Els seus efectes influeixen en aspectes tan diversos com són la convivència, l’educació i la salut, entre altres. I, sobretot, la desigualtat extrema sotmet una part de la població a condicions de vida intolerables. El fet que el mateix funcionament del mercat laboral provoqui que una part de la població assalariada caigui en situacions de pobresa i precarietat constitueix un problema d’una magnitud considerable, ja que té molts efectes col·laterals negatius, com ara el descoratjament davant la cerca de feina, el creixement de l’economia informal i il·legal, o l’increment de la demanda dels serveis socials.

BANYULS, J., i A. RECIO (2015): «Gestión empresarial y dinámica laboral», Ekonomiaz. Revista Vasca de Economía, 87.

GRIMSHAW, D., C. FAGAN, G. HEBSON i I. TAVORA (2017): Making work more equal. A new labour market segmentation approach, Manchester: Manchester University Press.

MILANOVIC, B. (2017): Desigualdad mundial: un nuevo enfoque para la era de la globalización, México: Fondo de Cultura Económica.

PÉREZ AMORÓS, F., E. ROJO TORRECILLA i H. YSÁS MOLINERO (2016): Balance de la reforma laboral, Albacete: Bomarzo. 

PIKETTY, T. (2014): El capital al segle XXI, Madrid: Fondo de Cultura Económica.

STIGLITZ, J. (2017): La gran brecha: qué hacer con las sociedades desiguales, Barcelona: Debolsillo.