Quan Espanya i Portugal es van incorporar a la Comunitat Econòmica Europea, el 1986, estaven molt per sota de la mitjana europea en matèria d’activitats científiques i d’inversions i recursos destinats a la recerca. En tots dos països, la despesa interior en R+D (GERD, segons les sigles en anglès) com a percentatge del PIB no arribava a un terç de la mitjana europea. Des d’aleshores, tant Espanya com Portugal han millorat d’una manera significativa la seva posició en recerca, a diferents velocitats i per camins diferents, i han avançat cap a la convergència amb la mitjana de la UE. Tanmateix, la Gran Recessió que va començar el 2008 va alentir aquest procés de convergència.

L’any 2019, el dèficit en matèria de GERD encara era significatiu, si bé s’havia produït una certa recuperació: Portugal se situava en el 64% de la mitjana de l’EU-27 i Espanya en el 57%. Això no obstant, si es prenen en consideració els indicadors de recursos humans, es constata que la situació de Portugal és molt més favorable que la d’Espanya, ja que el nombre d’investigadors per cada mil treballadors del país lusità supera la mitjana de l’EU-27.

L’evolució d’Espanya i Portugal s’ha d’analitzar en un context més ampli. L’any 2019, a l’EU-27 hi havia 1,85 milions d’investigadors (en equivalent a jornada completa); Portugal estava lleugerament per sobre dels 50.000 i a Espanya n’hi havia uns 144.000. Tots dos països representen, en conjunt, el 10,5% del total d’investigadors de l’EU-27 i la seva la població equival al 12,9% de la població total de l’EU-27.

Des del 2005, a la Unió Europea (UE) hi ha més investigadors per cada mil habitants que als Estats Units, i aquest avantatge no para de créixer. En tot el món, el nombre d’investigadors ha augmentat d’una manera significativa, però l’impuls principal prové dels països asiàtics, i en especial de la Xina, que el 2014 va superar l’EU-27. L’any 2019, la Xina acaparava més de 2,1 milions d’investigadors, i entre el Japó i Corea del Sud en tenien més d’1,1 milions.

A la península Ibèrica, la percepció social i els mitjans de comunicació identifiquen el problema de la recerca i dels recursos humans en ciència i tecnologia com a un problema permanent. De fet, les autoritats polítiques no han intentat abordar la situació amb nous missatges i polítiques fins fa ben poc. Amb tot, les millores en èpoques recents a Espanya i Portugal han estat insuficients. Entre el 2008 i el 2019, la xifra d’investigadors (en equivalent a jornada completa) a l’EU-27 va augmentar el 46%, però a Espanya i Portugal l’increment no va ser proporcional. Per consegüent, malgrat les lleus millores que s’han produït en tots dos països, la bretxa ibèrica ha augmentat, i la participació d’Espanya i Portugal en el total d’investigadors de l’EU-27 ha disminuït, sobretot en el cas d’Espanya. En efecte, l’actual contribució relativa d’Espanya i Portugal al conjunt d’investigadors de l’EU-27 és inferior a la de fa deu anys. La xifra absoluta d’investigadors en aquests dos països no ha recuperat fins fa ben poc els nivells anteriors a la crisi, i a Espanya el nombre d’investigadors que treballen en l’administració continua estant per sota del seu màxim històric. En canvi, Itàlia i Grècia -els altres dos països del sud d’Europa del nostre grup comparatiu de països- han augmentat la seva participació i les seves xifres absolutes totals.
 

Tant a Espanya com a Portugal, el repte principal consisteix a augmentar el nombre d’investigadors que treballen en el sector privat, atès que l’R+D a l’empresa impulsa la innovació. La despesa del sector privat en R+D i la contractació d’investigadors en el món de l’empresa estan interrelacionades i depenen de les estructures industrials de cada país. En aquest sentit, Espanya i Portugal s’estan quedant enrere amb relació als seus socis europeus.

A Àustria, França, Alemanya i Finlàndia, el percentatge del personal de recerca en el sector privat és superior a la mitjana de l’EU-27, que és del 55% és a dir, el 55% del total d’investigadors treballen en el sector privat, mentre que, a Espanya i Portugal, la proporció de personal investigador ocupat en el sector privat frega el 38% del total. Al país lusità, els investigadors es concentren en el sector de l’educació superior, mentre que a Espanya un percentatge significatiu treballen en l’administració.
 

Disposar de més investigadors en el sector privat no té un valor merament simbòlic, atès que millora la capacitat d’absorció de les empreses; és a dir, el seu potencial per absorbir les tecnologies i el coneixement disponibles i incorporar-los als seus processos de producció i comercialització per augmentar la productivitat. El repte d’augmentar el nombre d’investigadors que treballen en el sector privat es fa palès en observar que la despesa en R+D (BERD) com a percentatge del PIB a Espanya i Portugal equival aproximadament a la meitat de la mitjana de l’EU-27. Fins i tot la mitjana de l’EU-27, que representa l’1,46% del PIB, és molt inferior a la dels principals competidors d’Europa, com els Estats Units (2,05%) i el Japó (2,60%).

