
Espanya inverteix menys en R+D que la mitjana dels seus socis europeus, i la distribució entre el sector públic i el privat no és la més adequada per augmentar l’impacte del coneixement en l’economia i el benestar. D’altra banda, la societat espanyola percep favorablement la ciència i gairebé el 20% dels ciutadans atorga prioritat a l’augment de les inversions públiques en R+D. Hi ha, per tant, una discrepància entre les actituds i les opinions dels ciutadans sobre la ciència i la rellevància que les empreses espanyoles i els governs li atorguen.
1. Introducció
El que popularment anomenem ciència és un concepte que, a l’efecte d’aquest article, engloba la recerca científica i el desenvolupament tecnològic (R+D). El mesurament d’aquestes activitats s’efectua, des del 1963, seguint les normes i directrius que recull la proposta de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic coneguda com el Manual de Frascati. Aquesta proposta les defineix com «la feina creativa duta a terme de manera sistemàtica per incrementar el volum de coneixements, incloent-hi el coneixement de la humanitat, la cultura i la societat, i l’ús d’aquests coneixements per crear noves aplicacions» (OCDE, 2015a).
L’objectiu d’aquest treball és analitzar comparativament la situació de la recerca a Espanya. Es tracta de presentar els resultats de les decisions dels actors més importants, empreses i governs, des del punt de vista del finançament de l’R+D, i comparar aquests resultats amb les actituds i expectatives que els ciutadans tenen sobre la ciència i la tecnologia.
La ciència és una activitat molt rellevant en termes econòmics (Sanz Menéndez i Cruz Castro, 2010). A escala mundial, les inversions en R+D estimades per al 2016 van fregar els dos bilions de dòlars en paritat de poder adquisitiu, dels quals uns 20.000 milions corresponen a Espanya (IRI, 2016), quantitat que representa aproximadament l’1% del total.
El nivell de vida actual de les nostres societats és, en gran manera, el resultat de les inversions en R+D i de l’avanç del coneixement. Els historiadors econòmics han constatat que hi ha una relació positiva entre l’augment de l’R+D, d’una banda, i el creixement econòmic i l’expansió de la riquesa, de l’altra. A més a més, molts treballs empírics quantifiquen els efectes econòmics de les inversions en recerca, i alguns arriben a concloure que dues terceres parts del creixement econòmic a Europa entre el 1995 i el 2007 es van derivar de l’R+D entesa de manera àmplia (EC, 2017). Donselaar i Koopmans (2016) indiquen que, com més s’inverteix en R+D, més augmenta la productivitat. A llarg termini hi ha una «co-evolució» entre el creixement real del producte interior brut i la despesa interna bruta en R+D dels països. En definitiva, actualment no hi ha gaires dubtes sobre els efectes multiplicadors de les inversions en R+D, com també de la inversió en educació i formació de capital humà.
El gràfic 1 presenta, per al 2015, la relació entre la renda per càpita i l’esforç en R+D (mesurat en despesa en R+D per habitant) dels països, i inclou el coeficient de correlació (0,7), que és força alt per al conjunt dels països seleccionats.
3. La situació general de l’R+D a Espanya
L’esforç relatiu dels països en R+D se sol mesurar mitjançant la proporció que representa la despesa en R+D sobre el PIB. A Espanya ha tingut lloc un procés de convergència econòmica i monetària amb la Unió Europea des del 1986, però la convergència ha estat menor en R+D. Així, si el 1986 la renda per càpita espanyola equivalia al 70% de la mitjana de la UE-15 i la despesa en R+D sobre el PIB era del 50% respecte a la mitjana europea, el 2015 el PIB per càpita espanyol va arribar al 90% de la mitjana de la UE-28, mentre que la inversió en R+D era del 60%.
El gràfic 2 presenta l’evolució d’aquest indicador per a Espanya i els membres del G7 (els Estats Units, el Japó, el Canadà, Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit), com també altres països semblants a Espanya en indicadors demogràfics, econòmics (Corea del Sud, Austràlia, els Països Baixos) o de proximitat geogràfica (Portugal). El 2015 Espanya va invertir l’1,22% del seu PIB en R+D, mentre que la mitjana de la UE va ser del 2,02%. La part inferior del gràfic presenta les diferències (amb valors negatius) entre el nivell de despesa en R+D d’Espanya i la mitjana de la UE i de l’OCDE. El 2008 aquesta diferència amb la mitjana europea representava el 0,44% del PIB, però el 2015 havia pujat al 0,73%.
