Els estats imposen l’obligació de pagar impostos per generar ingressos que financin els béns públics i, paral·lelament, estableixen un sistema de detecció i càstig dels infractors per assegurar la viabilitat del model. Aquest sistema és l’instrument de dissuasió més habitual en la societat actual i, teòricament, hauria de ser suficient per aconseguir que els individus paguin els impostos que els pertoquen, per por que l’evasió sigui identificada i sancionada.

Així i tot, segons el model econòmic estàndard, un càlcul racional sobre la baixa probabilitat de rebre una auditoria i sobre la severitat del càstig, també relativament baixa a la majoria de societats, hauria de provocar que molts individus, fins i tot aquells que tenen una alta aversió al risc, optessin per evadir impostos per augmentar així la disponibilitat d’ingressos.

En les darreres dècades han proliferat estudis sobre l’evasió i el compliment de les obligacions tributàries per esbrinar quins factors influeixen en les decisions dels ciutadans en un sentit o l’altre. Diversos estudis recents (Bartolomé et al., 2020; Robbins i Kiser, 2018) demostren que el nivell d’honestedat en matèria fiscal a Espanya és superior al que podria explicar l’instrument dissuasiu. L’origen d’aquest fet cal cercar-lo en una sèrie de factors de tipus personal i circumstancial que contribueixen a evitar nivells més elevats d’evasió fiscal. 

Més de 2.000 ciutadans van participar en un experiment, anomenat enquesta factorial, portat a terme en dues parts: una descripció d’un context o situació concreta (en una vinyeta) amb una sèrie de característiques que els entrevistats havien de jutjar i un qüestionari més clàssic que recollia informació sobre la persona que responia l’enquesta i jutjava aquestes vinyetes. Els resultats mostren que, davant del sistema coercitiu de sancions, el càlcul racional derivat del model econòmic estàndard té, com passa en altres països (Frey i Torgler, 2007), efectes rellevants també a Espanya. Davant d’aquest mecanisme de dissuasió, la decisió individual de complir o evadir es basa en quatre factors bàsics: el nivell d’ingressos reals, la taxa d’impostos, la probabilitat de ser sotmès a una auditoria i la severitat del càstig als evasors.  

Tenint en compte aquests factors, quan les sancions i les probabilitats d’una inspecció són altes, el compliment dels ciutadans tendeix a ser més elevat, mentre que, a mesura que augmenten els ingressos i la taxa impositiva, també ho fa la probabilitat d’evasió (Andreoni et al., 1998).

Tanmateix, les respostes dels enquestats davant de diferents situacions hipotètiques deixen clar que la coerció no explica completament el compliment de les obligacions fiscals. Els factors que ajuden a entendre el comportament social en aquest àmbit són múltiples i tenen relació tant amb la situació personal de l’individu (característiques, valors i actituds) com amb la seva percepció sobre les circumstàncies que l’envolten.

Per entendre el compliment voluntari, cal tenir en compte el concepte de moral tributària, que es construeix en combinar un conjunt d’actituds personals, normes socials i pautes culturals amb la visió del paper que té l’estat en matèria d’impostos. Si els ciutadans ho consideren legítim, accepten el dret de l’estat de recaptar impostos i, per tant, l’obligació personal de pagar-los (Levi, 1988).

L’individu respecta aquest contracte implícit sempre que l’estat mantingui una doble condició bàsica: ha de complir l’obligació de proporcionar béns públics i ha de garantir que els altres contribuents també paguin. Per tant, el nivell d’honestedat global també importa: si hom percep que l’estat és ineficient per a garantir el compliment generalitzat, els individus seran més propensos a evadir, en considerar que l’evasió és una pràctica comuna.
 

Hi ha factors obvis per decidir pagar o evadir impostos, com ara la disponibilitat de coneixements i recursos en matèria d’evasió fiscal, l’experiència prèvia en aquest camp o els judicis personals sobre el que hom considera correcte o incorrecte. Una predisposició o opinió positiva prèvia a l’evasió, el fet que els companys donin suport a aquest comportament o el practiquin i disposin de recursos materials i cognitius que permetin dur-lo a terme són, per descomptat, factors rellevants a favor de l’evasió fiscal.

Altres factors són menys obvis, però també són importants: per exemple, l’edat o la formació. Un nivell educatiu més elevat s’associa, segons els resultats obtinguts en l’estudi, amb una probabilitat més baixa d’evasió fiscal. Pel que fa a l’edat, les persones més grans mostren més predisposició a complir amb el pagament d’impostos que no pas les més joves.

