L’Espanya rural es caracteritza per la baixa densitat de població. L’arribada de ciutadans d’origen estranger, però, n’ha alentit el despoblament després del retrocés que va representar la crisi del 2008. Com va passar al començament d’aquest segle, des del 2018 observem una certa recuperació demogràfica del medi rural als municipis espanyols de menys de 10.000 habitants. No obstant això, encara hi ha més morts que naixements.

Les tendències dels fluxos migratoris mostren un entorn rural cada vegada més divers i cosmopolita en què les mares d’origen estranger i el reagrupament de famílies amb fills contribueixen de manera significativa a la renovació generacional.

L’assentament de la població estrangera és un fenomen canviant i complex. La presència territorial de la població d’origen estranger segueix un procés de difusió continuada des dels enclavaments rurals de les regions litorals mediterrànies vinculats a l’agricultura intensiva, la construcció, l’hostaleria i les tasques d’atenció a les persones, cap a les zones de l’interior més despoblades.

La seqüència de mapes permet d’observar un flux clar d’est a oest i l’assentament progressiu de la població immigrant a les àrees més despoblades a partir de la seva incorporació a l’economia de la cura, en un marc de fort envelliment, i a la dels petits comerços i la indústria, en un context de baixa presència de població activa. 
Als mapes observem com entre el 2001 i el 2019, malgrat la dècada de la crisi, augmenta notablement el percentatge de pobladors rurals nascuts fora d’Espanya. Això passa a la majoria de les províncies espanyoles, llevat d’algunes zones de l’Espanya occidental. 

Actualment, el pes que té la població estrangera a les àrees rurals és notable: més de la desena part de la població rural del quadrant nordest –Catalunya, Aragó i el nord de Castella-la Manxa– ha nascut fora d’Espanya. Aquest fenomen de difusió resulta d’interès perquè suggereix que no hi ha pols o centres d’atracció definits a l’interior rural, sinó que l’entrada de població estrangera està associada a desplaçaments cap a nous espais i mercats laborals pròxims als anteriors. Les àrees rurals es van poblant en gran manera per saturació i contigüitat. 
 

Els corrents migratoris tenen una relació estreta amb la dinàmica econòmica. Així, l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea el 1986 i l’arribada dels fons europeus van tenir efectes remarcables en el món rural. Un model d’agricultura exportadora, la febre de la construcció i un sector turístic en expansió, com també la demanda de cuidadors, van comportar un augment important de població estrangera que es va desplaçar als municipis rurals. 

En canvi, la recessió del 2008 va deixar la seva empremta i va provocar un despoblament significatiu de les àrees rurals. Se’n va anar gent jove, l’arribada d’immigrants es va frenar i els reagrupaments familiars van minvar. L’assentament rural es va afeblir, en bona part, pel fet que la població estrangera va partir cap als entorns urbans o bé cap als seus països d’origen. 

El gràfic 2 recull l’evolució de la migració cap a les àrees rurals entre el 1990 i el 2018. L’augment d’immigrants d’origen estranger augmenta des del final dels anys noranta i el flux és molt significatiu durant els primers anys del segle. El gràfic mostra una clara davallada a causa de la crisi del 2008 i un repunt a partir del mínim assolit el 2015. 

Malgrat els baixos índexs de fecunditat i l’elevada mortalitat entre una població rural envellida, el 2017 va representar un punt d’inflexió perquè els saldos migratoris van tornar a ser positius. La població d’origen estranger va ser la protagonista principal d’aquesta recuperació demogràfica. Els autòctons van tenir-hi un paper secundari. 
 

Un altre aspecte remarcable d’aquest fenomen és que els desplaçaments s’obren a nous llocs i a nous mercats laborals. Els enclavaments que reben població no són només els més pròxims a les regions del litoral mediterrani, sinó que s’amplien a territoris de l’interior més despoblats. 

En definitiva, la població d’origen estranger és l’antídot principal contra l’envelliment i un remei per a la preservació de l’activitat a l’Espanya rural. Hi ha una dada que ho corrobora: durant la primera dècada d’aquest segle XXI, dues terceres parts del saldo migratori cap a les zones rurals són de població estrangera. 

L’arribada de població estrangera als municipis rurals en canvia lentament la composició demogràfica. Els immigrants arriben amb edats que faciliten la procreació, acompanyats de les seves famílies –amb fills menors– o bé amb la intenció de sol·licitar el reagrupament familiar. 

Les mares rurals d’origen estranger tenen més fills que no pas les nascudes a Espanya. La fecunditat de les primeres és de més d’1,5 fills per dona, mentre que les segones tenen entre 1,2 i 1,3 fills per dona. Un altre fenomen destacat són els nens i preadolescents que arriben a les àrees rurals en companyia de les seves famílies o per reagrupament posterior. D’aquesta manera, els naixements i els reagrupaments d’immigrants d’origen estranger són un fenomen creixent i determinant del paisatge social futur a les zones rurals d’Espanya. El 2019, un de cada cinc menors de 13 anys a l’Espanya rural era fill d’una mare d’origen estranger.