4. El paper del sector privat en la recerca
La baixa inversió en R+D implica el conjunt de la societat, tant les empreses com el sector públic, i desatén els compromisos del govern espanyol i de la Unió Europea, segons els quals, a més d’augmentar les inversions generals en R+D (al 3% a la UE o al 2% a Espanya), el paper de finançador principal de l’R+D correspon a les empreses, que haurien d’augmentar el seu pes en el total, almenys fins al 66% (actualment aquest percentatge a Espanya només és del 46% del total d’inversions en R+D).
El gràfic 3 presenta l’R+D que financen les empreses (en percentatge del PIB). El 2014 les empreses espanyoles van invertir el 0,57% del PIB en R+D, mentre que la mitjana de la UE arribava a l’1,07%. Així doncs, les nostres empreses haurien d’invertir gairebé el doble per arribar a la mitjana europea, i quasi el triple per assolir els valors mitjans de l’OCDE; si el 2015 les empreses espanyoles van destinar 6.000 milions d’euros i escaig a activitats d’R+D, per estar a la mitjana europea haurien d’invertir-hi entorn d’11.500 milions d’euros l’any.
Una pregunta pertinent és: ¿per què les empreses espanyoles inverteixen poc en R+D? Un dels factors principals és que en el teixit empresarial espanyol predominen les petites i mitjanes empreses i, especialment, les microempreses, combinat amb una menor contribució de les grans empreses espanyoles a la inversió en R+D, per comparació a la d’altres països. El segon factor té a veure amb el model productiu i l’especialització sectorial de l’economia espanyola. Amb l’actual estructura productiva no podrem arribar als nivells de despesa en R+D dels països en els quals els sectors manufacturers intensius en coneixement, els sectors d’alta tecnologia o els sectors emergents (TIC, biotecnologia, nanotecnologia, nous materials, noves manufactures, etc.) tenen un pes més gran.
El gràfic 4 presenta el valor real de la despesa en R+D de les empreses sobre la seva contribució al valor afegit brut (VAB) en percentatge, i el valor que tindria aquesta despesa en R+D si l’economia del país tingués la composició mitjana de sectors productius de l’OCDE. La despesa de les empreses espanyoles augmentaria lleugerament, però encara seria molt lluny de la mitjana dels països de l’OCDE (2,46%); per tant, el problema espanyol no és tan sols d’estructura productiva. Fins i tot si descomptem els efectes de la composició sectorial, la inversió en R+D respecte al VAB és molt escassa, si la comparem amb la mitjana de l’OCDE o amb altres països.
Hi ha factors addicionals que expliquen aquesta situació, com ara un nivell insuficient de qualificació dels directius, una cultura innovadora limitada o el temor al risc empresarial. La bona notícia és que són factors que es poden millorar elevant el nivell educatiu dels empresaris o bé promovent el canvi cultural perquè les empreses impulsin la creació d’avantatges competitius.
En resum, Espanya inverteix menys en R+D que els seus socis europeus i, a més a més, la distribució d’aquesta inversió entre el sector públic i el privat no és la millor per augmentar l’impacte del coneixement en l’economia i el benestar.
5. El paper del sector públic en l’R+D
A Espanya el finançament de l’R+D pel sector públic (administracions públiques i educació superior) va representar, el 2015, el 45,2% de la despesa en R+D. La diferència amb la mitjana de la UE és més petita que en el cas del sector empresarial. Encara que el 2008 aquest percentatge s’havia situat en un valor pròxim a la mitjana europea, el 2014 havia reculat de nou: el finançament públic de l’R+D representava el 0,51% del PIB espanyol, enfront del 0,64% de la UE; és a dir, un 20% per sota de la mitjana europea. No hi ha dubte que aquest retrocés de l’esforç públic espanyol a l’hora de finançar l’R+D s’explica per la crisi econòmica i financera.
