L’habitatge és un actiu fonamental per a les llars i ha supo­sat tradicionalment un mecanisme de protecció davant el descens dels ingressos. En aquest informe s’analitza la cobertura de les necessitats socials en aquest àmbit arti­culant la discussió entorn de tres subdimensions o reptes bàsics:

• En primer lloc, poder accedir a un habitatge sense fer un esforç financer excessiu;

• En segon lloc, que els habitatges existents ofereixin als seus residents unes condicions dignes i adequades;

• I, finalment, aconseguir evitar situacions de pobresa energètica que afecten la salut i la integració social.

 La informació obtinguda mostra que els problemes més greus (com els endarreriments en el pagament del lloguer o la hipoteca, que poden desembocar, si es repeteixen, en processos de desnonament) afecten només una petita proporció de la població espanyola, tot i que la freqüència d’aquests problemes va augmentar durant l’etapa de cri­si. A més, el cost de l’habitatge segueix sent un problema important per a alguns grups socials, que han de dedicar a aquest capítol una part molt important del que guanyen. En el cas dels joves, el preu elevat de l’habitatge, tant en propietat com de lloguer, contribueix a endarrerir els pro­cessos d’emancipació de la llar familiar.

L’esforç que van haver de fer les llars per comprar un habitatge el 2017 és menor que el que van fer en els anys de forta pressió de preus al mercat immobiliari, quan els preus van assolir els nivells màxims. Tanma­teix, una família mitjana (amb ingressos mitjans) se­guiria necessitant com a mínim gairebé sis anys per poder comprar un habitatge tipus als preus vigents, suposant que hi destinés el total de la seva renda dis­ponible anual (això no ho pot fer ningú, però es fa ser­vir aquest supòsit per construir l’indicador). Són dos anys més dels quatre que els experts consideren que representarien un esforç financer prudent. La dificul­tat d’accés és molt més gran a les llars que es troben a la part baixa de la distribució de la renda (primer quintil): aquestes famílies d’ingressos modestos necessitarien més de 16 anys per poder comprar l’habitatge, fins i tot destinant-hi tota la renda disponible.

El mercat del lloguer ofereix una alternativa a la com­pra i moltes famílies hi van optar un cop iniciada la crisi, quan es va fer més difícil obtenir préstecs. Però en els darrers anys els preus de l’habitatge en lloguer han experimentat pujades molt acusades, la qual cosa dificulta encara més l’accés a l’habitatge. Si tenim en compte les dades que publiquen alguns portals immo­biliaris, com Idealista, els preus han experimentat una pujada del 18,4% el 2017.

En realitat, els experts aconsellen dedicar com a mà­xim el 30% dels ingressos mensuals a la compra o al lloguer de l’habitatge. Però les dades indiquen que les despeses d’habitatge absorbeixen de fet una major part de la renda disponible de moltes famílies: més d’una cinquena part de la població espanyola viu en llars sobrecarregades pel cost de l’habitatge, ja que aquestes despeses superen el 30% de la seva renda. I gairebé la meitat de la població declara que afrontar els pagaments associats a l’habitatge suposa una càr­rega econòmica feixuga.

A més de poder accedir a un habitatge, una necessitat fonamental és que sigui digne; és a dir, que reuneixi les mínimes condicions per poder-hi viure de mane­ra adequada. Les instal·lacions sanitàries bàsiques de l’habitatge, banyera o dutxa i inodor, són pràcticament universals a les llars espanyoles, i constitueixen essen­cialment una necessitat bàsica coberta.

Altres problemes de l’habitatge relacionats amb defici­ències estructurals o amb un manteniment inadequat (com les humitats i les goteres, o l’escassedat de llum natural) afecten, en canvi, molta més gent. Tot i que menys estesos, també són ressenyables els problemes de sobreocupació del 5% de la població aproximada­ment: són habitatges que no disposen del nombre d’habitacions requerides per proporcionar l’espai vital i la intimitat suficients als membres de la llar. En un terç dels casos, aquesta situació de sobreocupació es combina amb algun altre problema de l’habitatge, fet que suposa, aplicant la definició europea, patir «priva­ció severa» en aquest àmbit.

Si bé els indicadors relacionats amb les condicions de l’habitatge van millorar abans de la crisi (i fins i tot en alguns casos durant la primera part d’aquesta crisi), no s’observen progressos notables en els darrers anys. Una possible raó és que alguns dels problemes comen­tats requereixen inversions els efectes de les quals no­més es poden apreciar a mitjà termini.

La pobresa energètica implica que les llars no disposen de recursos suficients per satisfer les necessitats ener­gètiques domèstiques (com electricitat, gas o calefac­ció) a causa del baix nivell de recursos, del cost dels subministraments o de la baixa eficiència energètica de l’habitatge. A Espanya el problema s’ha agreujat des de l’inici de la crisi, ja que els preus de l’energia van augmentar amb intensitat al mateix temps que moltes persones perdien la feina i queien els ingressos familiars. Encara que en els darrers anys la situació ha millorat, els endarreriments en el pagament dels re­buts, la despesa energètica desproporcionada o tenir una renda insuficient (inferior a l’IPREM) després del pagament de les factures de llum o gas de l’habitatge segueixen sent problemes més freqüents avui que en els anys previs a l’inici de la crisi.

Els endarreriments en el pagament dels rebuts són es­pecialment greus perquè poden comportar el tall de subministrament a l’habitatge, una situació poc desit­jable des del punt de vista social. Les mesures contra la pobresa energètica endegades en els últims anys no han evitat que, segons les dades de l’Enquesta de Con­dicions de Vida (ECV), el 2% de la població hagi deixat de disposar, per problemes econòmics, d’alguna font d’energia durant l’any 2016.