La situació comparada d’Espanya en els diferents àmbits descrits en l’apartat anterior està clarament vinculada amb la dotació de recursos dedicats al sis­tema educatiu i al tipus de disseny triat per a les políti­ques educatives. De la mateixa manera que l’educació en qualsevol societat pot actuar com a reproductor o reductor de les desigualtats d’origen, l’ambició dels responsables públics de la presa de decisions quant al compromís pressupostari en aquest àmbit determina l’impacte final de l’educació en la societat i el grau en què es cobreixen les necessitats educatives de les llars.

En aquest context comparat, l’experiència espanyola és força singular, ja que Espanya és un dels pocs paï­sos europeus on les administracions públiques finan­cen a través de diferents vies l’ensenyament privat. A la majoria dels països europeus, la forma més habitual d’organització del sistema educatiu és un sistema molt generalitzat d’ensenyament públic, amb un accés més limitat a través d’institucions privades. En la pràctica, després del Regne Unit i Bèlgica, Espanya és el país on més pes té l’ensenyament concertat quant al nombre d’estudiants. Atès que diversos estudis han mostrat que els centres concertats acullen una propor­ció elevada d’estudiants de famílies de nivell socioeco­nòmic alt, aquesta mena de despesa en concerts edu­catius té caràcter regressiu, és a dir, afavoreix més els més rics.

Com en la resta dels informes sobre necessitats soci­als a Espanya de l’Observatori Social de ”la Caixa”, tot seguit es presenten indicadors referits tant al volum de recursos invertits com a la intensitat de la protecció oferta, a més d’indicadors de polítiques destinades es­pecíficament a la cobertura de necessitats socials.

Un dels trets que millor defineixen les característiques de les restriccions a les quals s’enfronten les polítiques educatives a Espanya és l’assignació d’un volum rela­tiu de recursos menor (4,2% del PIB) que el de la mitja­na dels països europeus (més del 5% del PIB). Des del 2009, aquesta despesa s’ha anat reduint de manera gradual, i actualment Espanya es caracteritza, junta­ment amb altres països mediterranis, per dedicar una dotació pressupostària menor al sistema educatiu ?en­cara que amb més despesa relativa que Itàlia i Grècia.

El descens progressiu de la natalitat i l’estrenyiment de la base de la piràmide de població espanyola, no compensats pels fluxos migratoris, fan que els indica­dors de volum de despesa puguin no reflectir bé la in­tensitat protectora d’aquesta. Un indicador més direc­te és la despesa pública per alumne. El càlcul d’aquest indicador per als diferents països de la UE confirma el retrat anterior, ja que Espanya presenta, novament, un nivell inferior a la mitjana de la UE (un 10% menys que la mitjana europea).

Aquesta intensitat relativa menor del conjunt de la des-pesa no es manifesta de la mateixa manera en els dife­rents nivells educatius. Està lleugerament per damunt de la mitjana de la Unió Europea en educació primària i en el segon cicle de secundària, i entorn de la mitja­na en el primer cicle de secundària. En els dos primers nivells citats, Espanya representa just la mediana dels vint-i-set països per als quals hi ha dades. Destaca, en sentit negatiu, la bretxa que encara hi ha en la inversió de recursos per cada estudiant universitari (un 14% in­ferior a la mitjana de la UE). En aquest nivell educatiu, Espanya gasta menys que tots els països que tenen una renda mitjana superior, tret d’Itàlia, i l’esforç també és inferior al d’alguns països amb menor renda. La xifra és gairebé una quarta part inferior a la mitjana de la UE i, a més, la tendència des del començament de la dècada ha estat decreixent.

Un indicador habitual de la intensitat relativa de la despesa en educació que complementa l’anterior és la despesa per alumne expressada com a proporció del PIB per capita. Aquest indicador ofereix una mesura de la intensitat de l’esforç que fa una societat en edu­cació respecte al seu nivell de desenvolupament eco­nòmic i permet rebaixar l’efecte de les diferències de riquesa i població en les comparacions entre països. El càlcul d’aquest indicador per als països de la Unió Europea amb informació disponible ofereix un resul­tat pitjor que els anteriors. Espanya se situa en l’últim quartil, a més distància de la mitjana europea que en els indicadors anteriors. Una dada rellevant és que no sembla que hi hagi una relació estadística clara entre el nivell de renda dels països i aquest esforç relatiu, per bé que, en general, aquest és inferior a la mitjana als països amb menor riquesa. 

Dos indicadors rellevants per mesurar l’assoliment del primer repte proposat –tenir accés a una educació de qualitat– eren el percentatge d’alumnes que accedien als diferents nivells educatius i la incidència del proble­ma de l’abandó escolar. En tots els països, un factor de millora de tots dos indicadors és l’extensió del sistema de beques i ajuts. Una política de beques prou genero­sa i ben focalitzada en les llars amb més problemes per accedir al sistema educatiu redueix els costos d’accés a les diferents etapes del sistema educatiu i eleva els costos d’oportunitat d’abandonar-lo. Per aquestes ra­ons, normalment les beques s’han considerat com un instrument crucial per a la igualtat d’oportunitats.