Encara que no tota l’R+D finançada pel sector públic es comptabilitza en els pressupostos públics per a R+D (una part important s’inclou en els pressupostos d’educació superior i sanitat), l’evolució del sistema s’observa a través d’aquests pressupostos. A Espanya, la despesa pressupostària en R+D sol augmentar en les èpoques de bonança i disminueix en les de crisi, una tendència procíclica que també comparteix una bona part del sector privat. Aquesta conducta, però, no s’ajusta ni a les recomanacions dels organismes internacionals (OCDE, 2009), que sostenen que les inversions en R+D preparen els països per afrontar millor la sortida de la crisi, per la qual cosa haurien de seguir un patró contracíclic, ni a l’evidència que els països que històricament han invertit més en R+D són els que millor esquiven els embats de la crisi.
El gràfic 5 presenta l’evolució dels pressupostos públics d’R+D al voltant dels anys de la crisi. Hi veiem que, després d’un procés d’expansió entre el 2005 i el 2008, a partir d’aleshores la caiguda és significativa. Els pressupostos públics per a l’R+D a Espanya es troben entre els més volàtils; a més, Espanya ha estat el país de la UE que els ha reduït més (Izsak et al., 2013). És interessant remarcar que, amb una crisi tan aguda com la nostra, Portugal ha mantingut millor el compromís del Govern amb l’R+D.
A Espanya les competències sobre política d’R+D i el seu finançament són compartides entre l’Estat i les comunitats autònomes. A partir del 2009-2010, els pressupostos destinats a R+D tant de l’Estat com de les comunitats s’han anat reduint, amb un lleuger repunt a partir del 2014 (Cruz-Castro i Sanz-Menéndez, 2016).
No hi ha dubte que calen més recursos públics per a l’R+D, però també cal millorar l’ús d’aquests recursos i transformar algunes pràctiques a les universitats i centres públics de recerca. No tan sols haurien de canviar les actituds dels governs i de les empreses en matèria d’R+D, sinó també les dels investigadors i les institucions de recerca, a fi de ser més sensibles i responsables davant la societat (Parellada i Sanz Menéndez, 2017).
Fins aquí hem analitzat el comportament de les empreses i els governs en relació amb l’R+D. D’ara endavant presentarem alguns aspectes de les opinions i les actituds ciutadanes davant la ciència: ¿què pensen els espanyols de la ciència i la tecnologia i què n’esperen?
7. Les actituds dels espanyols davant la ciència
Les actituds i expectatives dels espanyols davant la ciència són positives, especialment entre els segments més dinàmics de la societat. Les dades de l’Eurobaròmetre (EC, 2013) mostren que el 89% dels espanyols creuen que l’R+D té una influència positiva en la societat, un valor que se situa en la mitjana de la UE. Com a indicador de l’actitud favorable cap a la ciència i els seus efectes, el gràfic 6 presenta els resultats del grau d’acord o de desacord amb la idea que «la ciència i la tecnologia fan la nostra vida més fàcil, més confortable i saludable»: més del 80% dels espanyols hi estava d’acord, enfront d’un valor mitjà del 68% per al conjunt de la UE-27. Espanya presenta el valor més alt, mentre que en altres països –com ara Alemanya o França– predomina una actitud més escèptica o ambivalent.
La societat espanyola percep la ciència molt favorablement. L’enquesta sobre percepció social de la ciència i la tecnologia de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) permet d’explorar les actituds i expectatives ciutadanes cap a la ciència i les seves institucions, i confirmar aquesta dissonància amb la conducta d’empreses i governs. Per exemple, quan comparem el prestigi de diverses professions a Espanya hi observem que els científics són, de manera continuada, la professió amb més prestigi i reconeixement social, després dels metges, i que en el context de la crisi aquesta valoració social ha augmentat (Lobera i Torres, 2015).
A més a més, com observem al gràfic 7, quan els ciutadans expressen la seva confiança en diverses institucions, a l’hora de tractar els afers relacionats amb la ciència i la tecnologia, les universitats i els hospitals es troben al capdamunt de l’escala, mentre que la confiança ciutadana és menor respecte als governs i administracions i a les empreses. En una escala de 0 a 100, les universitats i els hospitals obtenen una confiança mitjana de 80,3, mentre que la confiança en les empreses és de 56,8, i en els governs i administracions, de 44,6.
