L’aprovació de l’estat d’alarma el 14 de març del 2020, arran de les mesures adoptades per fer front a la pandèmia de la covid-19, va tenir un efecte directe en l’activitat laboral a Espanya. Entre el primer i el segon trimestre del 2020 l’ocupació va caure en més d’un milió de persones. Totes les persones afectades per un expedient de regulació d’ocupació, sempre que hi hagués la garantia que es reincorporarien al lloc de treball un cop finalitzat el període de suspensió, es comptaven entre la població ocupada. Amb tot, aquesta davallada del nombre d’ocupats es va produir sobretot a costa de l’increment de la població econòmicament inactiva, més que no pas dels aturats (és a dir, dels desocupats). En aquest període, per tant, la taxa d’atur va experimentar un augment molt més moderat del que s’esperava. Aquesta anomalia s’explica per l’increment sobtat del nombre de persones que, tot i estar en situació de desocupació i tenir disponibilitat per treballar -dos criteris necessaris per formar part del col·lectiu d’aturats, segons l’OIT-, van deixar de buscar feina de manera activa -el tercer criteri obligatori per tenir aquesta consideració-. Durant la crisi de la covid-19, moltes persones desocupades van ser classificades com a persones inactives perquè incomplien una de les tres condicions necessàries per formar part del col·lectiu d’aturats. 

Igual que en les crisis econòmiques anteriors, la destrucció d’ocupació durant la crisi provocada per la pandèmia de la covid-19 no afecta tots els col·lectius de la mateixa manera. Tant a Espanya com en altres països de l’OCDE, el grup de persones nascudes a l’estranger constitueix un dels que estan més exposats a la desocupació. Les dades mostren que a Espanya els immigrants sempre han tingut més risc de patir atur que no pas els autòctons, però aquestes diferències encara augmenten quan hi ha una caiguda de l’ocupació. Tal com va passar a l’inici de la Gran Recessió del 2008, la irrupció de la covid-19 ha suposat un increment generalitzat de la probabilitat d’estar a l’atur, però aquesta probabilitat ha crescut més entre els nascuts a l’estranger. Si a l’últim trimestre del 2019 la bretxa entre tots dos col·lectius era de 6,7 punts percentuals, al darrer trimestre del 2020 havia augmentat fins a 10 punts.

Les dades permeten identificar diferents escenaris fent una distinció per sexe. L’any 2020, la bretxa entre els homes va augmentar fins als 8 punts percentuals, però no va arribar fins al nivell més alt que s’havia assolit durant la Gran Recessió (13,8 punts els anys 2011 i 2012). La desigualtat entre les dones aquell mateix any, en canvi, va créixer fins als 10,7 punts percentuals, nivell lleugerament superior al que s’havia assolit el 2011 (10,3 punts). Cal remarcar que durant els anys de la recuperació econòmica la desigualtat va minvar molt lentament, de manera que l’any anterior a la pandèmia la bretxa que hi havia entre immigrants i autòctons encara distava molt de ser tan reduïda com la de l’any 2007, especialment entre les dones.

Tot i que la crisi de la covid-19 ha fet créixer la desigualtat entre immigrants i autòctons en termes de desocupació, des de l’inici de la pandèmia l’impacte no ha estat tan gran com el que es va experimentar durant els pitjors anys de la Gran Recessió. En concret, l’augment més gran de la bretxa entre homes immigrants i autòctons es va produir sobretot durant els anys 2008 i 2009, amb un increment de més del 80% respecte de l’any anterior. El 2020, la desigualtat dins el col·lectiu masculí va créixer un 42,4%. En el cas de les dones, l’augment de la desigualtat l’any 2020 tampoc va ser tan gran com en el moment més crític de la Gran Recessió (48,8% el 2009), però s’hi va acostar molt (41,5%) i va superar la resta d’anys de la crisi del 2008 en què també es va eixamplar aquesta bretxa.

Al cap de dues dècades de fluxos migratoris, la població immigrant que resideix actualment a Espanya està més establerta que la que va haver de fer front a la Gran Recessió del 2008. Segons la literatura especialitzada, a mesura que passen els anys i arriben noves generacions, els immigrants van adquirint recursos específics del país de destinació (capital humà, xarxes socials, coneixement del mercat de treball, etc.), cosa que els permet convergir amb la població autòctona en l’àmbit laboral.

No obstant això, les diferències entre la desigualtat bruta experimentada l’any 2020 i l’experimentada el 2008 només s’expliquen de manera parcial a partir de la variació en el temps de residència de la població immigrant a Espanya. La desigualtat entre les persones nascudes a l’estranger i les persones autòctones minva -sobretot durant la crisi del 2008- quan, després de controlar l’edat, el nivell educatiu i la presència de fills a la llar, es tenen en compte els anys potencials dins el mercat laboral espanyol, indicador que es fa servir com una aproximació als anys de residència. Però aquest factor és insuficient per explicar per què entre els homes durant la crisi de la covid-19 la desigualtat bruta és més baixa que durant la Gran Recessió i en el cas de les dones, en canvi, és molt semblant. 

