La cobertura adequada de les necessitats socials dels menors d’edat (persones de 0 a 17 anys) és clau per al desenvolupament social d’un país. Aquestes necessitats estan estretament vinculades tant al benestar econòmic i material com a la salut, l’accés a l’habitatge o l’educació. Per analitzar-les, s’ha seleccionat una bateria d’indicadors de cada dimensió, tenint en compte que l’educació ja es va analitzar en un altre informe anterior centrat en aquest àmbit.

Els indicadors que utilitzem ara mesuren la incidència, la intensitat i el grau de cronicitat del risc de pobresa dels menors, la cobertura de la necessitat d’una feina digna per als seus pares i, en general, les condicions de vida de la família pel que fa al confort de l’habitatge que ocupen i la seva salut, és a dir, el seu estil de vida i les possibilitats que tenen d’accedir a l’assistència mèdica que necessiten.

La informació que ens ofereixen aquests indicadors deixa pocs dubtes sobre els problemes que pateixen els infants a Espanya. Les taxes de risc de pobresa infantil, tant abans com durant la recessió, van ser molt superiors a les del conjunt de la població (Ayala et al., 2006; Ayllón, 2017). Aquestes taxes ja eren altes abans de la crisi, i la gran recessió encara va exacerbar més aquesta tendència. Les diferències van arribar al punt àlgid el 2010. Des de llavors s’han reduït, però actualment encara hi ha una diferència important entre la taxa de risc de la població general (21,5%) i la dels menors d’edat (26,8%).

En qualsevol societat desenvolupada, els nivells de pobresa i exclusió social dels infants il·lustren les mancances de benestar d’una part important de la població: les famílies amb fills. La literatura econòmica i sociològica és molt clara: les mancances viscudes durant la infantesa es converteixen en desigualtat d’oportunitats en la vida adulta. Els menors que creixen en famílies pobres tenen més probabilitats de tenir una posició social de desavantatge, tant en l’àmbit de l’educació com pel que fa a la qualitat de la feina, el nivell de salut o la situació social en general.

A més, els indicadors sobre pobresa consistent i pobresa crònica apunten que, des del 2010, la pobresa monetària dels menors d’edat es combina més sovint amb la privació material, i que durant els darrers anys aquest problema s’està cronificant. El 2017 gairebé dos de cada deu menors feia tres anys o més que vivien en una situació de pobresa, mentre que per al conjunt de la població espanyola la proporció era de poc més d’una de cada deu persones. Hi ha molta evidència empírica que conclou que, si la pobresa és intensa i duradora, l’entorn familiar es deteriora i els adults dediquen menys temps i recursos als infants, la qual cosa, inevitablement, redueix el seu capital social futur (Magnuson i Votruba-Drzal, 2009). Així doncs, la pobresa i l’exclusió social consistent i persistent que pateixin els infants d’avui serà un dels determinants del progrés de la nostra societat al llarg de les properes dècades.

La incidència de la pobresa infantil en un territori i els seus canvis al llarg del temps no són una realitat inevitable, sinó el resultat de la complexa interacció de diversos factors econòmics, demogràfics i socials. Entre els elements relacionats amb la intervenció pública, el disseny i la intensitat protectora de les polítiques de transferències monetàries tenen un paper essencial. El dràstic augment de la taxa d’atur, especialment entre els joves en edat de tenir fills, i el creixement de la desigualtat de la renda van ser les principals conseqüències socials del canvi de cicle econòmic a Espanya. Si aquests problemes s’uneixen a l’elevada prevalença de l’ocupació de salaris baixos entre els més joves i la dimensió dels deutes hipotecaris de moltes famílies de mitjana edat afectades per l’augment dels preus de l’habitatge, no és difícil entendre per què moltes famílies espanyoles, especialment les que tenen fills, tenen dificultats importants per mantenir un nivell de vida digne.