D’altra banda, la majoria de ciutadans espanyols creuen que els governs, tant el central com els autonòmics, inverteixen pocs recursos en recerca científica i tecnològica; el 2016, amb totes les àrees de despesa pública com a referència, més de la meitat dels espanyols pensaven que s’invertia poc en R+D, una percepció que augmentava segons el nivell educatiu de les persones enquestades.
Per conèixer millor les actituds ciutadanes davant la ciència i la tecnologia, és interessant saber què farien els ciutadans si haguessin d’escollir entre diverses prioritats de la despesa pública: predominen les preferències relacionades amb els serveis de l’estat del benestar (sanitat, educació, pensions i protecció de la desocupació). Per això cal remarcar que gairebé el 20% dels ciutadans prefereix augmentar les inversions públiques en R+D com a prioritat, fins i tot davant d’altres prioritats associades a l’estat del benestar. Com que només el 0,9% de la població activa estava desenvolupant activitats d’R+D, podem concloure que hi ha un segment rellevant de la societat espanyola que aborda l’R+D de manera «altruista», i segurament tenint en compte els beneficis futurs de les inversions en R+D. Per això és interessant caracteritzar aquests segments de la població espanyola. Una anàlisi recent (Sanz-Menéndez et al., 2014) ha identificat algunes característiques dels ciutadans que atorguen prioritat a l’augment dels pressupostos en R+D: es confirma que són els més educats, els que tenen més formació i coneixements científics, els més joves o els que viuen en ciutats. El suport a l’R+D i a l’increment de les inversions en R+D, doncs, és més alt entre els sectors més dinàmics de la societat.
Finalment, cal assenyalar que els ciutadans són conscients del paper que l’R+D té en el canvi de model productiu i en el disseny del futur, perquè quan el 2014 se’ls va demanar l’opinió sobre els tres sectors productius i de creixement en l’economia espanyola del futur, quasi un de cada quatre enquestats va seleccionar l’R+D com a primera opció i sector preferit (Pereira i Sanz Menéndez, 2015), per davant del turisme, l’agricultura o altres.
En resum, podem afirmar que hi ha una discrepància entre les actituds i opinions dels ciutadans sobre la ciència, i les conductes i la rellevància que hi atorguen les administracions i les empreses espanyoles a l’hora d’invertir-hi per preparar el futur.
9. Conclusions
A Espanya, la conducta d’empreses i governs desatén, d’una banda, l’evidència dels estudis econòmics sobre la rellevància de l’R+D per al creixement i, de l’altra, l’experiència positiva dels països que han seguit pautes contracícliques de despesa pública en R+D (com ara Alemanya, Suècia o Dinamarca).
Així mateix, hauria de suscitar un cert neguit que tant les empreses com els governs tinguin un comportament allunyat de les expectatives dels sectors més dinàmics de la societat espanyola, representat pels joves i la població amb nivells educatius més alts. Si es complissin aquestes expectatives ciutadanes sobre la ciència, probablement milloraria la valoració, el prestigi i la confiança dels ciutadans en els governs i les empreses, a més de millorar el model productiu amb vista al futur.
Els recursos addicionals que calen per canviar el rumb a curt termini no són excessius; per exemple, en el pressupost públic, increments anuals regulars d’unes quantes desenes de milions d’euros permetrien iniciar la recuperació del sector de l’R+D (Parellada i Sanz Menéndez, 2017). A més a més, aquestes actuacions podrien servir per senyalitzar els esforços per canviar el model productiu.
Alguns dels actors implicats en l’R+D reclamen un Pacte per la Ciència que proposa augmentar els recursos pressupostaris per a l’R+D, tot i que amb això no n’hi ha prou. Es tracta de promoure un nou «contracte social» entre la ciència i la societat espanyola, millorant el sistema d’R+D i augmentant-ne l’impacte en l’economia i la societat com una tasca de tots els actors implicats. A banda d’augmentar el pressupost, caldria fer reformes en la governança i canvis en les pràctiques de les universitats i les institucions públiques de recerca per millorar l’eficiència en l’ús dels recursos públics. També caldria propiciar un augment extraordinari de la responsabilitat inversora en R+D del sector empresarial.
