La ciència i la tecnologia en la configuració d’Espanya i Portugal al llarg dels darrers cinc segles

Ressenya

La ciència i la tecnologia en la configuració d’Espanya i Portugal al llarg dels darrers cinc segles

Leoncio López-Ocón, Institut d’Història del CSIC (IH-CSIC); Tiago Brandão, NOVA FCSH;

No hi ha dubte que la ciència té un paper clau en el nostre temps. Ara bé, quin n’ha estat el desenvolupament històric, quina relació manté amb altres disciplines i com ha incidit en la construcció de les nacions ibèriques? 

Qui vulgui aprofundir en aquestes qüestions o iniciar-s’hi amb rigor, i d’una manera apassionant alhora, pot emprendre un viatge extraordinari per dues obres excepcionals.

La primera, Fantasmas de la ciencia española, de l’historiador de la ciència Juan Pimentel, ens ofereix un recorregut fascinador per les interrelacions entre art i ciència a les societats hispanes al llarg dels darrers cinc segles. Les vuit parts del llibre són interdependents, però autònomes a la vegada, de manera que les podem llegir en l’ordre que vulguem.

Així, ens podem capbussar en aquesta obra singular començant, per exemple, pel vuitè i darrer capítol, titulat «“Naturalia” en la Pinacoteca», que analitza l’exposició que l’artista Miguel Ángel Blanco va presentar al Museu Nacional del Prado entre el 2013 i el 2014 i amb la qual pretenia recuperar el projecte originari d’aquest edifici neoclàssic. L’arquitecte, Juan de Villanueva, el va concebre com un complex científic i tecnològic que havia de conferir un lloc destacat a les joies de la natura del que aleshores era un imperi tricontinental. Unes dècades després, però, l’art va acabar eclipsant la ciència, de manera que les pintures es van superposar a la ciència i la van ocultar. 

Aquest és l’argument d’aquesta obra estimulant. La ciència desenvolupada a la societat espanyola entre els segles XVI i XXI ha estat un element fantasmal, ja que ha esdevingut una pràctica amb visibilitat restringida. Per això, si bé «emet encara senyals lluminosos des del passat», a la nostra consciència col·lectiva hi ocupa «un lloc ombrívol i apartat».

Per acostar-nos a aquests clarobscurs, l’autor ha emprat el gir espectral. Els qui el fan servir persegueixen subjectes i objectes del passat ocults, perquè han estat marginats. No obstant això, aquests éssers humans i coses han deixat empremtes: espectres de la seva presència que ens vigilen i ens persegueixen. Així actuen els fantasmes, segons se’ns recorda en la brillant introducció de l’obra. Pimentel hi confessa la seva fascinació per les imatges, rastres singulars que han deixat els nostres avantpassats. Apareixen i desapareixen, i per això parlem del seu caràcter espectral.

Les imatges són fonamentals en l’estructura, el discurs i l’argument de Fantasmas de la ciencia española. Amb interpretacions agudes, proveït d’un ferm bagatge teòric i amb el suport d’un ampli ventall de fonts, l’autor ens guia per vuit episodis científics, manifestats en potents recursos visuals.

Tres capítols tracten de la interconnexió entre coneixements europeus i sabers indígenes durant l’acció colonial de la monarquia hispànica en territoris americans. Pimentel ens explica el protagonisme dels coneixements indígenes en l’albirament del mar del Sud per Núñez de Balboa i com van ser ocultats en un portolà. Ens descriu el paper cabdal dels sabers natius en la gran expedició «fantasma» de Francisco Hernández, protometge de Felip II, en terres de l’actual república de Mèxic, i ens aproxima a la labor creativa dels pintors indígenes col·laboradors del botànic José Celestino Mutis a l’espai de l’actual Colòmbia, el tresor iconogràfic dels quals va quedar invisibilitzat durant llarg temps.