Hi ha altres factors específics de la població immigrant que connecten amb el grau d’establiment d’aquest col·lectiu a Espanya. Per estudiar l’efecte que aquests factors tenen en la integració laboral, cal analitzar la desigualtat que hi ha entre immigrants. Quan es té en compte l’edat a la qual van emigrar, els anys que fa que resideixen a Espanya, la seva nacionalitat i el país de naixement de les parelles, la desigualtat en termes de desocupació entre els immigrants procedents de la UE-15 (un col·lectiu amb uns resultats laborals molt semblants als dels autòctons) i els anomenats immigrants econòmics (procedents de països amb nivells de renda sensiblement més baixos que els del país receptor) experimenta reduccions en tot el període.

Així i tot, en comparar les dades de l’any 2020 amb les del període de la Gran Recessió, la desigualtat entre tots dos col·lectius continua diferint. És a dir, que aquests factors tampoc són suficients per explicar per què durant la crisi de la covid-19 la desigualtat bruta és inferior a la que es va experimentar durant la crisi del 2008.

Les dades de l’estudi en les quals es basa aquest article apunten al fet que el tipus d’ocupació té una influència decisiva en la probabilitat de quedar-se a l’atur. Un cop controlats el nivell d’ocupació, el sector d’activitat i el tipus de contracte, s’observa que les diferències inicials entre immigrants i autòctons minven considerablement al llarg de tot el període analitzat. En el col·lectiu masculí, les característiques de l’ocupació continuen sent insuficients per explicar la reducció de la desigualtat l’any 2020 respecte de la dels anys de la Gran Recessió. Entre les dones, en canvi, la posició que ocupen al mercat laboral explica gairebé totes les diferències absolutes trobades. 

Al cap de dues dècades d’immigració a Espanya es constata que, en igualtat de condicions, la població procedent de l’estranger continua estant sobrerepresentada al segment secundari del mercat laboral, és a dir, el que inclou les feines més precàries, menys qualificades i amb expectatives laborals més baixes. El predomini de treballadors immigrants en sectors menys regulats i en ocupacions en les quals la temporalitat és més freqüent deu haver impedit que molts d’aquests treballadors hagin pogut acollir-se a expedients de regulació temporal d’ocupació durant la crisi provocada per la covid-19.

Al cap de dues dècades de consolidació a Espanya, la població immigrant continua estant més exposada a la desocupació, sobretot en les èpoques en què l’ocupació cau. Els resultats indiquen que la crisi de la covid-19 ha tingut un impacte negatiu en la desigualtat, tot i que, de moment, aquest impacte no és tan gran com durant els pitjors anys de la Gran Recessió, especialment entre els homes. L’establiment de la població immigrant a Espanya es produeix amb una protecció laboral més limitada de la que es podria esperar. La vulnerabilitat de la població nascuda a l’estranger continua estant estretament lligada amb una presència més gran d’aquest grup en les feines més precàries, menys qualificades i en sectors molt sensibles al cicle econòmic. Tot i que hi ha diversos estudis en aquest àmbit que assenyalen que l’arribada de la segona generació d’immigrants pot capgirar aquesta dinàmica, aquest col·lectiu encara és minoritari en el conjunt de la població procedent de l’estranger. 

La comparació entre la Gran Recessió i la crisi actual provocada per la pandèmia s’ha dut a terme a partir de les dades disponibles de l’EPA fins al quart trimestre del 2020 inclòs, moment en què va finalitzar la recerca en la qual es basa aquest article. Per conèixer l’impacte total de la crisi de la covid-19 amb relació a la del 2008 caldrà esperar que acabi la pandèmia i el cicle econòmic entri en una fase positiva.

ALBA, R. i V. NEE (1997): «Rethinking assimilation theory for a new era of immigration», International Migration Review, 31(4), 826-874.

CHISWICK, B. (2005): «The economic progress of immigrants: Some apparently universal patterns». En: CHISWICK, B. (ed.), The Economics of Immigration, Massachusetts: Edward Elgar Publishing.

GARRIDO, L. i L. TOHARIA (2004): «What does it take to be (counted as) unemployed? The case of Spain», Labour Economics, 11(4), 507-523.

MIYAR, M. (2020): «Consolidación y rotación de la inmigración en España». En: J. J. GONZÁLEZ (coord.), Cambio social en la España del siglo XXI, Madrid: Alianza Editorial.

OECD (2020): Managing international migration under COVID-19. París: OECD; consulta: 2 de octubre del 2020].