Entrevista

«La idea que els immigrants treuen la feina als autòctons és errònia»

Giovanni Peri (1969) és professor d’Economia a la Universitat de Califòrnia a Davis, on va fundar i dirigeix el Centre de Migracions Globals. Nascut i graduat a Itàlia, és reconegut per les seves recerques sobre l’impacte econòmic de la immigració als Estats Units i Europa. Especialista en economia laboral i urbana, s’ha centrat també en els determinants econòmics de les migracions internacionals. És membre del National Bureau of Economic Research, una de les principals organitzacions de recerca econòmica als Estats Units. 
 


Després de la crisi de refugiats del 2015 a Europa, hi ha hagut canvis significatius pel que fa a la immigració? 

En observar els darrers quaranta anys, destacaria que la migració dels països en vies de desenvolupament cap als països desenvolupats ha augmentat de manera constant. No és tant la quantitat total de migrants al món, sinó que la quantitat de persones que s’han traslladat de països més aviat pobres a països més aviat rics mostra una tendència a l’alça, i així ha estat durant un temps. Els receptors principals d’aquests fluxos migratoris són Europa, Amèrica del Nord i, a més distància, Austràlia.

Es tracta d’una tendència a llarg termini. De fet, entre el 2000 i el 2010 van arribar més immigrants a Europa que entre el 2010 i el 2020. El motiu pel qual aquestes persones es traslladen a un altre país és sobretot econòmic. La migració dels països molt pobres, però, és escassa; no surten gaires emigrants de l’Àfrica subsahariana. Els països amb rendes mitjanes generen un flux més elevat de migrants, perquè en pujar la renda la gent té uns quants diners més per migrar quan descobreixen oportunitats. Als països amb molta pobresa, la gent ni tan sols té els mitjans per anar-se’n. Així doncs, els darrers anys ha augmentat la migració dels països de rendes mitjanes als països més rics, i aquesta tendència és deguda a la intenció de trobar millors oportunitats econòmiques. 

Als Estats Units deu ser així, ja que la majoria d’immigrants són d’Amèrica Llatina, però a Europa l’origen és Àfrica, i això inclou els països més pobres, com són els subsaharians. Per això s’argumenta que Europa ha d’invertir més en ajuda al desenvolupament en altres països, per reduir la immigració. 

És incorrecte pensar que amb més ajuda hi haurà menys migració. És cert que l’Àfrica és una font important d’immigrants a Europa, però la gran majoria provenen del nord del continent (d’Algèria, Tunis, el Marroc i Egipte), i aquests no són els països més pobres. Naturalment, també hi ha immigrants del Congo i 
Nigèria, però són una minoria. No hi ha gaires proves econòmiques que l’ajuda exterior sigui especialment efectiva per a generar creixement. Només representa una petita part, ja que els països solen créixer a causa de dinàmiques econòmiques internes. D’altra banda, si els països africans subsaharians creixen i passen de ser pobres a tenir rendes mitjanes, és més probable que aquest canvi comporti un augment de la immigració en lloc d’un descens. El nivell de renda típic a l’Amèrica Llatina coincideix més o menys amb el nivell dels països en què l’augment de la renda resulta en una migració més baixa. A l’Àfrica subsahariana, però, la majoria de països tenen un nivell molt baix de renda per càpita, per la qual cosa és probable que el creixement dugués, almenys durant un temps, a una migració més alta, no més baixa. 

A Europa s’estableixen dures polítiques de contenció i dissuasió per als refugiats. Hauríem de diferenciar entre refugiats i immigrants? 

La majoria d’immigrants legals que arriben als països rics hi van per ocupar llocs de treball que requereixen estudis superiors o habilitats professionals. Hi ha pocs canals perquè les persones que fan feines no especialitzades o manuals hi entrin legalment. Els països rics han rebutjat la immigració econòmica dels països pobres i només han acceptat refugiats si la Convenció de Ginebra els reconeix com a tals o bé si hi ha una crisi internacional al seu país d’origen. Aquesta manera de gestionar la immigració denota poca visió. 

