Durant tota la vida, les persones consumeixen, produeixen, estalvien i comparteixen recursos, i les activitats que porten a terme varien de manera significativa segons el quin moment del cicle vital es troben. A la infantesa, les necessitats prevalen sobre qualsevol altra activitat econòmica i els infants, sobretot, reben recursos d’altres generacions (a través de la cura que reben de les famílies o bé mitjançant transferències públiques, com en els àmbits de l’educació o la salut). Quan assoleixen la vida adulta, s’incorporen al mercat laboral, i en aquesta etapa és quan la població, a banda de consumir, també obté rendes del treball, té la capacitat de transferir recursos a altres persones (sobretot els fills o la gent gran dependent) i d’estalviar. Finalment, quan les persones grans es retiren del mercat laboral, la seva renda laboral principal desapareix i passen a satisfer el consum i les necessitats amb una altra mena de recursos, com poden ser els estalvis o les transferències que provenen de les seves famílies o del sector públic.

Aquest procés implica la necessitat d’un sistema de transferències entre les diferents generacions. L’economia intergeneracional permet comprendre de quina manera organitzen aquestes transferències econòmiques les societats i com poden afectar aquesta organització determinats canvis econòmics, socials i demogràfics. Quan estan a l’edat activa, les persones generen superàvit en la producció de recursos econòmics, mentre que, a la infantesa o a la vellesa, el que preval són les necessitats de consum. En l’economia intergeneracional, s’entén per consum el conjunt de recursos econòmics que calen per cobrir les necessitats pròpies. L’anomenat dèficit del cicle vital és la diferència que hi ha a cada edat entre el consum i la renda laboral.

Aquest article s’ha elaborat a partir dels comptes nacionals de transferències, una eina de gran rellevància per a l’anàlisi de l’economia intergeneracional, ja que proporciona perfils del consum i de la renda laboral per edat.

Per finançar el dèficit del cicle vital entre generacions, a banda del recurs al mercat de capitals, hi ha dos mecanismes principals de reassignació de recursos. D’una banda, les aportacions de les famílies: mitjançant el pacte intergeneracional, les persones en edat de treballar es fan càrrec directament de les necessitats de consum dels fills i la gent gran de la família. Les transferències familiars es produeixen, sobretot, de pares (en edat laboral) a fills. D’altra banda, les aportacions del sector públic: l’estat del benestar garanteix uns estàndards de vida mínims a tots els ciutadans mitjançant programes de distribució interpersonal de la renda (de rics a pobres) i de distribució de la renda entre generacions (pensions de jubilació, sanitat i educació). Les transferències públiques s’articulen en bona part com a transferències de les persones en edat activa (que paguen més impostos) cap a les persones no actives (gent gran i infants, sobretot).

El gràfic 2 mostra les estimacions dels dos principals mecanismes de transferència de recursos entre generacions a Espanya. Les transferències públiques presenten el perfil esperat: són positives en les dues etapes de dependència del cicle vital, la infantesa i la vellesa, ja que en aquestes etapes les persones reben transferències del sector públic per cobrir les seves necessitats de consum, sobretot en el cas de la gent gran (pensions i sanitat). En canvi, durant l’etapa central de la vida activa (entre els 27 i els 59 anys), els recursos econòmics que les persones generen són més elevats que no pas els que consumeixen; aquest superàvit serveix per pagar les transferències que reben tant els infants com la gent gran. Les transferències familiars, és a dir, els recursos econòmics que les famílies dediquen directament a garantir les necessitats de consum de les persones dependents, constitueixen la font de finançament principal dels infants (molt per sobre de les transferències públiques). D’altra banda, els adults en edat activa són donants, és a dir, que s’ocupen de les necessitats dels fills amb les seves rendes laborals (valors negatius al gràfic).

Les transferències públiques de recursos econòmics per finançar el dèficit del cicle vital varien entre els diferents països, segons el grau de desenvolupament de l’estat del benestar. Per analitzar aquesta qüestió, convé fer una distinció entre dos conceptes: les transferències rebudes i les transferències pagades a cada edat. Les transferències rebudes són els recursos públics que s’obtenen per a cobrir les necessitats de consum. Aquestes transferències es poden rebre tant en forma de transferències monetàries, en efectiu (pensions, atur), com en forma de serveis, en espècie (educació, sanitat). Les transferències públiques pagades, en canvi, són les relatives als recursos econòmics aportats per la població per finançar les necessitats de consum d’altres persones (sobretot a través dels impostos).

