Les persones nascudes a l’estranger constitueixen un grup de població important des que Espanya va passar a ser un país d’acollida a mitjan dècada de 1990. En termes globals, els fluxos d’immigració van permetre augmentar i rejovenir la població, millorar-ne l’estat de salut, incrementar la producció i anivellar les finances públiques. Des del punt de vista social, els nous residents són un col·lectiu que, malgrat ser heterogeni, s’enfronta a problemes de vegades comuns un cop arriba a Espanya. Educació, ocupació, habitatge i accés a serveis bàsics com els sanitaris són àmbits essencials per garantir la inclusió social dels immigrants, com també ho són el reconeixement i la participació.

Aquesta secció recull un conjunt d’indicadors útils per avaluar la cobertura de les necessitats socials dels immigrants en les principals àrees en comparació amb la població autòctona. A l’efecte d’aquesta anàlisi, es considera immigrant la persona que viu en una llar on la persona de referència ha nascut fora d’Espanya, excepte en els indicadors procedents de l’Enquesta de població activa,* en què es té en compte directament el lloc de naixement de la persona entrevistada.

Les famílies encapçalades per una persona immigrant tenen un risc de pobresa 2,5 vegades més elevat que les nascudes a Espanya, i aquesta bretxa es va ampliar durant la crisi. La dada de l’any 2014, basada en els ingressos del 2013, va ser la més desfavorable per a la població immigrant: en aquell moment, gairebé una de cada dues persones vivia en una llar amb uns ingressos inferiors als establerts per eludir el risc de pobresa. El desequilibri en el risc de pobresa es corrobora, i fins i tot s’accentua, si s’examinen indicadors de pobresa més extrems, com els basats en el nivell de consum o en la privació material (no inclosos a la taula).

L’ocupació té un paper clau per a les famílies immigrants, no tan sols per la possibilitat d’obtenir uns ingressos amb els quals es puguin mantenir i enviar remeses als països d’origen, sinó també perquè de l’ocupació depèn, en les primeres fases del projecte migratori, la renovació dels permisos necessaris per quedar-se al país. Abans de la crisi, menys del 3% de la població (al voltant d’un milió de persones, entre immigrants i autòctons) vivia en llars amb tots els membres a l’atur. El 2013, en canvi, ja es va fregar l’11% de la població, uns cinc milions de persones. La caiguda de l’ocupació a partir del 2009 va afectar totes les famílies, però sobretot les famílies immigrants, el 16% de les quals van veure com tots els seus membres quedaven a l’atur durant els anys centrals de la recessió. Això va fer que, després d’anys d’augment dels nivells d’ocupació, s’obrís una bretxa que actualment encara no s’ha tancat. De fet, tot i que els indicadors han millorat per als immigrants, si se’n compara l’evolució amb la dels autòctons, es pot observar com la bretxa entre els uns i els altres s’ha incrementat notòriament.

La precarietat laboral és un problema molt present en el mercat laboral espanyol, però no afecta de la mateixa manera tots els treballadors. Les famílies immigrants depenen més de feines temporals, que també són feines més insegures i inestables: el 2006, abans que comencés la crisi, la proporció d’immigrants a les famílies dels quals tots els contractes eren temporals gairebé triplicava la d’autòctons. Amb la crisi, els valors van baixar, ja que molts contractes temporals es van transformar en situacions d’atur, i la bretxa es va reduir una mica, però no va desaparèixer.

A banda de ser més precàries, en molts casos les feines que fan els immigrants estan mal pagades i tenen condicions pitjors pel que fa a horaris, torns o possibilitats de promoció. L’hostaleria, l’agricultura intensiva, les feines domèstiques o els serveis personals, com ara l’atenció de persones dependents, són alguns dels sectors laborals que més recorren a mà d’obra immigrant davant la dificultat de cobrir aquests llocs de treball amb treballadors espanyols. Una conseqüència d’aquesta concentració més elevada dels immigrants en els sectors i els llocs de treball menys atractius són les altes taxes de pobresa laboral observades: malgrat tenir feina, més d’un terç dels treballadors immigrants viuen en famílies amb una renda disponible que no supera el llindar de risc de pobresa, i la situació va empitjorar durant la crisi. Entre la població autòctona, aquest problema també existeix, però té una magnitud inferior i és més estable en el temps. Resoldre la qüestió de la pobresa laboral és important, entre altres raons, per la seva gran vinculació amb la desigualtat d’oportunitats dels infants i la pobresa infantil, que a Espanya presenta valors elevats dins del context europeu.