A Europa no hi ha hagut planificació ni projecció de futur. Posem un exemple: la principal crisi migratòria recent va ser la dels refugiats sirians del 2015, amb l’arribada de centenars de milers de persones que fugien de la guerra, però la guerra a Síria va començar el 2012 i en aquells anys els països veïns van acollir milers de refugiats. Europa va ignorar el problema fins que els refugiats van arribar a les seves costes. Una política alternativa consistiria a controlar els punts crítics i pensar en els immigrants per deixar-los entrar d’una manera més gradual i organitzada, potser amb la presència o en contacte amb els governs d’alguns d’aquests països. 

En conclusió, els països rics haurien de tenir polítiques d’immigració i establir quants immigrants necessita l’economia i quants en pot absorbir. D’altra banda, els refugiats haurien de tenir un estatus diferent perquè fugen d’una violència immediata. Una política més proactiva evitaria aquestes onades massives davant l’esclat d’una crisi. 

Parla de necessitats i de quantitats que es poden absorbir. Què vol dir això? Quina quantitat és absorbible? 

Europa té un problema de coordinació en les polítiques d’immigració, ja que a la Unió Europa i a l’espai Schengen hi ha molts països. No és pas fàcil, doncs. Fins i tot als Estats Units, cada estat té un enfocament diferent i voldria una quantitat diferent d’immigrants. Alguns estan molt a favor de la immigració, com ara Califòrnia o Nova York, i altres ho estan molt menys. El govern federal mira d’unificar aquestes preferències. Europa és més problemàtica, però en haver-hi llibertat de moviment, cal una política d’immigració comuna. Com a economista, recomanaria cercar l’èxit econòmic i demogràfic a Europa: des d’una perspectiva econòmica, quines polítiques d’immigració són bones? 

L’equilibri és essencial: no es poden admetre només immigrants poc qualificats i amb un sou baix, sinó també experts qualificats

Hauríem d’admetre que la mà d’obra dels països europeus ha començat a minvar a causa del descens demogràfic. A països com ara Itàlia, Espanya i Grècia, la taxa de fecunditat ha caigut molt per sota del relleu generacional, de manera que la seva població perdrà diversos milions en les pròximes dècades. Alemanya i França es troben en una posició una mica millor, però van pel mateix camí. Així doncs, podem calcular els llocs de treball que no se substituiran per treballadors nous i joves, i considerar la quantitat d’immigrants necessària per mantenir el volum d’ocupació. 

Cal decidir també quina mena d’immigrants s’haurien d’admetre al país per ocupar aquests llocs. Una altra línia raonable consistiria a admetre més treballadors en els sectors econòmics i les regions amb més demanda. Pensem, per exemple, en la necessitat creixent de cuidadors per a la gent gran, una feina que ja fan en bona part els immigrants. Podem anticipar la necessitat d’aquesta mena de llocs i admetre immigrants d’Àfrica del nord, les Filipines i Amèrica Llatina per ocupar-los. Si calculem la demanda, podem obtenir una quantitat representativa i raonable de visats d’entrada que podrien esdevenir llocs de treball. Ens hauríem de centrar més en l’economia i la demografia, i menys en la ideologia, per arribar a millors polítiques d’immigració. 

Vostè proposa començar amb una proposta econòmica. Segons el discurs actual, però, com més immigrants venen, menys feina hi ha per a la gent d’aquí. Caldria fer un canvi de discurs? 

Sí; hem de parar atenció a les dades i a les recerques. Molts estudis fets als Estats Units –i a Europa– destaquen dos fets. En primer lloc, encara que hi ha molts immigrants poc qualificats, també n’hi ha de molt qualificats, sobretot a països com els Estats Units, el Canadà i Austràlia. L’equilibri és essencial: no podem admetre només immigrants poc qualificats i amb un sou baix, sinó també experts qualificats. El Regne Unit i Alemanya tenen aquesta combinació. Els països mediterranis han atret més treballadors poc qualificats, però haurien de cercar un equilibri i mirar d’atreure’n de més qualificats. Les feines poc qualificades –l’atenció a la gent gran, l’agricultura, les feines manuals intensives a la construcció...– tenen una alta demanda i una baixa proporció de treballadors autòctons. Aquestes feines no tan sols contribueixen al creixement de l’economia, sinó que creen o es vinculen a altres llocs de treball, sovint ocupats per gent del país. 

