Com ha evolucionat la desigualtat en diferents períodes del cicle econòmic? Quines classes socials han millorat o empitjorat la seva situació econòmica? Per què ha augmentat la concentració dels ingressos recentment?

Aquest article aporta evidència nova que posa de manifest, d’una banda, que la concentració dels ingressos a Espanya ha augmentat els darrers anys i, de l’altra, que, en termes generals, la desigualtat és més gran del que pensàvem.

Per trobar resposta a les preguntes formulades més amunt, analitzem: 1) la proporció dels ingressos totals nacionals que és en mans de les diferents classes econòmiques, i 2) com han evolucionat els ingressos de cadascuna de les classes. Les classifiquem de la manera següent: classe baixa (el 50% de les persones amb menys ingressos), classe alta (el 10% amb més ingressos) i classe mitjana (el 40% que se situa entre la classe baixa i la classe alta). Dins la classe alta establim una diferència entre l’elit (l’1% que té els ingressos més alts) i el 9% restant.

Les dades que fem servir combinen informació dels comptes nacionals, dades fiscals i d’enquestes. Aquest mètode –els comptes nacionals distributius o DINA, l’acrònim en anglès– aporta avantatges clars a l’anàlisi de la desigualtat perquè:

• Captura la totalitat de l’ingrés nacional i obté una imatge més precisa i realista del fenomen. En canvi, la majoria d’estudis previs capturen només una part de la realitat: per exemple, els ingressos declarats al fisc o autodeclarats a les enquestes.

• S’ha fet servir per analitzar com ha evolucionat la desigualtat en altres economies desenvolupades. Això permet dur a terme comparacions internacionals més homogènies.

El gràfic 1 mostra quina proporció del total d’ingressos es troba en mans de la classe baixa, la classe mitjana i la classe alta. Hi observem tres fets:

1. Una classe baixa que, des del 2003, ha vist com es redueix el pes dels seus ingressos. El 2003 tenia quasi el 19% dels ingressos totals, mentre que el 2015 aquesta xifra havia minvat fins al 14,6%.

2. Des del 2003 veiem que la quota d’ingressos de la classe mitjana s’ha mantingut constant entorn del 45%. Això no vol dir que la seva renda mitjana no es veiés afectada per la crisi i caigués, però va baixar en una mesura menor que la de la classe baixa, encara que aquesta darrera no protagonitzés tants debats sobre les dificultats econòmiques patides en aquell moment.

3. Finalment, la situació més favorable la protagonitza la classe alta. Un grup que, encara que va encetar el nou mil·lenni amb una pèrdua parcial de la seva quota d’ingressos, des del 2006 va veure com iniciava una via de recuperació, especialment pronunciada en començar la crisi econòmica.

És a dir, durant els últims anys la classe baixa ha perdut una part de la seva quota d’ingressos. Aquest procés ha tingut lloc alhora que augmentava la quota d’ingressos de la classe alta, la qual cosa ha provocat un augment de la desigualtat.

En el període precedent, encara immergits de ple en la bombolla immobiliària, la tendència era la contrària: la participació dels ingressos de la classe alta minvava, mentre que la de la classe baixa augmentava. És a dir, la concentració dels ingressos era menor i la desigualtat tendia a minvar.

Els ingressos de la classe baixa han anat perdent importància relativa, una tendència que contrasta amb la millora de la posició de la classe alta. Podem saber, però, qui són exactament els que han millorat la seva situació econòmica?

Segons el gràfic 2, els qui tenien més ingressos van començar amb mal peu el nou mil·lenni: tant la classe alta com l’elit que percep més ingressos van perdre una part de la seva quota d’ingressos. No obstant això, aquesta situació va canviar ben aviat.

Des del 2002, observem dues trajectòries diferents: la de la classe alta –excloent-ne l’elit més rica–, que s’ha mantingut més o menys constant –amb l’obtenció de prop del 24% dels ingressos totals–, i la de l’elit més rica, que ha experimentat una millora clara amb un augment de la seva quota d’ingressos de l’11,6% al 15,5%. Des d’aleshores –i especialment durant la crisi– aquest darrer grup ha anat millorant la seva posició relativa.

Per tant, els qui han anat acumulant una proporció més gran dels ingressos nacionals són els més rics. La desigualtat ha augmentat a causa que els ingressos s’han anat concentrant, cada vegada més, en unes poques mans.

Si deixem de banda un moment les tendències evolutives i fem una foto fixa del fenomen, constatem una altra dada sorprenent: el 2015 l’1% més ric acumulava més ingressos (el 15,5% del total) que el 50% més pobre (el 14,6%).

La desigualtat ha augmentat tant que aquest desequilibri –el fet que una minoria obté més ingressos que el 50% de la població– es manté des del 2014. Tant si triem un any com un altre, trobem xifres sobre la concentració dels ingressos que superen amb escreix les estimacions d’anàlisis prèvies –vegeu per exemple el treball d’Alvaredo et al. (2018)–, i que confirmen la magnitud de la desigualtat és més gran del que crèiem.

