La primera etapa del model avaluat confirma que els adults amb nivells socioeconòmics i educatius baixos presenten graus més elevats de malestar psicològic. A més, demostra que la relació entre aquests dos factors és inversament proporcional: com més baix és l’estatus socioeconòmic, més gran és el malestar emocional dels pares.

La segona etapa del model teòric de Hemmingsson indica que el malestar emocional dels pares genera un ambient familiar més negatiu. Els resultats de l’estudi són coherents amb aquesta idea i evidencien que el malestar emocional dels pares permet predir la falta de cohesió familiar, la desunió de la parella, una capacitat més reduïda d’afrontar els canvis i unes relacions menys afectuoses amb els fills. L’estudi suggereix, doncs, que en aquests casos els progenitors podria ser que tinguessin menys disponibilitat emocional per prendre en consideració les necessitats dels fills o bé per donar-los respostes afectives.

El mal ambient familiar s’ha avaluat amb puntuacions basades en les respostes dels progenitors a diferents qüestionaris psicològics estàndards. Aquests tests mesuren les emocions expressades a partir de comentaris crítics a la parella, la cohesió familiar, l’adaptació als canvis i el grau d’unió dels progenitors. 

L’estudi també constata que els menors que creixen en ambients familiars conflictius presenten nivells de malestar psicològic més elevats. Segons els resultats de les enquestes, com més negatiu és l’ambient familiar, més ansietat i depressió mostren els infants, i més baixa és la seva autoestima. Les enquestes palesen que el 58% dels infants amb sobrepès i el 65% dels que pateixen obesitat tenen un trastorn psicològic clínic −el més comú, el trastorn d’ansietat−, enfront del 20% dels infants amb un pes normal que també en presenten. Aquest darrer percentatge s’ajusta als paràmetres considerats normals en la infantesa segons els criteris establerts pel Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. 

L’estudi també demostra que el malestar psicològic dels infants permet predir l’aparició d’una sensació de pèrdua de control a l’hora de menjar. A causa d’aquesta sensació, que s’ha estudiat en altres països, també en menors amb obesitat, els menors tenen més dificultats per ser conscients de la quantitat d’aliments que ingereixen. En aquest sentit, la investigació corrobora que els infants que presenten ansietat i depressió ingereixen més aliments calòrics, ja que fan servir el menjar per mitigar la tristesa, tant per trobar consol, com per resoldre els conflictes amb aquesta mena d’«automedicació».

A l’etapa següent, l’estudi posa de manifest que els infants que no saben controlar la gana que senten tenen un índex de massa corporal més elevat.

Segons el resultat de les enquestes, el 49% dels infants amb obesitat i el 24% dels infants amb sobrepès admeten que perden el control en les ingestes, enfront del 3,7% dels menors amb un pes normal que responen en el mateix sentit. D’aquesta manera queda comprovada la relació directa que hi ha entre la pèrdua de control en la ingesta i l’augment de pes dels menors. D’altra banda, hi ha estudis previs que demostren que aquesta mena de desajustos durant la infantesa fan que augmenti el risc d’obesitat en l’etapa adulta. 

Aquest estudi mostra la necessitat de considerar les variables socials, familiars i psicològiques de cada persona en l’aparició de l’obesitat infantil amb l’objectiu d’incloure-les en les estratègies de prevenció, tant governamentals com escolars. En aquest sentit, considera primordial que metges i nutricionistes, però també psicòlegs, uneixin esforços en el tractament d’aquesta patologia. En la mateixa línia, conclou que és especialment rellevant que el tractament proposat vagi més enllà de prioritzar l’objectiu de fer perdre pes als infants, i que cal entendre el paper que tenen els aliments en la regulació del malestar psicològic per part dels menors.

Amb aquesta finalitat, s’han de promoure noves estratègies de control de pes que, al costat de les iniciatives que ja existeixen, relacionades amb l’alimentació saludable i l’exercici físic, tinguin en compte els factors psicològics i familiars. Aquesta nova proposta ha de permetre que tant els infants amb obesitat com els seus pares identifiquin i regulin més bé les emocions per tal d’aconseguir que l’ambient de l’entorn familiar millori i, alhora, l’estigma social que provoca aquesta malaltia disminueixi. Aquest estigma relaciona l’obesitat infantil amb mites com la golafreria, la manca d’esforç o la mandra, que ben poc tenen a veure amb la malaltia. 

HEMMINGSSON, E. (2014): «A new model of the role of psychological and emotional distress in promoting obesity: conceptual review with implications for treatment and prevention», Obesity Reviews, 15(9):769-779.