La idea que els immigrants treuen la feina als autòctons és errònia i hi ha força estudis que ho demostren: aquest hauria de ser el discurs imperant. La gent sol pensar que si un estranger ocupa un lloc, no el pot ocupar un local. Però en el mercat laboral d’una economia complexa, els llocs de treball es creen i es destrueixen sense parar. I una economia així necessita molts tipus diferents de feines. 

Per exemple, al sector agrícola, la producció necessita pagesos, però també directors, supervisors, comercials i distribuïdors per a la venda a la menuda i als restaurants. Les empreses que poden donar feina als pagesos creixen i creen més llocs de treball, de manera que els immigrants que ocupen determinats llocs fan augmentar la demanda laboral i creen feines per als treballadors del país. El creixement econòmic és important i les polítiques d’immigració que permeten el creixement i el desenvolupament a Europa en formaran part. 

Ens hauríem de centrar més en l’economia i la demografia, i menys en la ideologia, per arribar a millors polítiques d’immigració

Políticament, una entrada més abundant i equilibrada d’immigrants també pot millorar les percepcions de la població autòctona. S’ha demostrat que sovint la gent té por del que desconeix. El rebuig més gran cap als immigrants no el trobem pas a Londres, Milà, Nova York o San Francisco, que atreuen una gran quantitat d’immigrants, sinó a pobles més petits i amb menys immigrants, sovint poc qualificats. En aquests llocs pot haver-hi un rebuig cultural envers els immigrants, però podríem canviar d’actitud i establir una relació entre els immigrants, d’una banda, i la prosperitat i el creixement del país, de l’altra. Si els immigrants qualificats contribueixen al creixement local, això té un efecte positiu en l’actitud de la gent del país. 

No obstant això, passat un temps la majoria continuen sent il·legals. 

Als Estats Units hi ha tants immigrants il·legals, en bona part, per la manca d’oportunitats legals, cosa que contrasta amb l’alta demanda de mà d’obra de fora. Els països poden reduir el volum d’immigrants sense papers establint formes legals d’entrar-hi. D’altra banda, molts països europeus han viscut grans onades d’immigració indocumentada, legalitzades al cap d’un temps. 
A Espanya hi ha hagut dues regularitzacions massives i a Itàlia també. Es tracta d’una manera una mica desgavellada de desenvolupar polítiques i objectius sobre immigració. Fa pensar que la gent pot arribar sense papers i regularitzar la seva situació més endavant, alimenta falses expectatives i encoratja que s’emprenguin viatges arriscats d’Àfrica a Europa. Els països europeus haurien de permetre l’entrada legal d’immigrants perquè s’ocupin de les feines necessàries, seguint unes regles i seleccionant les habilitats i la mà d’obra que necessitin les seves empreses i ciutats. A més a més, el sud d’Europa en particular hauria d’atreure també els immigrants qualificats. Els africans i els indis amb talent vindran de bon grat a Europa si se’ls ofereix l’oportunitat de fer-ho. Els Estats Units han demostrat ser molt eficaços a l’hora d’atreure una barreja de persones qualificades i no qualificades, la qual cosa ajuda a l’economia i projecta una imatge segons la qual els immigrants contribueixen al benestar de la societat. En aquest sentit, el model americà pot resultar útil. 


Som en una època que diu no als immigrants, que no en volem més? Pot venir una altra època en què diguem que sí que en necessitem? 

