El funcionament del sistema educatiu espanyol presen­ta algunes diferències rellevants amb el d’altres estats membres de la Unió Europea. En general, aquestes di­ferències tenen més a veure amb els resultats acadèmics adequats i amb el fet que el sistema no és prou inclusiu que amb l’accés a l’educació.

En el repte d’accés a una educació de qualitat s’han se­leccionat dos indicadors clau: el que mesura el percen­tatge de persones que no assoleixen un nivell educa­tiu alt i el que mesura el percentatge de persones que abandonen els estudis després de l’educació obligatò­ria (abandó escolar prematur). El primer mesura el per­centatge de persones d’entre vint-i-cinc i seixanta-qua­tre anys que no s’han graduat en estudis universitaris o equivalents, i el segon, el percentatge de persones d’en­tre divuit i vint-i-quatre anys que, independentment que hagin finalitzat satisfactòriament la primera etapa de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), no continuen els seus estudis. Pel que fa al primer indicador, el nostre país està per sobre de la mitjana europea. L’any 2017, el 35% de la població havia assolit un nivell educatiu alt, mentre que la mitjana europea era del 31%. En el segon indicador, Espanya és a la cua d’Europa, amb un 18,3% de persones que abandonen prematurament el sistema educatiu, la qual cosa suposa gairebé el doble de la mit­jana europea (10,6%).

Els indicadors seleccionats per al repte de tenir la possi­bilitat d’obtenir coneixements adequats que contribuei­xin al desenvolupament de la societat són les competèn­cies en matemàtiques a secundària i les de coneixements d’una llengua estrangera en els adults. Pel que fa al pri­mer indicador, actualment Espanya se situa lleugera­ment per sobre de la mitjana europea, amb una millora, en els darrers anys, de la seva posició en el rànquing, que ha passat del vintè lloc al quinzè. Respecte al segon in­dicador, el nostre país té un 10% de població més que la mitjana europea que no ha assolit les competències sufi­cients en llengües estrangeres, i forma part del grup dels països europeus amb pitjors resultats en coneixements d’idiomes (Regne Unit, Romania, Hongria i Bulgària).

L’anàlisi es completa avaluant la necessitat de tenir un sistema educatiu inclusiu i no segregat per origen soci­al. Per a aquesta anàlisi, s’han seleccionat dos indica­dors rellevants: la persistència intergeneracional d’un nivell educatiu baix i la segregació escolar per nivell so­cioeconòmic. El primer d’aquests indicadors mesura el percentatge de persones d’entre vint-i-cinc i seixan­ta-quatre anys que tenen pares amb un nivell d’estudis baix i que no han assolit un nivell educatiu superior al dels pares. Espanya se situa molt per sobre de la mitja­na europea, la qual cosa revela que la persistència d’un baix nivell educatiu és alta en relació amb altres països europeus. Tan sols una de cada dues persones amb pa­res que tenen un nivell educatiu baix aconsegueix supe­rar el nivell educatiu dels seus progenitors, mentre que en la mitjana europea ho aconsegueixen dues de cada tres. Aquest resultat podria estar lligat a la generalitza­ció tardana dels estudis mitjans i superiors a Espanya, que encara es reflecteix en els resultats de la població d’entre vint-i-cinc i seixanta-quatre anys. El que resul­ta preocupant és que el percentatge de persones d’entre vint-i-cinc i trenta-quatre anys amb un nivell educatiu baix que tenen pares amb un nivell educatiu també baixha augmentat en l’última dècada. És un senyal d’alerta que la tendència d’aquest últim indicador sigui creixent.

Un treball recent de Murillo i Martínez-Garrido (2018) conclou que Espanya és un dels països amb un grau més alt de segregació escolar per nivell socioeconòmic als quinze anys (tercer curs de secundària), amb xifres prò­ximes a les de diversos països de l’Est i molt allunyades dels nivells de segregació dels països de l’Eurozona. Els nostres resultats, després d’haver utilitzat la mateixa font d’informació que aquests autors, confirmen aques­tes conclusions. Espanya se situa a la cua dels països de la UE pel que fa al nivell de segregació escolar per nivell socioeconòmic, amb un 10% més el 2015 que la mitjana dels països europeus. Mentre a Espanya un de cada quatre alumnes hauria de canviar de centre perquè no hi hagués segregació escolar, en la mitjana dels paï­sos, aquesta proporció seria tan sols d’un de cada cinc. L’any 2015, Finlàndia es va situar al capdavant de la Unió Europea, amb el 17%, i Espanya, amb un nivell de se­gregació superior al 23%, és, juntament amb Hongria, Bulgària i Romania, a la cua del rànquing de països en aquesta necessitat.

En un context d’alt nivell de segregació, resulta interessant analitzar si el que més impulsa la segregació al nostre país és que els grups de nivell socioeconòmic més alt o més baix estiguin més segregats. En la figura observem que el que més explica la segregació total a Espanya és que l’alumnat amb un origen socioeconòmic alt i baix està més concentrat en determinats centres del que ho està en la població en general i, dins d’aquests dos grups, el més segregat és l’alumnat d’origen socioeconòmic alt. De fet, atesos els resultats d’aquest grup, Espanya se situa com el segon país més segregat d’Europa, només per darrere d’Hongria, mentre que, per nivell de segregació del grup d’origen socioeconòmic baix, el nostre país és més similar a França i està menys segregat que Bèlgica.