Els llibres que ens ocupen parteixen de dos enfocaments ben diferents sobre una problemàtica comuna: els plantejaments de política pública que pretenen compensar les fallades del mercat en matèria d’habitatge. D’una banda, En defensa de la vivienda, escrit per David Madden i Peter Marcuse, aborda el dret a l’habitatge des d’una perspectiva política, en un marc que suposa que la ideologia té un paper fonamental en les intervencions públiques. De l’altra, Social housing in Europe, a cura de Kathleen Scanlon, Christine Whitehead i Melissa Fernández Arrigoitia, amb diferents aportacions d’experts sobre habitatge social, analitza com han afrontat fins ara el problema residencial diversos països europeus.

La lectura de tots dos llibres permet d’identificar alguns aspectes coincidents. El primer és el moment històric en què s’escriuen, dominat per les dificultats en l’accés a l’habitatge que va representar la crisi econòmica i financera del 2008. La creixent reflexió acadèmica palesa les greus deficiències del sistema a l’hora de garantir un sostre a les persones. En segon lloc, el problema de l’accés a l’habitatge s’entén com un fenomen global que exigeix, als responsables públics, la preservació dels drets humans fonamentals. El paper de la política pública s’identifica com essencial en la resolució de les fallades d’un mercat que, per la doble funcionalitat de l’habitatge (com a bé bàsic i com a bé d’inversió), genera greus tensions a l’hora d’accedir-hi. Finalment, tant un llibre com l’altre recorren a la perspectiva institucional, política i històrica per mirar de comprendre millor la complexitat de la situació actual.  

No obstant això, malgrat els para·lelismes que hem assenyalat, tots dos llibres analitzen realitats històriques molt dissemblants que han conduït a sistemes d’habitatge clarament diferents i divergents en la seva eficàcia: d’una banda, la trajectòria que han seguit els Estats Units, fonamentalment liberal, i de l’altra, la de molts països europeus, de tall socialdemòcrata. Sobre la base de la situació als EUA, En defensa de la vivienda critica les capacitats del sistema capitalista per afrontar l’escassetat o la manca d’habitatge. Condueix el lector a través d’un raonament de desconfiança en les capacitats del mateix sistema per establir mecanismes que garanteixin la provisió d’habitatge per a tothom. Al contrari, Social housing in Europe analitza, comparativament i en detall, els diferents models d’intervenció, i identifica com s’ha resolt la provisió d’habitatge social en alguns països europeus i quins factors han influït en la resiliència dels diferents sistemes després de la crisi.  

Madden i Marcuse qüestionen les possibilitats reals del sistema capitalista, avui altament globalitzat i neoliberal, de preservar i garantir el dret a l’habitatge. Els autors subratllen la mercantilització creixent de l’habitatge, que obvia la seva funció com a llar. Aquesta preocupació els porta a defensar l’habitatge com un bé complex amb múltiples significats per a les persones i les famílies, més enllà de representar un bé transaccional en el mercat.

Els capítols configuren el plantejament global, però al mateix temps tenen sentit aïlladament i cadascun d’ells permet que els autors es posicionin. En primer lloc es mostren en contra de la mercantilització de l’habitatge. Tot seguit, assenyalen els efectes adversos de les condicions de l’infrahabitatge sobre les persones. Així mateix, associen la lluita per l’habitatge als conflictes de poder, recursos, autonomia i agència, la qual cosa, al seu torn, posa de manifest els múltiples efectes negatius que aquesta lluita comporta a escala urbana, com ara la gentrificació (un procés en què la població original d’un barri es veu desplaçada per una altra que té més nivell adquisitiu) o la segregació. També critiquen la conceptualització de la política d’habitatge com un artefacte ideològic dominat, a parer seu, per la necessitat de preservar el mercat. L’últim capítol del llibre retrata el cas dels moviments i activismes a favor del dret a l’habitatge a Nova York.