Més enllà de les característiques sociodemogràfiques, els valors personals i les normes i l’actitud individual cap a l’estat també expliquen de manera important la probabilitat d’evadir o de complir amb les obligacions fiscals. Les persones que creuen que l’administració té el deure de reduir les desigualtats socials mostren una probabilitat més baixa d’evadir. I, de la mateixa manera, aquells que més ponderen valors com ara la igualtat, l’obediència i la igualtat d’oportunitats tendeixen a reduir la probabilitat d’incompliment a l’hora de pagar els impostos.

La interpretació personal sobre el paper que hauria d’assumir l’estat respecte als ciutadans i el nivell de justícia i de corrupció de l’administració també són factors rellevants. Els individus tendeixen a ser més complidors quan perceben que l’estat afavoreix la reducció de les desigualtats. I no tan sols això: la percepció que l’entorn més pròxim a l’individu té sobre aquests mateixos elements també determina, d’alguna manera, la seva actuació (rol dels referents, pressió social).
 

En plantejar la decisió d’evadir o no en situacions diferents (amb diversitat d’ingressos, risc, corrupció estatal, compliment social i altres factors) a una mostra de més de 2.000 espanyols, s’ha demostrat que, entre tots els elements considerats, alguns tenen més rellevància que uns altres.

Les característiques situacionals que més influeixen en la decisió són el nivell de compliment fiscal en la societat (és a dir, fins a quin punt compleixen els altres conciutadans), el risc de ser detectats per les autoritats i la càrrega impositiva que cal afrontar. En canvi, elements com ara la quantitat d’ingressos i de diners evadits, la severitat del càstig, el nivell de cobertura de l’estat del benestar i el nivell de corrupció mostren efectes no tan significatius, però igualment clars.

Pel que fa als factors personals, les opinions prèvies i la predisposició davant l’evasió d’impostos, com també les opinions del seu entorn més pròxim (família i amics) i la disponibilitat de recursos intel·lectuals o materials per a evadir, tot això tendeix a influir fortament en la decisió. A més a més, el nivell d’educació de les persones, els valors personals i els principis morals d’igualtat i d’obediència també expliquen en bona part el comportament.

Així doncs, encara que tendim a creure que la nostra decisió d’evadir o de complir amb les nostres obligacions fiscals és fruit d’una decisió racional en sospesar els beneficis i els costos de l’evasió, això no mostra la fotografia completa. Paguem o evadim en funció d’una combinació de les avaluacions sobre la situació i el context del moment, juntament amb els valors i judicis individuals (Torgler, 2011).
 

Quan el nivell d’honestedat de la societat és alt (el 75% de la població compleix) o hi ha més possibilitats de ser detectat (el 50%), la tendència al frau minva clarament. En canvi, el fet que tan sols el 25% dels ciutadans compleixin o que hi hagi un risc mínim de detecció (5%) fa que augmenti l’evasió d’impostos. El nivell de corrupció també afecta significativament en la predisposició a evadir, que es mostra en l’eix vertical (presentem un tram de l’escala de l’1 al 10 en què 1 significa «no evadiria» i 10 «sí que ho faria»).

Si ens basem en el pur càlcul racional de costos, beneficis i riscos, hauríem d’esperar que la majoria de ciutadans probablement evadissin impostos. En canvi, aquest no és el cas. A l’hora de sospesar si evadeixen o no, els espanyols no tan sols fan un càlcul racional, sinó que ponderen i relativitzen les circumstàncies en què es cometria aquest frau, la severitat del càstig, la probabilitat de ser detectats i també el nivell de corrupció al país i fins a quin punt els altres ciutadans compleixen amb les seves obligacions. A més a més, els valors dels ciutadans entorn de la igualtat, o el paper de l’estat, i la influència immediata de l’entorn tendeixen a completar les peces que expliquen el trencaclosques de l’evasió fiscal.

Aquest article s’ha adaptat a partir de l’estudi:

BARTOLOMÉ, E., H. DÜLMER i L. COROMINA (2020): The tax compliance puzzle: The effects of economic and moral factors on tax evasion in Spain.

Altres referències bibliogràfiques:

ANDREONI, J., B. ERARD i J. FEINSTEIN (1998): «Tax compliance», Journal of Economic Literature, 36.

FREY, B.S., i B. TORGLER (2007): «Tax morale and conditional cooperation», Journal of Comparative Economics, 35(1). 

LEVI, M. (1988): Of rule and revenue, Berkeley/Los Angeles: University of California Press.  

ROBBINS, B., i E. KISER (2018): «Legitimate authorities and rational taxpayers: An investigation of voluntary compliance and method effects in a survey experiment of income tax evasion», Rationality and Society, 30(2).

TORGLER, B. (2011): Tax morale and compliance: Review of evidence and case studies for Europe, The World Bank, Policy Research Working Paper, 5922.