La nostra anàlisi conclou insistint en la contradicció entre la realitat d’un compromís limitat de les empreses i els governs, d’una banda, i les demandes que s’atorgui més protagonisme i suport a la ciència per part de la ciutadania, de l’altra. Les empreses, els governs i les institucions vinculades a l’R+D han d’implicar-s’hi més per estar a l’altura de les demandes i les expectatives dels ciutadans en aquest àmbit.
10. Referències
Cruz-Castro, L., i L. Sanz-Menéndez (2016): «The effects of the economic crisis on public research: Spanish budgetary policies and research organizations», Technological Forecasting and Social Change, 113.
Donselaar, P., i C. Koopmans (2016): «The fruits of R&D: meta-analyses of the effects of Research and Development on productivity», Research Memorandum 2016-1, Faculty of Economics and Business Administration, Vrije Universiteit Amsterdam.
European Commission (2017): The economic rationale for public R&I funding and its impact, Policy Brief Series, March 2017.
European Commission (2013): Special Eurobarometer 401: Responsible Research and Innovation (RRI), Science and Technology.
FECYT (2017): Encuesta de Percepción Social de la Ciencia y la Tecnología 2016. Informe de Resultados.
Industrial Research Institute (2016): 2016 Global R&D Funding Forecast, R&D Magazine Supplement.
Izsak, K., P. Markianidou, R. Lukach i A. Wastyn (2013): Impact of the crisis on research and innovation policies, Study for the European Commission DG Research by Technopolis Group Belgium and Idea Consult.
Lobera, J., i C. Torres Albero (2015): «El prestigio social de las profesiones tecnocientíficas», dins Percepción social de la ciencia y la tecnología 2014, Madrid: FECYT.
OCDE (2017): Main Science and Technology Indicators. 2016-2.
OCDE (2015a): Frascati Manual 2015: Guidelines for Collecting and Reporting Data on Research and Experimental Development, París: OCDE.
OCDE (2015b): OCDE Science, Technology and Industry Scoreboard.
Parellada, M., i L. Sanz Menéndez (2017): «El porqué y el cómo de la política de I+D+I. La situación en España», Policy Brief 10, Barcelona: EuropeG.
Pereira, M., i L. Sanz Menéndez (2015): «La I+D como sector de futuro en la economía española: ¿quién la apoya? y ¿quién debe financiarla?», dins Percepción social de la ciencia y la tecnología 2014, Madrid: FECYT.
Sanz Menéndez, L., i L. Cruz Castro (eds.) (2010): Análisis sobre ciencia e innovación en España, Madrid: FECYT.
Sanz-Menéndez, L., G.G. Van Ryzin i E. del Pino (2014): «Citizens’ support for government spending on science and technology», Science and Public Policy, 41(5).
Classificació
Etiquetes
Temàtiques
Continguts relacionats
Actituds tecnocràtiques a Espanya durant la pandèmia
En temps de crisi, els ciutadans s’estimen més adoptar un tipus de govern més tècnic? Segons aquest estudi, les actituds tecnocràtiques entre els espanyols van augmentar durant la pandèmia, especialment entre els votants de dretes.
De quina manera condicionen les nostres xarxes de coneguts el suport que donem a la redistribució econòmica i a la protecció social?
Analitzem com les opinions sobre la redistribució econòmica i la protecció social no només depenen dels ingressos familiars, sinó també del sou que cobren les persones de l’entorn social immediat.
La geopolítica dels grans canvis
Canvis polítics, socioeconòmics i tecnològics. Estem immersos en grans canvis que mereixen una anàlisi geopolítica. Per veure on som i on anem, juntament amb l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals, debatrem sobre els nous reptes industrials i tecnològics en aquest cicle de conferències.
Incertesa laboral i preferències per la redistribució d’ingressos
La dualitat entre contractes temporals i permanents condiciona el mercat de treball a Espanya i genera diferències de seguretat laboral i ingressos. Quin impacte té sobre les preferències de redistribució de la població?
Discapacitat, desigualtat i redistribució de la renda
Quin és l’impacte econòmic de la discapacitat? Aquest informe mostra que les llars amb algun membre amb discapacitat presenten menys nivells de renda.