L’accés a un habitatge digne és una de les principals dificultats a què s’enfronten les famílies que decideixen instal·lar-se a Espanya. La bombolla immobiliària que va viure Espanya durant el període de més flux immigratori (la dècada expansiva prèvia a l’inici de la crisi) no va facilitar les coses a les llars amb una economia modesta, moltes de les quals es van endeutar fortament per poder comprar un pis o van haver de dedicar una part important del sou a pagar el lloguer. Independentment de l’any en què ens fixem, el cost de l’habitatge suposa una sobrecàrrega per a més de la meitat dels immigrants, ja que absorbeix més del 30% dels seus ingressos. Entre la població autòctona, la dada és tres vegades inferior.

En aquest context, no és estrany que en els anys més durs de la crisi fins a un 25% de la població immigrant s’endarrerís en el pagament d’alguna mensualitat del lloguer o la hipoteca, situació que no va arribar a afectar mai més del 5% de la resta de famílies. Aquests endarreriments són importants perquè revelen situacions de gran dificultat financera (l’habitatge és, gairebé sempre, l’última despesa que es desatén quan disminueixen els ingressos), i poden convertir-se en l’avantsala de processos de desnonament que generen exclusió residencial.

Una manera d’abaratir el cost de l’accés a l’habitatge és optar per habitatges més petits, moltes vegades massa petits pel nombre de persones que hi han de viure. Els problemes de sobreocupació, mesurats segons l’estàndard establert per l’Eurostat, són molt poc habituals entre les famílies autòctones (entre el 3 i el 5%, segons els anys), però afecten una part significativa de la població d’origen forà (entre el 13 i el 20%). La manca d’espai a l’habitatge pot tenir conseqüències negatives per al desenvolupament de la vida quotidiana en aspectes com la comoditat, la intimitat o la disposició de llocs adequats per menjar, estudiar o descansar.

En matèria de salut, Espanya va optar des del començament per un model integrador, que vincula la concessió de la targeta sanitària a la residència de fet (empadronament), independentment de la situació legal. Després del parèntesi que va suposar l’aplicació (desigual, segons les regions) de les retallades introduïdes pel Reial decret 16/2012, la universalitat es va recuperar amb el Reial decret 7/2018. Malgrat tot, l’atenció sanitària pública només cobreix de manera parcial àrees com salut dental, i exigeix copagaments en altres, com és el cas de l’adquisició de medicaments. Tot i que a Espanya l’accessibilitat al sistema sanitari és bona, també per als immigrants, la crisi va fer augmentar el percentatge de persones que no podien permetre’s certes despeses relacionades amb la salut. En el cas dels tractaments dentals, els percentatges d’inaccessibilitat es van multiplicar per dos en pocs anys, i entre els immigrants van arribar al voltant del 14% el 2014, el doble que entre la població autòctona. Entre el 2014 i el 2017 s’observa una important millora en tots dos grups, malgrat que la bretxa es manté.

L’accés a l’educació també s’ha guiat pel principi d’universalitat, de manera que cap infant no s’ha vist privat del dret legal a rebre educació, independentment de la situació administrativa dels pares. Això, tot i que és important, no garanteix per se la igualtat d’oportunitats formatives, ja que l’origen socioeconòmic i la condició mateixa d’immigrant poden condicionar l’accés als nivells postobligatoris i els resultats acadèmics obtinguts. Amb dades del 2018, les xifres d’abandonament escolar primerenc entre els joves de 18 a 24 anys i de nivell educatiu insuficient entre els adults de 25 a 64 anys arriben, en les persones d’origen estranger, a duplicar els valors que s’observen en les persones nascudes a Espanya. A més, encara que tots dos indicadors han millorat des del 2006, la reducció ha estat molt superior entre la població autòctona, cosa que ha accentuat la bretxa educativa vinculada a l’origen. Tenint en compte la importància de la formació en termes d’ocupabilitat, resulta preocupant que gairebé un terç dels joves immigrants abandonin el sistema educatiu una vegada han acabat els estudis obligatoris.