Uns altres quatre episodis ens mostren la importància dels recursos iconogràfics en els discursos científics. Corresponen a diversos treballs de l’època barroca o contemporània que presenten un cert caràcter fantasmal. Així es manifesta en l’atles microscòpic que Crisòstom Martínez va elaborar avançat el segle XVII, o en els mapes en què geòlegs i paleontòlegs van afrontar la difícil tasca de copsar l’espai i el temps del nou estat liberal del segle XIX, i també en els dibuixos i les fotografies que van permetre que Santiago Ramón y Cajal assolís la glòria amb el Nobel de Medicina i Fisiologia del 1906 i afermar una escola, molt influent entre neuròlegs de tot el món —incloent-hi els portuguesos—, que es va escampar a conseqüència de la guerra «incivil» de 1936-1939. Finalment, també dialoga amb la literatura sobre la presència de les dones en la nostra cultura científica. Pimentel estudia les imatges que l’espectroscopista Piedad de la Cierva va produir durant el franquisme i les pintures de l’exiliada Maruja Mallo. Les unes i les altres són expressives de la relació entre art i ciència que l’autor d’aquesta obra ha sabut explorar i desentranyar d’una manera intel·ligent i atractiva. 

Pimentel confessa la seva fascinació per les imatges, rastres singulars que han deixat els nostres avantpassats. Apareixen i desapareixen, i per això parlem del seu caràcter espectral

Fantasmas de la ciencia española  mereix tenir lectors en molts llocs, i Portugal no n’és cap excepció, atès que les activitats científiques als països ibèrics han tingut prou paral·lelismes: els van permetre construir els seus imperis en el passat i han estat decisives per configurar els seus estats actuals. A més a més, han estat molt interrelacionades en diverses èpoques. Així, entre el 1921 i el 1970, les societats per al progrés de les ciències de Portugal i d’Espanya van celebrar vuit congressos conjunts. El primer va tenir lloc a Porto fa tot just un segle. Precisament, la conferència que hi va fer Ricardo de Almeida Jorge, considerat el fundador de la salut pública moderna a Portugal, duia per títol «La intercultura de Portugal i Espanya en el passat i en el futur».

La segona obra, Ciência, Tecnologia e Medicina na Construção de Portugal, coordinada per Maria Paula Diogo i Ana Simões, consta de quatre volums i és la contribució més recent de la historiografia portuguesa sobre l’evolució de la ciència, la tecnologia i la medicina (CTM) al país lusità durant més de cinc segles d’història.

Aquesta magnífica iniciativa col·lectiva presenta al lector un panorama complet i actualitzat del desenvolupament de la CTM a Portugal, alhora que situa la seva modernitat científica i tecnològica en una dialèctica permanent entre «contestació» i «innovació», en oposició al conservadorisme i l’autoritarisme. Constitueix una obra ben fonamentada i comprensible en una societat tradicionalista —i també autoritària, marcada per les quatre dècades de l’Estat Nou portuguès— que, a la seva manera, com a projecte polític i social alternatiu, apel·la a la ciència en nom de la modernitat, entesa com a intrínsecament progressista i innovadora.

El volum quart d’aquesta obra, Inovação e Contestação (Séc. XX), coordinat per Maria Paula Diogo, Cristina Luís i M. Luísa Sousa, ens convida a transitar per diversos temes —des de la instauració, el 1910, de la Primera República fins als desenvolupaments més recents de la ciència portuguesa, les polítiques i les institucions—, tot seguint una organització diacrònica. Si bé aquest volum encara no ofereix una visió clara de les narratives en conflicte, recull alguns aspectes consensuats sobre el procés històric del segle XX respecte al paper de la CTM en la societat portuguesa. El lector pot observar, sobretot, la sincronia entre el procés nacional i un internacionalisme molt influent des del final de la Segona Guerra Mundial, tema molt recurrent en les comunitats científiques. A banda de la diversitat dels assajos, a cavall entre «el contrast i la complementarietat», ens trobem davant la tesi que la ciència, la tecnologia i la medicina no poden «quedar al marge de l’anàlisi històrica» per les repercussions materials i simbòliques que tenen, essencials per a l’afirmació de la identitat del país.

Inovação e Contestação (Séc. XX) aplega els principals acadèmics del panorama historiogràfic portuguès, inclosos els de les noves generacions, i es caracteritza pel fet que els seus autors pertanyen a diverses escoles i grups de recerca, «amb tradicions diferents i formacions de base igualment diverses». Així, al llarg de vint-i-cinc capítols, tots d’autors diferents, aquest volum ens endinsa en la història del desenvolupament i la circulació del coneixement tècnic i científic a Portugal, amb algunes aportacions sobre el seu marc polític i institucional, la qual cosa revela una certa maduresa de la historiografia de la ciència, en general de tradició més internalista. 

