El contracte intergeneracional es planteja com un conjunt de consensos tàcits entre persones que pertanyen a generacions diverses. Una part d’aquests acords es materialitzen en dispositius de l’estat del benestar que constitueixen l’anomenat contracte intergeneracional del benestar.

Dades bàsiques

• Àmbit geogràfic: països de l’OCDE.

• Font: BIRNBAUM, S., t. FERRARINI y K. NELSON (2017): The Generational Welfare Contract: Justice, Institutions and Outcomes, Cheltenham, Edward Elgar Publishing.

D’acord amb Birnbaum et al. (2017), hi ha diverses maneres d’organitzar l’estat del benestar des d’una perspectiva intergeneracional. Els contractes intergeneracionals del benestar favorables a les persones treballadores (que podríem anomenar pro treballadors) atenen en una mesura més gran els riscos socials de les persones actives i en edat de treballar. Els favorables a les persones de més edat (pro gent gran) se centren, principalment, en els riscos socials relacionats amb la vellesa. Els favorables a la infància (pro infància) beneficiarien sobretot aquest grup d’edat. Finalment, els contractes equilibrats atenen de manera equivalent els riscos socials relacionats amb cadascun dels grups d’edat que conformen la societat. Així, per exemple, Alemanya tindria un contracte intergeneracional pro treballadors; el Regne Unit, un de pro gent gran, i França, un d’equilibrat. La tipologia pro infància, en canvi, no es reflecteix amb una certa continuïtat temporal en cap dels països analitzats pels autors.

Com més gran és la uniformitat intergeneracional dels sistemes de protecció social als països de l’OCDE, el nivell de reemplaçament d’ingressos de les prestacions socials també és més alt. Això és així tant en el cas de les prestacions relatives a la seguretat social com pel que fa a les prestacions assistencials. Per això, els països amb contractes intergeneracionals del benestar equilibrats presenten millors resultats en aquests àmbits:

• Incidència més baixa de la pobresa. A més de presentar taxes de pobresa més baixes de mitjana, les diferències en la incidència de la pobresa entre les diverses categories d’edat resulten menys accentuades.

• Nivells més alts de participació laboral. L’extensió de la protecció social a totes les franges d’edat estaria relacionada amb nivells més elevats de participació laboral sense generar nivells de desocupació més alts.

La distribució del benestar entre generacions no és un «joc de suma zero». El reforç dels instruments de protecció davant els riscos socials relacionats amb una generació determinada no implica necessàriament l’afebliment dels dispositius orientats a evitar les vulnerabilitats socials de persones que pertanyen a altres generacions.

Un contracte intergeneracional del benestar equilibrat, en el sentit que ofereix nivells equivalents de protecció social per a les diferents generacions –infància, persones en edat laboral i gent gran–, garanteix, en general, nivells de protecció més alts davant les vulnerabilitats inherents a l’edat. A més a més, una estructuració equilibrada genera una sèrie d’externalitats positives en àmbits tan diversos com la pobresa o la participació laboral femenina. Així, el reforç dels mecanismes adreçats a protegir una generació en particular no té lloc, inevitablement, en detriment de les altres.