La conclusió de Madden i Marcuse és probablement un dels capítols més substanciosos del llibre, ja que es mostren partidaris del dret radical a l’habitatge. Els autors argumenten la seva defensa de l’habitatge com un bé no de mercat, una convicció que té un abast global i que es reflecteix també en les diverses escales en què participa l’habitatge: el barri i la comunitat. Els autors es refermen en una necessària combinació d’actors partícips del sistema residencial (des de la política pública a l’activisme) per a un disseny just i democràtic del dret a l’habitatge.

Pel que fa a Social housing in Europe, conté taules comparatives sobre habitatge social a 12 països europeus, entre els quals Espanya, una cosa que és molt útil per als lectors interessats en indicadors i estadístiques. Ofereix informació rellevant sobre dimensió, tinença, esquemes de determinació de lloguers i requisits d’accés a cada sistema d’habitatge social d’aquests països. La primera part del llibre fa servir la dimensió del sector d’habitatge social com a estructura: sector gran (Països Baixos, Escòcia, Àustria), sector mitjà (Dinamarca, Suècia, Anglaterra, França) i sector petit (Irlanda, República Txeca, Alemanya, Hongria i Espanya). Els experts analitzen aspectes com ara la trajectòria del sistema d’habitatge a cada país i els canvis recents, els mecanismes d’assignació i provisió, el finançament i les perspectives. Al final de cada aportació hi ha una síntesi que conté els mateixos paràmetres per a cada país (la Country Box).

La segona secció analitza tres grans temàtiques transversals: història, finances i legislació, i els sectors socials i privats. Aquesta part converteix el llibre en una peça d’anàlisi útil tant per als actors del sector com per als acadèmics, i també necessària per comprendre la política de provisió d’habitatge social a Europa des dels anys quaranta del segle passat fins avui. Assenyala la importància de l’adaptació de cada país als contextos canviants i aborda el finançament de l’habitatge social i els diversos règims jurídics que el regulen. També estudia la creixent diversitat en les formes de finançament: les limitades possibilitats d’accedir a fons públics fan que probablement una part del finançament de l’habitatge social en el futur passi per l’endeutament privat. Quant a les formes jurídiques en què s’inscriu l’habitatge social, un dels capítols insisteix en la dificultat d’una legislació europea més o menys unificada.

També s’hi analitza, des de perspectives diferents, la reducció del que és públic en diverses àrees d’intervenció, des dels processos de regeneració urbana a la venda d’habitatge social als seus inquilins. D’aquesta anàlisi podem remarcar l’emergència de nous reptes en el desenvolupament dels processos de renovació urbana a Europa (migracions, envelliment de la població i canvi climàtic). Es recullen els processos que han reeixit (per exemple, les iniciatives localitzades) i les assignatures pendents (com ara la marginalització de certs barris). El denominador comú, segons que assenyalen els autors, és la preocupació pel dèficit públic com a detonant per a la privatització i l’escàs sentit del deure dels sistemes polítics analitzats envers l’habitatge social públic. S’esbossen els trets generals de la privatització de l’habitatge públic a Europa per assenyalar els efectes que ha generat aquest procés al Regne Unit.

Entre els aspectes comuns a tots els països analitzats, cal subratllar la participació creixent del sector privat en la provisió d’habitatge social, la reducció generalitzada de les ajudes a l’oferta i l’ampli augment de la demanda d’habitatge social a Europa. El darrer capítol aborda també la qüestió residencial dels col·lectius vulnerables per països i les diverses situacions de tinença. Una conclusió destacada és el paper creixent del sector del lloguer privat, sovint de baixa qualitat i en llocs allunyats del centre, com un instrument alternatiu a una oferta adequada d’habitatge social.

El clamor ideològic de fons que es pot percebre al llarg del llibre de Madden i Marcuse es diferencia de la visió analítica i no normativa del volum editat per Scanlon et al. Els primers exigeixen la defensa de l’habitatge i el reconeixement de nous actors en la transformació dels sistemes residencials. Les segones analitzen els canvis en la provisió d’habitatge social a Europa i detecten els efectes que podria suposar una reducció dràstica de la despesa en la política de provisió d’habitatge social. A partir d’aproximacions diferents, en tots dos casos hi ha una preocupació subjacent davant les greus conseqüències que implicaria per a les llars el fet de deixar en mans del mercat la solució de l’accés a l’habitatge per a tothom.