Avaluar les polítiques relacionades amb la immigració és complex, a causa de la gran quantitat d’aspectes que engloben i la diversitat de nivells de govern implicats. A escala europea s’han aprovat diverses directives encaminades a fixar mínims en aspectes com ara la reunificació familiar, l’estatut dels residents de llarga durada o els trasllats dins d’una mateixa empresa. A més, l’any 2004 es van aprovar un conjunt de principis bàsics comuns per a la integració dels immigrants que havien de funcionar com a marc general per al desenvolupament de les polítiques nacionals. El primer d’aquests principis definia la integració com «un procés bidireccional i dinàmic d’ajustament mutu per part de tots els immigrants i els residents dels països europeus» (Document del Consell núm. 14615/04, de 19 de novembre de 2004). En aquest context, a Espanya es va elaborar el primer Pla estratègic de ciutadania i integració 2007-2010, que va anar seguit per un segon Pla per al període 2011-2014, afectat per les retallades pressupostàries. Durant els últims anys, els esforços per coordinar les polítiques d’integració i dotar-les de recursos financers han perdut protagonisme, en un període marcat per la crisi econòmica, l’alentiment dels fluxos d’entrada i la disminució de la prioritat que els governs conservadors han donat al problema.

Un instrument interessant per analitzar les polítiques nacionals d’integració de la població immigrant és el MIPEX (índex de polítiques d’integració dels immigrants), que compara cada quatre anys el marc institucional i les mesures relacionades amb la integració en 38 països desenvolupats a través d’un conjunt d’indicadors organitzats en vuit àrees fonamentals. La figura recull els resultats obtinguts per a Espanya en la publicació més recent, referida a l’any 2014 (Huddleston et al., 2015). La puntuació de l’índex va de 0 a 100 (100 representa la situació més favorable).

En termes globals, Espanya obté una qualificació mitjana de 60 punts, cosa que situa el país en l’onzè lloc entre els 38 països inclosos en la comparació. Les millors posicions en el rànquing són per a Suècia, Portugal i Nova Zelanda, amb 70 punts o més, i les pitjors, per a Xipre, Letònia i Turquia, amb 35 punts o menys. Per àrees, Espanya presenta una situació favorable en les polítiques relacionades amb la reunificació familiar, l’obtenció de la residència permanent i la integració laboral. Per contra, obté resultats menys positius en educació, accés a la nacionalitat i polítiques antidiscriminació.

Cal subratllar que la puntuació obtinguda en aquest índex depèn fonamentalment del marc jurídic existent, i no reflecteix la seva aplicació efectiva ni tampoc els resultats reals dels processos d’integració. En l’àrea del mercat laboral, per exemple, s’avaluen aspectes com el dret dels immigrants regulars a accedir a llocs de treball (públics, privats i autoocupació), l’accés als serveis públics d’ocupació generals i focalitzats, l’accés a la formació professional, les normes per a la convalidació d’estudis, els drets laborals i de seguretat social o les condicions d’accés a les ajudes per a l’habitatge. Tenir un bon resultat en aquest àmbit, com és el cas d’Espanya, implica que les lleis garanteixen un accés igualitari (o gairebé) a llocs de treball, formació ocupacional i ajudes socials, però no garanteix que a la pràctica els resultats siguin iguals.

La consecució del permís de residència permanent, la reunificació familiar i l’accés a la nacionalitat són àrees clau per a l’equiparació de drets i obligacions amb la resta de ciutadans, i la regulació establerta a cada país pot facilitar o obstaculitzar l’accés dels immigrants a la ciutadania plena. La puntuació més baixa que obté Espanya en el tercer àmbit és deguda a l’alta discrecionalitat del procés de concessió de la nacionalitat i a les grans diferències existents segons el lloc d’origen dels immigrants (el període de residència general de deu anys queda reduït a dos anys en el cas dels immigrants de països iberoamericans, Andorra, les Filipines, Guinea Equatorial i Portugal, i també en el cas de les persones d’origen sefardita).

En matèria de salut i educació es valora no tan sols la igualtat legal en l’accés, sinó també l’existència de programes específics encaminats a cobrir les necessitats dels immigrants. Espanya, igual que altres països del sud d’Europa amb immigració recent, no ha adaptat completament els sistemes educatiu i sanitari a l’augment de la diversitat social. En el cas de l’educació, en què la puntuació obtinguda representa un «suspens» clar, els pitjors resultats s’obtenen en els indicadors relacionats amb els mètodes de valoració de l’aprenentatge previ en l’educació obligatòria, les mesures de suport per a la inserció en programes de formació professional i d’educació superior, els programes d’instrucció lingüística, la formació del professorat per afrontar les necessitats específiques dels immigrants, les mesures per contrarestar la segregació escolar i les mesures encaminades a incorporar persones d’origen estranger com a professionals de l’educació. En l’àmbit de la salut, els principals esculls provenen de les restriccions a l’atenció sanitària dels immigrants «sense papers» introduïdes pel Reial decret 16/2012, vigents fins al 2018, i de la manca de programes de mediació cultural en l’atenció sanitària.

En l’àrea de participació política, Espanya obté una puntuació intermèdia: tot i que les llibertats polítiques bàsiques (dret d’associació, pertinença a partits polítics, etc.) es protegeixen de manera adequada, els drets electorals són molt restrictius i no es dona prou suport a l’existència d’organitzacions consultives i de representació dels col·lectius d’immigrants. D’altra banda, Espanya no ha desenvolupat polítiques antidiscriminació efectives, cosa que té com a conseqüència una posició baixa en aquest àmbit dins el rànquing de països (29 de 38).