Com han precisat diferents autors, les beques i els ajuts i les despeses corresponents a aquest concepte que pu­blica anualment el Ministeri d’Educació es refereixen a diferents conceptes que exigeixen una certa diferenci­ació conceptual (Tiana, 2015). En les etapes en què l’ac­cés és gratuït en centres públics i concertats (segon ci­cle d’educació infantil, educació primària i ESO) no hi ha despeses de matrícula i les beques contribueixen a compensar o moderar diverses despeses de les llars re­lacionades amb l’educació (material, menjador, etc.). En les etapes següents (batxillerat i FP de grau mitjà), la matrícula només és gratuïta en els centres públics. Una part important de les beques es destinen, doncs, als estudis d’educació universitària o equivalent, en els quals, a més, les taxes que paguen els estudiants tan sols cobreixen una petita part del cost real dels estudis.

Les dades disponibles sobre l’evolució del nombre d’es­tudiants beneficiaris de beques i ajuts generals a l’estu­di per a les dues últimes dècades revelen la successió de tres etapes clarament diferenciades. En el període anterior a la crisi econòmica, el nombre de persones beneficiàries es va mantenir relativament estable, en­cara que amb una certa tendència a la baixa. A partir de l’equador de la dècada passada va començar a augmen­tar considerablement el nombre de beques i ajuts, amb un ritme molt pronunciat.

Aquest creixement es va truncar dràsticament en el curs 2011-2012. El 2013, a més, el Reial decret 609/2013 va endurir els requisits per obtenir una beca università­ria. Paral·lelament, les taxes universitàries es van enca­rir significativament a la majoria de les comunitats au­tònomes. La simultaneïtat de tots dos processos en un context d’augment dràstic de les necessitats de les llars va suposar un fre important en la contribució de les po­lítiques públiques a Espanya a l’accés a l’educació uni­versitària. Malgrat que el nombre de beques va créixer, aquest augment va ser insuficient per atendre el creixe­ment de la demanda resultant de la caiguda d’ingressos de les llars. A això s’hi afegeixen, a més, dos fets que obliguen a reflexionar sobre l’adequació del sistema de beques i ajuts. En primer lloc, des de la reforma esmen­tada, l’import mitjà de les beques ha anat descendint en termes reals fins al moment present. En segon lloc, tal com mostren diversos estudis, una part important de la despesa no va a les llars amb més necessitats, la qual cosa limita la contribució potencial d’aquesta des-pesa a la igualtat d’oportunitats. Això s’uneix al fet que la despesa destinada a l’educació superior és rebuda, majoritàriament, per les llars dels decils de renda més alta (Calero, 2015).

El conjunt d’actuacions que promouen l’accés a l’edu­cació es pot considerar una inversió en creixement econòmic futur i una aposta per la millora de la igual­tat d’oportunitats. A banda dels arguments habituals d’equitat i justícia social que es poden adduir en el seu suport, la inversió en educació des d’edats molt prime­renques es pot considerar un mitjà per impulsar la ca­pitalització dels recursos humans, amb efectes positius a llarg termini sobre el creixement econòmic. Des del punt de vista de les oportunitats individuals, l’educació primerenca promou el desenvolupament d’habilitats tant cognitives com no cognitives que poden ser impor­tants per al desenvolupament individual en el cicle vital.

Com ha emfasitzat l’OCDE en diversos informes (Star­ting Strong), els programes d’educació primerenca po­den millorar les habilitats esmentades, ajuden a establir les bases per a l’aprenentatge continu, fan més equita­tius els resultats de l’aprenentatge, redueixen la pobresa i milloren la mobilitat intergeneracional. En la majoria dels països, els governs han anat augmentant els recur­sos destinats a l’educació primerenca a través de dife­rents fórmules. No obstant això, no en tots els països hi ha accés universal a aquests programes, i els recursos invertits difereixen considerablement.

A partir de les dades d’Eurostat, Espanya se situa, de nou, en una posició inferior a la mitjana dels països de la Unió Europea i molt lluny de la dels països que inver­teixen més recursos públics en aquest tipus d’educació, com els nòrdics. En aquests països hi ha més tradició de sistemes que integren l’educació i les cures infantils des de la infància. En qualsevol cas, les dades de des-pesa per estudiant a Espanya se situen per sota de les de tots els països que tenen més renda, tret del Regne Unit. Això obliga a definir estratègies clares i coherents per a una assignació eficient dels recursos públics destinats a aquesta àrea prioritària.