Alguns dels problemes exposats a l’anàlisi de les necessitats socials lligades a l’habitatge, tant pel que fa a l’accés a aquest habitatge com a les condicions en què es troba, no són exclusius d’Espanya. De tota manera, és difícil identificar les diferències i les similituds amb altres països perquè les formes d’accedir a l’habitatge a cada país i la naturalesa de les polítiques difereixen considerablement, per la qual cosa ens trobem amb una gran varietat d’experiències dins la UE en aquesta dimensió de les necessitats socials.
Una primera font d’heterogeneïtat als països europeus són les diferències acusades en les formes de tinença de l’habitatge. Segons les dades d’Eurostat, el 70% de la població resident a la UE-28 viu en cases de propietat seva, encara que hi ha una gran variació per països, amb percentatges propers al 50% a Àustria i Alemanya, i superiors al 90% a Croàcia, Eslovàquia i Romania. També hi ha diferències en el percentatge de població amb habitatge en propietat però amb hipoteques pendents de pagament. Tenint en compte que aquesta situació és d’un de cada quatre ciutadans a la UE, els percentatges van des de menys del 15% als països de l’Est i als mediterranis, amb l’excepció de Portugal (37%) i Espanya (30%), fins a prop del 50% de la població als països nòrdics.
L’indicador seleccionat per a la comparativa en el repte de l’accés a l’habitatge és el cost del lloguer de l’habitatge. Un primer tret rellevant en observar els valors d’aquest indicador a cada país és que no sembla que hi hagi una relació nítida entre el nivell de riquesa i la incidència d’aquest problema, amb diversos països, entre els quals Espanya, amb una posició al rànquing pitjor que la que hi correspondria segons el seu nivell de PIB per capita. El cas d’Espanya crida especialment l’atenció en el marc europeu: ocupa la pitjor posició del rànquing, tant abans de la crisi com en el període recent.