Si tenim en compte l’evolució de les condicions de l’ocupació en el mercat laboral acadèmic, és probable que la xifra futura d’investigadors postdoctorals que optin pel sector acadèmic sigui inferior a l’actual. Aquest canvi podria impulsar la creació d’unes condicions més favorables per a la contractació de personal investigador en el sector privat, si bé les oportunitats reals dependran de cada àmbit de recerca.

Tradicionalment, el sector públic de la recerca s’ha caracteritzat per unes condicions laborals més estables. Tanmateix, la precarietat creixent dels llocs de treball per a investigadors postdoctorals en el món acadèmic implica que les oportunitats fora d’aquest àmbit poden oferir unes perspectives més favorables.

Un informe recent de l’OCDE sobre autors científics destaca la precarietat que caracteritza les carreres acadèmiques arreu del món i la necessitat de diversificar tant les oportunitats de formació com les laborals. En aquest sentit, la situació a Espanya és millor que a Portugal. Mentre que a Espanya la majoria dels autors principals es beneficiaven de l’estabilitat que els oferia una ocupació indefinida, a Portugal més de la meitat tenien un contracte temporal, cosa que implicava fer front a una situació d’inseguretat laboral.

L’expressió «precariat investigador» (el terme «precariat» és una combinació dels mots «precari» i «proletariat») s’ha encunyat per designar l’ampli grup d’investigadors que arreu del món estan sotmesos a unes condicions laborals precàries. Entre el 2014 i el 2019, el nombre de doctorats als països de l’OCDE va augmentar el 25%. En la majoria dels casos, però, han de fer front a un llarg període postdoctoral en l’àmbit acadèmic i han d’encadenar beques i contractes temporals, sovint de curta durada o a temps parcial. Les dones es veuen afectades per aquestes condicions d’una manera superior i moltes acaben per abandonar el món acadèmic. 

L’OCDE formula un seguit de recomanacions i d’opcions polítiques per millorar les condicions laborals i el desenvolupament professional dels investigadors. Espanya i Portugal han implementat polítiques per abordar la precarietat de les carreres de recerca, sobretot en les fases inicials i intermèdies, en consonància amb les recomanacions de l’OCDE, però encara hi ha un ampli marge de millora.

Portugal ha desenvolupat recentment un marc jurídic per estimular l’ocupació científica i reduir la precarietat dels investigadors. Els nous Laboratoris Col·laboratius (CoLAB) fomenten la contractació d’investigadors en els sectors productiu, social i cultural. Portugal també ofereix beneficis fiscals a les empreses que contracten doctorats i supervisa els resultats de les polítiques en matèria d’ocupació científica.

Espanya ha creat el programa Ramón y Cajal per promoure la contractació d’investigadors en centres de recerca; el programa I3, que proporciona incentius econòmics a les universitats i als organismes públics de recerca per a la creació de llocs de treball permanents per a investigadors, i el programa Torres Quevedo, que ofereix incentius per a la contractació de doctorats en el sector privat. A més a més, es posarà en marxa una nova iniciativa que proporcionarà contractes indefinits als treballadors del sector públic que hagin ocupat una plaça interina durant un temps determinat. 

Font: adaptat de l’OCDE (2021b). 

Per entendre l’impacte de la ciència i la tecnologia en l’economia en general, es pot observar la distribució de l’ocupació en les activitats intensives en coneixement (KIA, segons les sigles en anglès); és a dir, en aquells sectors d’activitats en què almenys una tercera part dels treballadors han cursat estudis superiors. Tant Espanya com Portugal presenten una taxa d’ocupació en aquesta mena d’activitats que se situa per sota de la mitjana de l’EU-27 i de la mitjana de la majoria dels països similars. Això indica que la demanda de treballadors qualificats en els sectors KIA és més baixa que a la major part de la resta d’Europa, fet que reflecteix una bretxa estructural. Aquesta bretxa també és molt significativa si s’analitza l’ocupació a Espanya i Portugal en els sectors manufacturers més intensius en R+D els sectors d’alta tecnologia i de tecnologia mitjana-alta, molt per sota de la mitjana de la UE.

Atesa la bretxa estructural que pateixen Espanya i Portugal en la demanda de treballadors d’alta qualificació, cal que aquests dos països impulsin nous desenvolupaments en els sectors intensius en coneixement. Això augmentarà la demanda de personal altament qualificat i, a la vegada, millorarà les qualificacions dels treballadors de les indústries tradicionals. 