L’obra, estructurada en capítols relativament curts i amb un estil sintètic, pensats per a un públic ampli no especialitzat, però sí interessat, permet al lector iniciar-se en temes diversos, com ara la reforma republicana de l’ensenyament superior universitari; la construcció de la medicina científica portuguesa; el periodisme científic a Portugal; les ciències dels territoris portuguesos d’ultramar; la institucionalització de les polítiques científiques; la infraestructura tecnocientífica i de laboratoris del país; l’enginyeria portuguesa i la física i enginyeria nuclears; el desenvolupament tecnocientífic a l’Àfrica; les polítiques científiques posteriors a l’abril del 1974; la divulgació de la ciència, i la mobilitat internacional de la comunitat científica.

La ciència, la tecnologia i la medicina no poden «quedar al marge de l’anàlisi històrica» per les repercussions materials i simbòliques que tenen

Es tracta d’una publicació ambiciosa que destaca l’afany de la historiografia per comprendre la contribució de la CTM a la història contemporània de Portugal. Ofereix una «porta d’entrada» als lectors més profans interessats a conèixer el cas portuguès. També ha de ser molt útil per a les generacions futures, que hi trobaran un valuós instrument per entendre l’evolució de la historiografia de la ciència a Portugal. La visió original i actual d’aquesta obra propiciarà, sens dubte, diàlegs més amplis i contribuirà a contrastar hipòtesis desconstruint narratives i proposant lectures alternatives sobre la CTM i les seves implicacions en el cas de les nacions ibèriques. 

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Article

L’evolució de la ciència i la tecnologia a Espanya i Portugal

La Unió Europea es va fixar l’objectiu que el sector empresarial inverteixi en R+D el 2 % del PIB. Com està sent la convergència d’Espanya i Portugal cap a aquesta meta?

Activitat

Col·loqui "Recerca i innovació a Espanya i Portugal"

Quins són els factors decisius en els sistemes de recerca i innovació d'un país? I els vincles entre ciència i empresa? Pots veure aquí el vídeo del col·loqui que vam organitzar per debatre el tema.

Bones pràctiques

Els instruments de participació ciutadana en el marc de la innovació tecnològica

Què opina la societat sobre els possibles impactes de la ciència i la tecnologia? Cal establir mecanismes de participació ciutadana per generar confiança i detectar punts de millora.

Infodada

Despesa en R+D per sectors

El 2019, el percentatge de pressupost públic total destinat a R+D va ser d’un 1,24 % a Espanya i un 0,82 % a Portugal, tots dos per sota de la mitjana de l’EU-27.

Infodada

Empreses innovadores i cooperació empresarial en activitats d'R+D

A Espanya i Portugal, la proporció d’empreses innovadores, com també el grau en què col·laboren amb altres empreses i organitzacions, és inferior a la mitjana de l’EU-27.

També et pot interessar

L’addicció als jocs d’atzar en l’adolescència: apostes, tecnologies i consum de drogues

Article

L’addicció als jocs d’atzar en l’adolescència: apostes, tecnologies i consum de drogues


Ciència

Segons aquest estudi, els jocs d’atzar preferits pels adolescents són les apostes esportives i hi ha més prevalença de l’addicció al joc online en els nois.

De moderats a hiperconnectats: sis perfils d’ús del mòbil i el seu impacte en el benestar personal

Article

De moderats a hiperconnectats: sis perfils d’ús del mòbil i el seu impacte en el benestar personal


Ciència

Quin ús fan els joves espanyols del telèfon mòbil? Aquest estudi indica que el 19 % estan hiperconnectats i que mostren dificultats per controlar l’ús d’aquesta tecnologia.

Es pot destapar el frau fiscal amb algorismes?

Article

Es pot destapar el frau fiscal amb algorismes?


Ciència

Els defraudadors ho tenen més difícil amb les noves tècniques de big data i d’intel·ligència artificial que detecten la riquesa oculta, l’abús de l’enginyeria fiscal agressiva i el blanqueig de capitals.