Els reptes de l’atenció de llarga durada per a persones grans a Europa

Ressenya

Els reptes de l’atenció de llarga durada per a persones grans a Europa

Gloria Fernández-Mayoralas, Grup de Recerca en Envelliment – Consell Superior d’Investigacions Científiques Institut d’Economia, Geografia i Demografia, Madrid;

En un escenari d’envelliment demogràfic i augment de la longevitat, l’atenció de llarga durada a les persones grans suscita una sèrie de reptes importants per als estats del benestar europeus. Aquests reptes tenen a veure amb la sostenibilitat del sistema d’atenció, la dualitat de l’entorn físic on es produeix (a casa o en institucions), l’entorn social (provisió formal per part de professionals o bé informal per part de familiars, cuidadors immigrants i voluntaris) i la procedència del finançament (públic, privat, subvencionat). Tot plegat es relaciona amb la mateixa definició d’atenció de llarga durada, els elements que la conformen (fragilitat, malaltia, demència, cronicitat, episodis aguts, etc.) i la necessitat d’una coordinació adequada entre els serveis de salut i els serveis socials d’atenció a la dependència. Aquest és el context que presenten les dues obres que ens ocupen.

La primera, Long-term care in Europe (2013), se centra a cercar respostes als reptes de l’atenció de llarga durada derivats del canvi demogràfic, les transformacions en les estructures socials i familiars i la revolució tecnològica, com també en la necessitat d’avaluar i, si s’escau, assegurar o millorar la qualitat de la prestació. És una obra col·lectiva i multidisciplinària que defineix els principis fonamentals que caracteritzen l’atenció de llarga durada, considera la prevenció i la rehabilitació com un fet bàsic i vital per a les persones grans i remarca la importància d’abordar adequadament en el marc legislatiu els drets dels cuidadors informals i l’ètica familiar, sense oblidar els treballadors immigrants. Altres temes que recull el llibre tenen a veure amb la necessitat d’afrontar els problemes que apareixen en la relació que s’estableix entre atenció formal i informal i entre salut i atenció social. I, finalment, la utilitat de revisar les solucions que s’ofereixen a partir de la progressió i la millora de les polítiques que s’adrecen a aquesta finalitat.

El llibre exposa aquestes qüestions en capítols temàtics transversals i comparats, com a resultat d’una aproximació a l’objecte d’anàlisi des d’un pla de treball basat en un projecte de recerca finançat pel VII Programa marc de la Unió Europea, amb un consorci format per 13 països membres. Aquest treball ha estat possible perquè tant els objectius com els mètodes es van establir per endavant, i els efectes dels exemples pràctics s’han avaluat seguint una plantilla estàndard, tot plegat coordinadament des d’una organització intergovernamental afiliada a les Nacions Unides (The European Centre for Social Welfare Policy and Research, www.euro. centre.org), amb seu a Viena.

En canvi, Long-term care for the elderly in Europe (2017) s’estructura en diversos capítols que responen a una tria de països seguint la tipologia clàssica dels estats del benestar, amb exemples dels models nòrdic, centreeuropeu, liberal i del sud i l’est d’Europa. També és una obra multidisciplinària d’autors diversos que persegueix l’objectiu d’analitzar com és l’organització, l’estructura i la provisió de l’atenció de llarga durada, i la perspectiva de la inversió social a cada país; per a això examina com s’han afrontat els reptes i quina mena de transformacions han emprès els estats, sobretot després de la crisi econòmica. L’increment de població gran i d’ancians fràgils posa de manifest la pressió de les despeses sobre el sector públic, de manera que la privatització i la mercantilització han format part de l’evolució de l’estat del benestar, també en el cas de l’atenció de llarga durada, i han estat un dels objectius explícits de les polítiques socials, sobretot en els models nòrdic i liberal. Així, fins ara aquesta atenció no s’ha institucionalitzat tant com altres serveis socials perquè, malgrat les diferències entre països, ha estat assumida en gran manera per la societat civil, especialment les famílies.

L’atenció de llarga durada ha estat assumida en molt bona part per la societat civil, sobretot les famílies.

Segons els resultats que presenta el llibre, a tots els països analitzats la tendència convergeix cap a la participació de la societat civil com a proveïdora d’atenció de llarga durada, amb el recurs a les noves tecnologies per afavorir la permanència a casa de les persones grans. No obstant això, malgrat totes les implicacions positives de la participació de la societat civil en el sistema, es remarca que aquest fet podria implicar desigualtats en la provisió d’atenció, sobretot a la població receptora més fràgil, com també desigualtats de gènere: com que les dones tenen una esperança de vida més alta, amb més freqüència no tenen una parella que se’n faci càrrec quan esdevenen dependents. Així, doncs, el balanç entre les solucions individuals i personalitzades, la capacitat de romandre a casa tant de temps com sigui possible i de mantenir una vida social sense la mediació d’un familiar continuaran sent els reptes de l’atenció de llarga durada.

