A Espanya, les polítiques públiques de caràcter monetari dirigides als joves tenen poc pes dins el total de la despesa pública (Villar, 2014), i són poques les prestacions que s’encaminen a millorar les condicions de vida d’aquest grup d’edat. La majoria de programes relacionats amb els joves els duen a terme les comunitats autònomes i els ens locals, tot i que, a escala nacional, existeixen algunes entitats implicades en la presa de decisions relacionades amb aquest col·lectiu, com l’Institut de la Joventut (INJUVE) o el Consell de la Joventut. Així mateix, el Govern ha elaborat l’estratègia Joventut 2020 amb l’objectiu d’establir un marc de referència per a les polítiques de joventut a Espanya, afavorir la coordinació entre entitats públiques en aquest sentit i dur a terme accions i programes per a joves d’entre 16 i 29 anys en diversos àmbits, com ara l’educació, l’ocupació, l’habitatge, la salut, la participació en la societat i la cooperació internacional. Cal destacar que al voltant del 90% del pressupost destinat a l’estratègia Joventut 2020 està dedicat a polítiques d’ocupació i emprenedoria, mentre que altres àrees en què els joves tenen àmplies necessitats socials, com ara l’accés a l’habitatge i l’emancipació, no queden prou cobertes (Comissió Europea, 2018a).

Malgrat que les polítiques d’ocupació per a joves són les que reben més finançament, en general no són suficients per mitigar la mala situació d’aquest col·lectiu en el mercat laboral. Concretament, existeixen alguns programes encaminats a combatre l’atur juvenil, la contractació temporal i l’abandonament de la formació. Així doncs, el contracte per a la formació i l’aprenentatge té com a objectius la inserció laboral i la qualificació professional de treballadors d’entre 16 i 25 anys amb manca d’experiència. Aquest contracte inclou un programa de formació per al treballador i comporta una sèrie de bonificacions fiscals per a l’empresa. En aquesta línia, tots els estats membres de la Unió Europea han implementat els contractes de Garantia Juvenil, adreçats a joves menors de 25 anys que hagin estat a l’atur o que hagin abandonat l’educació formal durant almenys quatre mesos. Es planteja com un programa perquè els joves puguin accedir a llocs de treball de qualitat amb una educació i una formació contínues, amb l’objectiu principal de reduir el nombre de joves d’entre 15 i 24 anys que ni estudien ni treballen (més coneguts com a «ni-nis»). Com es pot observar a la figura 9, Espanya se situa per sobre de la mitjana europea pel que fa a percentatge de ni-nis: el 2018, un 12,4% dels joves que no treballaven no rebien cap tipus d’educació, en comparació del 10,5% de població jove europea en aquesta mateixa situació, tot i que aquest percentatge havia baixat dos punts percentuals des del 2008.

La implantació de la Garantia Juvenil als diferents països de la Unió Europea s’ha fet de diverses maneres, i posa de manifest resultats diferents pel que fa a la incorporació dels joves al mercat laboral. La figura recull el percentatge de joves que no treballaven ni coberts per la Garantia Juvenil el 2016. A Espanya, aquest percentatge era del 34%, per sota de la mitjana europea i prop de les dades de països com Estònia i Lituània. A la part alta del rànquing hi havia països com Àustria, Finlàndia o Bèlgica, amb taxes de cobertura superiors al 70%. Tot i que Espanya ha experimentat millores en l’ocupació dels joves durant els últims anys, aquests resultats demostren que cal millorar la qualitat dels llocs de treball que s’ofereixen a través d’aquest programa i incrementar la taxa de cobertura, així com sostenir la integració laboral dels seus beneficiaris quan acaba la Garantia Juvenil (Comissió Europea, 2018b).

D’altra banda, actualment, no hi ha cap pla general per millorar l’accés dels joves a l’habitatge. La manca d’accés impossibilita l’emancipació i fa augmentar l’edat mitjana a què aquest grup marxa de casa els pares. Hi ha un programa general d’ajudes al lloguer d’un habitatge per a ciutadans amb pocs mitjans econòmics: els ingressos del beneficiari no poden ser superiors a tres vegades l’IPREM, i l’import del lloguer no pot ser superior a 600 euros mensuals. No obstant això, el gran increment dels preus del lloguer a Espanya fa que només un nombre limitat de joves pugui accedir a aquesta ajuda, que pràcticament és inaplicable a les grans ciutats.

A escala autonòmica, també hi ha beneficis fiscals per a l’arrendament d’habitatge per part de joves i deduccions per la compra d’un habitatge habitual, a més de certes ajudes municipals, però els imports d’aquestes polítiques són molt limitats i els seus requisits fan que gran part de la població jove quedi fora del seu àmbit d’abast.

Finalment, el sistema d’impostos i prestacions espanyol redistribueix menys les rendes dels més joves que no pas les d’altres grups demogràfics, cosa que, sumada als baixos salaris, la precarietat laboral i la inestabilitat en el mercat de treball, situa aquest grup de població en una posició relativa pitjor. Com posa de manifest Cantó (2019), mentre que el sistema redueix gairebé un 60% la desigualtat dels individus que viuen en llars on tots els membres tenen més de 40 anys, només ho fa un 15% a les llars joves. Això és degut, principalment, al gran pes que tenen a Espanya les pensions contributives.