En la seva Estratègia Europa 2020, la UE es va fixar l’objectiu que el 40% de la població de 30 a 34 anys hagués cursat estudis superiors. Quan es va proposar aquest objectiu, l’any 2010, Portugal presentava un nivell significativament inferior, però Espanya ja l’havia assolit. Des d’aleshores, Portugal ha millorat d’una manera notable (del 21,6%, l’any 2011, al 39,6%, l’any 2020), però encara queda molt lluny d’altres països. Espanya ha avançat més lentament, però se situa, amb un 44,8%, per sobre de la mitjana de l’EU-27. Si bé aquestes xifres indiquen la presència d’una força de treball cada cop més qualificada, és important destacar que la proporció d’estudiants universitaris matriculats en carreres de ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM, segons les sigles en anglès) és relativament baixa en tots dos països, encara que Portugal avantatja lleugerament Espanya.

Si bé l’educació superior constitueix la base més àmplia de la formació avançada, tant Espanya com Portugal han fet inversions significatives en la formació de doctorats. Això els ha permès assolir un percentatge de nous doctorats amb relació a la població que es correspon aproximadament amb la mitjana de l’EU-27, tot i que encara és molt inferior al d’altres països, com Alemanya i Finlàndia. Cal destacar que, tant a Espanya com a Portugal, els estudiants comencen els programes de doctorat a edats superiors a la mitjana de l’EU-27. Això vol dir que obtenen el títol a edats més tardanes, fet que pot repercutir en l’ocupació. Tanmateix, els progressos d’Espanya i Portugal en la formació de doctorats obren oportunitats per al futur.

L’existència de treballadors qualificats és una condició essencial per donar suport al desenvolupament de la recerca i poder generar el coneixement que promou la competitivitat, el creixement econòmic i el benestar. Espanya i Portugal, que partien d’unes posicions clarament desavantatjoses abans d’incorporar-se a la UE, han desenvolupat els seus recursos humans d’una manera sistemàtica, però aquest procés ha patit alguns contratemps amb les recents crisis econòmiques. La implicació limitada del sector privat en la recerca i les precàries condicions de treball dels investigadors, així com la manca d’oportunitats laborals en l’àmbit de l’empresa, continuen sent un repte per a aquests dos països. 

La proporció d’ocupació en activitats de coneixement intensiu es manté molt per sota de la dels països similars. Aquestes conclusions assenyalen la importància de reforçar les polítiques centrades en la demanda per millorar la base de coneixements de l’economia. Això és important, sobretot, si es considera d’una manera paral·lela a les dades de la formació superior, en què Espanya i Portugal han millorat significativament, fins al punt que en alguns casos se situen per sobre de la mitjana de la UE. Hi ha el risc, però, que els desequilibris entre l’oferta i la demanda d’investigadors obliguin els treballadors d’alta qualificació a emigrar si no poden trobar oportunitats de desenvolupament professional en el seu país. Aquest fenomen ja es va produir, en certa manera, després de la crisi financera mundial del 2008. Les polítiques de recuperació després de la pandèmia de covid-19, la qual també ha afectat el sistema de recerca i d’innovació, seran una oportunitat cabdal per millorar la demanda de recursos humans en ciència i tecnologia. Aquestes polítiques són fonamentals per garantir que Espanya i Portugal no hagin de fer front contínuament a una fuga de cervells i que, per contra, els seus recursos humans siguin cada vegada més una font de competitivitat i benestar.
 

Autors:
 

• Laura Cruz Castro, Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC, Madrid, Espanya.

• Luis Sanz Menéndez, Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC, Madrid, Espanya.

• Tiago Santos Pereira, Centre d’Estudis Socials (CES) de la Universitat de Coïmbra, Portugal.

• Cláudia Sarrico, Escola d’Economia i Gestió (EEG), Universitat del Minho i Centre per a la Recerca en Polítiques d’Educació Superior, Portugal.

CRUZ-CASTRO, L., i L. SANZ-MENÉNDEZ (2016): «The effects of the economic crisis on public research: Spanish budgetary policies and research organizations», en Technological Forecasting and Social Change, 113, parte B, 157-167.

OCDE (2021a): OECD Science, Technology and Innovation Outlook 2021: Times of Crisis and Opportunity, OECD Publishing.  

OCDE (2021b): «Reducing the precarity of academic research careers», en OECD Science, Technology and Industry Policy Papers,113, OECD Publishing.

SANZ-MENÉNDEZ, L., i L. CRUZ CASTRO (2017): «La recerca a Espanya: les actituds de les empreses, els Governs i els ciutadans», a Dossier Recerca i innovació: què ens hi juguem?, L’Observatori Social de la Fundació “la Caixa”.