Tot i que a Leichsenring et al. (2013) també es fa servir la tipologia clàssica de models de l’estat del benestar, en aquest cas (Greve, 2017) s’ha fet una adaptació dels cinc tipus bàsics a quatre, d’acord amb la demanda i la provisió formal i informal de l’atenció de llarga durada. Es defineixen doncs els tipus següents: estàndard o d’atenció mixta, nòrdic, familista i, finalment, un que anomenen «de transició». Després de l’estudi comparat, l’obra reconeix que, a més a més de no ser una tipologia excloent i de tenir diversos graus de superposició, hi ha també diferències notables segons el grau d’aplicació. Així, el Regne Unit, Dinamarca i els Països Baixos mostrarien elements significatius d’enfocaments basats en l’atenció integral centrada en la persona; països centreeuropeus com ara Alemanya i Àustria es trobarien en la fase de discussió sobre aquestes aproximacions; mentre que els països de l’est i el sud d’Europa estarien encara en el procés de recerca per al desenvolupament general dels seus sistemes d’atenció a la gent gran.

Confiar quasi en exclusiva en la família com a proveïdora de l’atenció de llarga durada té el risc d’augmentar les desigualtats.

En definitiva, aquestes dues interessants obres coincideixen a abordar el repte de l’atenció de llarga durada considerant moltes dimensions, així com el punt de vista tant del receptor com del proveïdor del servei. La primera (Leichsenring et al., 2013), des d’una aproximació transversal i comparada, ofereix una visió més conceptual, amb la idea de projectar un model europeu d’atenció de llarga durada lligat a resultats basats en l’evidència trobada mitjançant un projecte de recerca conjunt. I el segon estudi (Greve, 2017), més orientat cap a les característiques d’aquest fenomen en cadascun dels països analitzats (Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, el Regne Unit, Grècia, Itàlia, Portugal, Hongria, Lituània i Polònia), segueix la tipologia clàssica de models diversos d’estats del benestar, descriu les particularitats en cada país i conclou amb una sèrie de reflexions sobre els elements comuns.

La diferència en les dates de publicació de tots dos llibres, 2013 i 2017 (que s’eixampla més si tenim en compte que el primer es basa en un projecte realitzat del 2008 al 2011), afegeix interès per seguir l’evolució d’aquesta àrea de coneixement i com s’aborden els reptes existents. Al llibre editat per Leichsenring et al. (2013), la incidència de la crisi econòmica no és un aspecte central i amb prou feines se’n fa referència, de manera que la finalitat de la recerca és superar els reptes que presenta l’atenció de llarga durada; a Greve (2017), en canvi, es remarca que aquesta mena d’atenció tot just s’acaba d’incorporar a la política social i que molt sovint només és reconeguda com un element de pressió social; la crisi econòmica ha provocat mesures d’austeritat i el recurs a sistemes privats (les famílies, sobretot les dones) o mercantilitzats per afrontar-ne el finançament en un escenari de despesa creixent.

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Article

Impost sobre successions i impost sobre la renda: quant s’hauria de pagar?

Una anàlisi experimental dels tipus fiscals preferits en diverses menes d’impostos, en diversos supòsits de renda del contribuent i d’herència, i tenint en compte la percepció de la pròpia posició en la distribució de la renda.

Infodada

Solidaritat intergeneracional

El 34,8 % dels avis d’Espanya s’ocupen habitualment dels nets, una xifra molt superior a la mitjana europea.

Infodada

Taxes d'ocupació de la població per edat

Entre el 2010 i el 2020 va disminuir la taxa d’ocupació de la població més jove, mentre que va augmentar la dels majors de 55 anys.

Infodada

Distribució de la població per tipus de llars

El 2019, les llars predominants eren les que estaven formades per una parella sense fills (22,7 %), respecte d’un 12,2 % de parelles amb un fill.

Infodada

Edat mitjana a la qual les dones tenen el primer fill

De mitjana, les dones espanyoles tenen el primer fill a 31,1 anys. Supera aquesta edat la mitjana europea?

També et pot interessar

Percentatge de persones que se situen per damunt dels seus pares o avis en l'escala social

Infodada

Percentatge de persones que se situen per damunt dels seus pares o avis en l'escala social


Inclusió social

El 29 % dels espanyols se situen socialment per sobre dels pares i més del 40 % opinen que han ascendit en l’escala social respecte dels avis.

Nombre de generacions necessàries perquè els nascuts en famílies d'ingressos baixos es puguin acostar al nivell mitjà d'ingressos en la seva societat

Infodada

Nombre de generacions necessàries perquè els nascuts en famílies d'ingressos baixos es puguin acostar al nivell mitjà d'ingressos en la seva societat


Inclusió social

Segons aquest indicador, a Espanya calen 4 generacions per millorar els ingressos d’una família amb una economia precària.

Taxa de fecunditat

Infodada

Taxa de fecunditat


Inclusió social

La taxa de fecunditat de les dones a Espanya és d’1,23 fills per dona, el segon país de la Unió Europea amb la taxa més baixa.