La millora de la posició relativa de l’elit s’explica perquè cada vegada perceben una proporció més gran dels ingressos totals generats tant pel treball –els salaris i les pensions– com, sobretot, pels rendiments del capital.

Els ingressos del capital són una font d’ingressos que adquireix importància a mesura que la posició econòmica de les persones que els perceben és més favorable: la major part de la gent obté pocs ingressos per aquesta via, mentre que per als rics és cada vegada més important (Brindusa et al., 2018; Alvaredo et al., 2018).

D’altra banda, es tracta d’ingressos que es tendeixen a concentrar més que no pas els del treball, per la qual cosa el fet que la seva importància estigui augmentant explica que la desigualtat tendeixi a perpetuar-se i a créixer (Karabarbounis i Neiman, 2014). En definitiva, l’augment de la desigualtat recent és degut, en part, al creixement dels ingressos del capital (Alvaredo et al., 2018).

Finalment, si analitzem quin percentatge dels ingressos acumula la classe alta a França i els Estats Units, veurem que la d’Espanya se situa en una posició intermèdia. Al nostre país la classe alta ha arribat a acumular entorn del 40% dels ingressos totals, mentre que als Estats Units aquesta xifra és més elevada i s’acosta al 50%. La diferència entre els Estats Units i França és considerable: gairebé 15 punts percentuals.

França no tan sols figura com el país més igualitari dels tres, sinó que a més és el que ha experimentat una trajectòria més estable. Mentre que la quota d’ingressos de la classe alta s’ha mantingut constant al país veí (entorn del 33%), a Espanya i els Estats Units hi ha hagut oscil·lacions i canvis rellevants:

• Al nostre país la quota d’ingressos de la classe alta va començar a baixar a l’inici del nou mil·lenni, fins que cap al 2006 aquest indicador va tornar a pujar. La pujada s’ha mantingut fins que, el 2015, la classe alta va obtenir una quota d’ingressos semblant a la que tenia en començar el període analitzat, de prop del 40%.

• El cas dels Estats Units és diferent: no és només el país en què els rics acumulen una proporció més alta d’ingressos, sinó que és l’únic en el qual aquesta quota no ha deixat d’augmentar en tot el període.

Finalment, si observem com ha evolucionat la quota d’ingressos de l’1% més ric a cada país (gràfic 5), podem veure-hi algun matís important.

Els Estats Units és el país on l’elit més rica acapara més ingressos, mentre que França n’acapara menys. Encara que a Espanya la concentració d’ingressos no sigui tan accentuada com als Estats Units, es tracta del país en què l’acumulació d’ingressos en poques mans s’ha intensificat més els últims anys: el 2007 l’elit més rica tenia l’11,7% dels ingressos i el 2015 era el 15,5%.

Disposem de noves dades sòlides que revelen dues coses importants: que la desigualtat a Espanya és més gran del que crèiem, d’una banda, i que recentment aquesta desigualtat ha tendit a augmentar, de l’altra. Això és degut al fet que una minoria de la població (l’1% més ric) ha anat acumulant una proporció més alta dels ingressos totals nacionals que provenen tant del treball com del capital. Aquest fenomen posa de manifest la dificultat per fer més igualitària la distribució dels ingressos a Espanya, ja que els ingressos del capital es tendeixen a concentrar més que no pas els altres. Per tant, si no es prenen mesures per revertir aquesta situació, la desigualtat no farà sinó perpetuar-se i continuar augmentant.

Encara que a Espanya els ingressos no estan tan concentrats com en el cas dels Estats Units, ens estem distanciant de països més igualitaris com França i estem convergint amb els Estats Units en matèria de desigualtat. Parlem, doncs, d’un repte econòmic i polític que no convé deixar de banda.

Aquest article s’ha adaptat a partir de l’estudi:

ALVAREDO, F., ARTOLA, M. i MARTÍNEZ-TOLEDANO, C. (próximamente). Long-run Income Inequality in Spain, 1932-2015: Evidence from Distributional National Accounts.

Altres referències:

ALVAREDO, F., CHANCEL, L., PIKETTY, T., SAEZ, E. i ZUCMAN, G. (2018). World Inequality Report 2018. World Inequality Lab.

ANGHEL, B., BASSO, E., BOVER, O., CASASO, J. M., Hospido, L., Izquierdo, M., Kataryniuk, I., Lacuesta, A., Montero, J. M. i Vozmediano, E. (2018). Income, consumption and wealth inequality in Spain. Documentos Ocasionales, n.º 1806, Banco de España.

KARABARBOUNIS, L. i NEIMAN, B. (2014). The Global Decline of the Labor Share, The Quarterly Journal of Economics, Volume 129, Issue 1, págs. 61–103.