Tal com mostra el gràfic 3, a causa del grau de desenvolupament més elevat de l’estat del benestar a Suècia, les transferències públiques entre generacions que es produeixen en aquest país són més elevades que les de la resta d’estats membres de la UE-25 analitzats. Destaca sobretot el nivell de les transferències públiques rebudes per la gent gran, que arriba a ser gairebé el doble de la renda laboral mitjana dels habitants del país que tenen entre 30 i 49 anys. Això s’explica perquè a Suècia s’han implementat programes d’ajuda a la dependència importants. D’altra banda, les transferències públiques que reben els infants també hi són més elevades que a la resta de països. Per tots aquests motius, els impostos que es paguen a Suècia (les transferències pagades) són més elevats que a altres països com Espanya, que disposen de menys programes de transferències públiques.

Per cobrir les necessitats de totes les persones, a més d’haver-hi transferències monetàries i de serveis, cal que hi hagi algú que s’ocupi de les feines de casa i de les activitats de cures. La producció d’aquests recursos no es remunera i no passa per força pel mercat laboral ni per les transferències públiques. És a dir, que no s’atribueix directament cap valor econòmic a aquesta mena de tasques. Amb tot, són imprescindibles per fer front a les necessitats de les persones. D’altra banda, cal remarcar són feines que acostumen a fer més les dones que els homes. Per tot plegat, és fonamental que, per tal d’obtenir un estudi complet de les transferències intergeneracionals i identificar els biaixos de gènere que s’hi produeixen, aquesta mena de feines es tingui en consideració.

La producció d’aquesta mena de recursos no remunerats s’estima tenint en compte el temps que es dedica a les activitats de cures i les feines de casa. Les enquestes d’ús del temps són la font d’informació principal sobre aquest aspecte. Espanya disposa de l’Enquesta de l’ús del temps elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística.

Fins a l’edat de 18 a 20 anys, la població jove dedica el temps, sobretot, a l’educació. A partir d’aquesta edat, la seva participació en les activitats productives i en l’obtenció de rendes laborals comença a augmentar. Les dones, ja des de joves, dediquen més hores a la producció domèstica que no pas els homes, que se centren en la producció de mercat o remunerada. La diferència es fa evident sobretot a partir dels 30 anys. Entre els 20 i els 60 anys, els homes dediquen més hores a les activitats remunerades que no pas a les feines de casa. Les dades assenyalen que les dones espanyoles que tenen entre 21 i 65 anys treballen una mitjana d’1,1 hores més al dia que els homes del mateix grup d’edat, i les diferències s’aguditzen amb l’edat (Abio et al., 2019).

A les etapes inicial i final del cicle de vida, les persones no disposen de la capacitat de treballar i generar recursos; depenen dels recursos que tant la família com el sector públic els proporcionen o bé, en el cas de les persones grans, dels estalvis que hagin pogut acumular. La manera com una societat organitza i fa les transferències intergeneracionals condiciona, en molts sentits, el seu benestar global, ja que aquestes transferències ajuden la població a afrontar el futur amb garanties.

L’estudi de l’economia intergeneracional permet conèixer i perfilar la manera com s’han d’organitzar les transferències intergeneracionals. L’ús de l’anomenat dividend demogràfic (els efectes que té sobre el creixement econòmic el canvi en l’estructura d’edat d’una població) és una les aplicacions més remarcables d’aquest estudi. Per a les societats actuals, que han de fer front al repte de l’envelliment, conèixer a fons com es produeixen les transferències de recursos entre les persones de diferents edats i saber com han de readaptar-se a aquesta transició demogràfica, esdevé crucial.

ABIO, G., C. PATXOT, E. RENTERÍA, M. SOLÉ i G. SOUTO (2019): «Las cuentas nacionales de transferencias: aplicaciones y resultados para España», Papeles de Economía Española, 161: 114-242.

ABIO, G., C. PATXOT, E. RENTERÍA i G. SOUTO (2018): «Intergenerational Transfers in Spain: The Role of Education», Hacienda Pública Española / Review of Public Economics, 223: 101-130.

ISTENIC, t., b. HAMMER, A. lOTRIČ DOLINAR, J. SAMBT i A. SEME (2016): European National Transfer Accounts.

IEE, R. i A. MASON (2011): Population Ageing and the Generational Economy: A Global Perspective, Cheltenham: Edward Elgar.

NACIONES UNIDAS (2013): National Transfer Accounts Manual. Measuring and Analysing the Generational Economy, Population Division, Department of Economic and Social Affairs, Nueva York: United Nations Publications.

RENTERÍA, E., R. SCANDURRA, G. SOUTO i C. PATXOT(2016): «Intergenerational money and time transfers by gender in Spain: Who are the actual dependents?», Demographic Research, 34: 689-704.