Com han subratllat diverses anàlisis especialitzades, l’augment de la pobresa a Espanya està relacionat amb les repetides taxes negatives de creixement de la renda que ha hagut de suportar la meitat més pobra de la població des que va començar la crisi econòmica. El motiu principal que hi ha darrere d’aquesta accentuada davallada dels ingressos de les llars més vulnerables té a veure amb els profunds canvis en l’estructura distributiva de les rendes de mercat com a conseqüència del fort augment de l’atur i la precarietat laboral. El segon és l’absència de polítiques públiques de manteniment de les rendes que proporcionin uns nivells mínims d’ingressos quan l’atur es manifesta de manera particularment intensa.

Les dades disponibles mostren que la incidència de la pobresa laboral és més elevada a les llars amb infants que no pas en altres tipus de llars. Aproximadament dos de cada deu menors viuen en llars que pateixen pobresa laboral: malgrat que hi ha persones amb feina a casa, la renda disponible és inferior al llindar de pobresa. Aquest problema afectava poc més de dues de cada vint persones de la població total el 2004 i tres de cada vint el 2017. Malgrat que la pobresa laboral a les llars amb menors va créixer amb la recessió, la bretxa entre la pobresa laboral dels infants i la de la població general s’està reduint, i actualment és la meitat que el 2004.

Pel que fa a la cobertura de les necessitats socials relacionades amb l’habitatge, una primera necessitat fonamental per al desenvolupament de la vida dels infants és que tinguin un habitatge digne que reuneixi unes condicions mínimes per poder-hi viure de manera adequada. Les instal·lacions sanitàries bàsiques de l’habitatge –bany o dutxa i vàter– són pràcticament universals a les llars espanyoles, per la qual cosa aquesta necessitat bàsica queda coberta gairebé del tot.

En canvi, altres problemes de l’habitatge relacionats amb deficiències estructurals o amb un manteniment inadequat, com les humitats i les goteres o l’escassetat de llum natural, afecten més gent. En tot cas, el retrat que ofereixen aquests indicadors per als menors d’edat ens indica que les condicions dels habitatges on viuen els infants no són pas pitjors que les dels habitatges de la població en general. A Espanya, a més, aquestes condicions han millorat durant l’última dècada, amb progressos considerables en aquests últims anys. Com en el cas de les condicions de l’habitatge, no s’observa un efecte diferencial en el risc de pobresa energètica dels menors d’edat respecte de la població total: un de cada deu menors viu en una llar que no es pot permetre mantenir l’habitatge calent durant l’hivern.

Per completar el quadre, un altre àmbit relacionat amb les necessitats socials dels infants és el funcionament del sistema sanitari. Aquí hi ha dos indicadors clau per mesurar-ne l’impacte: la cobertura de la necessitat d’assistència mèdica, mesurada segons el percentatge de menors que van rebre l’assistència tard o no en van rebre a causa de les llistes d’espera, i el percentatge de menors pobres l’assistència sanitària dels quals suposa una despesa sanitària molt alta respecte a la capacitat de pagament de la família. Els resultats indiquen que la demora en l’assistència és una mica més baixa en els menors d’edat que en la població en general, tot i que des del 2014 s’ha produït un augment generalitzat dels casos de demora en l’assistència sanitària. Aquest resultat positiu contrasta amb un altre una mica menys esperançador: el percentatge de menors de famílies modestes les llars dels quals tenen unes despeses sanitàries excessives respecte a la seva capacitat econòmica és superior al de la població total. Des del 2006 fins a l’actualitat, la incidència d’aquest problema ha augmentat gairebé un 40% en tota la població.

Pel que fa als hàbits de vida, malgrat que durant els últims anys ha disminuït el sedentarisme i ha augmentat el consum de fruita i verdura en la població en general, és preocupant que les tendències de tots dos indicadors en els infants siguin justament les contràries: ha augmentat el sedentarisme i ha disminuït el consum de fruita i verdura. A conseqüència d’això, malgrat que encara no es tracta d’una realitat generalitzada, caldria esperar una prevalença més elevada de l’obesitat entre els menors, cosa que es pot convertir en un problema de salut pública greu en el futur.