Avui dia, el pèndol polític d’Europa i els Estats Units es mou cap a sentiments antiimmigració. Pot ser que això sigui una conseqüència de les enormes onades d’immigrants dels anys noranta (als Estats Units) i la dècada del 2000 (a Europa). Els països no estaven preparats i hi ha hagut reaccions negatives. Les opcions populistes han guanyat les eleccions als Estats Units, Hongria, Polònia, Itàlia i el Regne Unit. La pressió econòmica i demogràfica, però, continuarà generant oportunitats de migració i de riquesa gràcies als immigrants que hi ha a Europa. En algun moment potser la gent veurà que calen polítiques d’immigració més obertes i raonables. 

Al cap i a la fi, una immigració més oberta requereix coratge polític. Alguns països han decidit romandre tancats, tot i que els arguments demogràfics i econòmics a favor de la immigració són aclaparadors. L’exemple més clar és el Japó: l’envelliment de la població fa que la mà d’obra hi escassegi, però persisteix encara una rígida oposició a la immigració. Els filipins, indonesis i xinesos tindrien més incentius per migrar al Japó per motius laborals, però els japonesos són molt zelosos i protec¬tors de la seva identitat i no admeten immigració a una escala significativa. L’economia japonesa, una de les que més va créixer els anys vuitanta, fa dècades que està estancada. Davant la manca cada vegada més crítica de mà d’obra, el Japó ha desenvolupat solucions robòtiques.És clar que la robòtica és fantàstica, però no és de bojos tenir un robot infermer que costa milions de dòlars quan hi ha centenars d’immigrants que farien aquesta tasca millor, a un preu més baix i, a més a més, contribuint a l’economia? Els costos econòmics i demogràfics de no permetre l’entrada d’immigrants poden ser molt alts, però això no vol dir que a llarg termini Europa prengui un camí diferent del que ha pres el Japó. 


Rafa Vilasanjuan 
Director d’Anàlisi i Desenvolupament Global de l’Institut de Salut Global de Barcelona 

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Activitat

Europa, terra d’acollida per a tothom?

Som igual de solidaris amb tots els refugiats? En aquest cicle de conferències, coorganitzat amb l’Associació Catalana de Sociologia, analitzarem el paper d’Europa com a terra d’acollida.

Informe

Evolució de la bretxa salarial entre joves autòctons i immigrants a Espanya

De quina manera afecta el nostre origen als salaris? Analitzarem l’evolució de les trajectòries salarials de joves autòctons i immigrants entre el 2007 i el 2015.

Infodada

Condicionants demogràfics

Els canvis poblacionals es poden produir per variacions motivades per canvis naturals i per moviments migratoris.

Article

Educació compensatòria a primària: una mesura útil per als alumnes immigrants?

Funcionen els programes d’educació compensatòria adreçats a estudiants de col·lectius desfavorits? Aquest estudi mostra que només aconsegueixen beneficiar alumnes immigrants si tenen una proporció en el grup escolar que no supera el 50 %.

Article

La presència dels immigrants en la política local es troba molt per sota del seu pes demogràfic a Espanya

Els ajuntaments espanyols reflecteixen la diversitat d’origen de la població? Analitzem l’accés dels immigrants a la política local i si hi ha diferències entre els diversos col·lectius estrangers.

També et pot interessar

Percentatge de persones que se situen per damunt dels seus pares o avis en l'escala social

Infodada

Percentatge de persones que se situen per damunt dels seus pares o avis en l'escala social


Inclusió social

El 29 % dels espanyols se situen socialment per sobre dels pares i més del 40 % opinen que han ascendit en l’escala social respecte dels avis.

Nombre de generacions necessàries perquè els nascuts en famílies d'ingressos baixos es puguin acostar al nivell mitjà d'ingressos en la seva societat

Infodada

Nombre de generacions necessàries perquè els nascuts en famílies d'ingressos baixos es puguin acostar al nivell mitjà d'ingressos en la seva societat


Inclusió social

Segons aquest indicador, a Espanya calen 4 generacions per millorar els ingressos d’una família amb una economia precària.

Taxa de fecunditat

Infodada

Taxa de fecunditat


Inclusió social

La taxa de fecunditat de les dones a Espanya és d’1,23 fills per dona, el segon país de la Unió Europea amb la taxa més baixa.