D’aquestes dades es desprèn la importància que té la contribució de la població estrangera a la constitució de les noves generacions d’habitants rurals. De mitjana, un de cada cinc nous habitants rurals té origen estranger, i és especialment significatiu que aquesta aportació sigui més intensa als municipis més petits, en els quals el despoblament i l’envelliment han fet minvar dràsticament la natalitat; en aquestes poblacions els menors d’origen estranger arriben a la quarta part.

Paradoxalment, els municipis més menuts, els que no arriben als 1.000 habitants, ofereixen tanta diversitat d’orígens com les àrees urbanes a aquestes generacions. 

La taula 1 estima la incidència conjunta de la natalitat més la immigració i el reagrupament de menors de 13 anys a les zones rurals. Si observem el conjunt d’Espanya, incloent-hi les zones urbanes, apreciem que el 25% dels menors de 13 anys són d’origen estranger. Les xifres més elevades les trobem a les àrees urbanes i als municipis de menys de 1.000 habitants. En tot cas, entorn del 20% de les noves generacions de joves rurals tenen ascendència estrangera. 

La realitat rural a Espanya és en procés de transformació a causa de la procedència i les característiques dels nous residents. L’any 2019, gairebé el 10% de la població rural espanyola havia nascut a l’estranger, i si ens fixem en el grup entre 20 i 39 anys –amb més possibilitats de tenir descendència–, aquesta xifra voreja el 16%. L’origen geogràfic i cultural d’aquests nous pobladors és prou variat, com ho veiem a la taula 2, que mostra la nacionalitat d’origen dels habitants dels municipis espanyols de menys de 10.000 habitants.

El Marroc i Romania són les comunitats més nombroses, encara que les procedències són ben diverses. En el grup de població de 20 a 39 anys, els països europeus abandonen els primers llocs. En el cas de països com el Regne Unit i Alemanya, bona part d’aquests residents rurals són jubilats que han decidit viure a Espanya. La taula remarca la diversitat que hi ha a les àrees rurals, una diversitat que s’oposa a l’imaginari rural de població immòbil, permanent i local. 

Els efectes a mitjà i llarg termini d’aquesta nova composició poblacional són i seran substancials, tant des d’un punt de vista cultural com sociològic. Els habitants rurals són pocs, però diversos i cosmopolites. Representen un capital social que, sens dubte, transformarà l’Espanya rural. Constitueixen un conjunt de persones de cultures i orígens variats que cal escoltar i tenir molt en compte a l’hora d’implementar qualsevol política pública o iniciativa privada de desenvolupament rural. I també quan es tracti de repensar i fomentar la innovació social, com també les estratègies educatives i de formació en aquests territoris. 

La població d’origen estranger encara és absent de l’imaginari social sobre el medi rural, però és segur que guanyarà protagonisme perquè, ara com ara, és un element clau en la sostenibilitat de l’Espanya rural. 

En el moment d’escriure aquestes línies ens trobem enmig d’una crisi sanitària sense precedents en la nostra memòria recent, que s’encadena en el temps amb la crisi que va començar el 2008, els efectes econòmics i socials de la qual han estat dramàtics. A les àrees rurals ha calgut que passés ben bé una dècada per començar a observar-hi una recuperació del pols demogràfic i vital. La crisi del 2008 va congelar l’impuls que havia representat l’entrada de població estrangera i l’efecte que havia tingut en la revitalització rural. 
 

Amb aquests antecedents, sembla probable que la pandèmia del 2020 suposarà una nova frenada als processos d’arrelament i de reagrupament familiar, i incidirà un cop més en la pèrdua de capital social. Però també és cert que la crisi sanitària ha mostrat clarament la dependència que tenen els sectors agropecuaris del flux de treballadors estrangers. Sembla clar, en tot cas, que el millor remei per afrontar el declivi rural és la construcció de comunitats acollidores, i la fortalesa que representa avui el caràcter cosmopolita de les noves generacions rurals constitueix un element clau en el procés de recuperació de la vitalitat demogràfica, econòmica i social d’aquestes àrees. 

Aquest text sintetitza i avança alguns dels resultats del projecte «Crisi i immigració en el medi rural de Castella i Lleó: escenaris socioterritorials per a l’arrelament dels immigrants i la sostenibilitat social de les àrees rurals» (CSO2015-67525-R, MINECO/FEDER). El projecte forma part de la Xarxa d’Excel·lència ISO-Rural (CSO2016-61728-REDT).