Dos indicadors rellevants per mesurar l’assoliment del primer repte proposat –tenir accés a una educació de qualitat– eren el percentatge d’alumnes que accedien als diferents nivells educatius i la incidència del problema de l’abandó escolar. En tots els països, un factor de millora de tots dos indicadors és l’extensió del sistema de beques i ajuts. Una política de beques prou generosa i ben focalitzada en les llars amb més problemes per accedir al sistema educatiu redueix els costos d’accés a les diferents etapes del sistema educatiu i eleva els costos d’oportunitat d’abandonar-lo. Per aquestes raons, normalment les beques s’han considerat com un instrument crucial per a la igualtat d’oportunitats.
Com han precisat diferents autors, les beques i els ajuts i les despeses corresponents a aquest concepte que publica anualment el Ministeri d’Educació es refereixen a diferents conceptes que exigeixen una certa diferenciació conceptual (Tiana, 2015). En les etapes en què l’accés és gratuït en centres públics i concertats (segon cicle d’educació infantil, educació primària i ESO) no hi ha despeses de matrícula i les beques contribueixen a compensar o moderar diverses despeses de les llars relacionades amb l’educació (material, menjador, etc.). En les etapes següents (batxillerat i FP de grau mitjà), la matrícula només és gratuïta en els centres públics. Una part important de les beques es destinen, doncs, als estudis d’educació universitària o equivalent, en els quals, a més, les taxes que paguen els estudiants tan sols cobreixen una petita part del cost real dels estudis.
Les dades disponibles sobre l’evolució del nombre d’estudiants beneficiaris de beques i ajuts generals a l’estudi per a les dues últimes dècades revelen la successió de tres etapes clarament diferenciades. En el període anterior a la crisi econòmica, el nombre de persones beneficiàries es va mantenir relativament estable, encara que amb una certa tendència a la baixa. A partir de l’equador de la dècada passada va començar a augmentar considerablement el nombre de beques i ajuts, amb un ritme molt pronunciat.
Aquest creixement es va truncar dràsticament en el curs 2011-2012. El 2013, a més, el Reial decret 609/2013 va endurir els requisits per obtenir una beca universitària. Paral·lelament, les taxes universitàries es van encarir significativament a la majoria de les comunitats autònomes. La simultaneïtat de tots dos processos en un context d’augment dràstic de les necessitats de les llars va suposar un fre important en la contribució de les polítiques públiques a Espanya a l’accés a l’educació universitària. Malgrat que el nombre de beques va créixer, aquest augment va ser insuficient per atendre el creixement de la demanda resultant de la caiguda d’ingressos de les llars. A això s’hi afegeixen, a més, dos fets que obliguen a reflexionar sobre l’adequació del sistema de beques i ajuts. En primer lloc, des de la reforma esmentada, l’import mitjà de les beques ha anat descendint en termes reals fins al moment present. En segon lloc, tal com mostren diversos estudis, una part important de la despesa no va a les llars amb més necessitats, la qual cosa limita la contribució potencial d’aquesta des-pesa a la igualtat d’oportunitats. Això s’uneix al fet que la despesa destinada a l’educació superior és rebuda, majoritàriament, per les llars dels decils de renda més alta (Calero, 2015).
