Les polítiques actives d’ocupació s’agrupen en tres àmbits. El primer és el de les polítiques d’orientació, intermediació i col·locació, que orienten i gestionen les contractacions.
El segon és el de les polítiques de promoció i creació d’ocupació, com les adreçades a l’autoocupació i, sobretot, les que ofereixen incentius a les empreses per a la contractació. Aquests incentius a la contractació mitjançant subvencions i reduccions de quotes a la seguretat social representaven, segons les dades d’Eurostat per al 2013, el 16,2% del conjunt de les polítiques actives d’ocupació a la UE-28. A Espanya aquesta xifra era del 34,3%, és a dir, més del doble, tot i que hi ha un consens entre els experts segons el qual aquestes subvencions no contribueixen a crear ocupació (Lope, 2016).
El tercer àmbit de les polítiques actives d’ocupació és el de les polítiques de formació, que propicien l’adquisició, la millora i la posada al dia de competències i qualificacions que afavoreixen l’ocupabilitat. Aquest tercer àmbit es divideix en dos tipus de mesures: a) les adreçades als desocupats, amb la formació ocupacional com a exponent principal, i b) les adreçades als treballadors ocupats, que és l’objecte de la nostra anàlisi, i que al seu torn se subdivideixen en formació contínua i formació d’oferta.
La formació contínua es desenvolupa a les empreses, on és un element clau per adaptar els empleats als canvis constants en el món laboral. La formació d’oferta la proporcionen l’Estat i les comunitats autònomes mitjançant convocatòries amb fons estatals. Hi accedeixen persones ocupades, que cerquen d’ampliar les competències pròpies relacionades amb el seu lloc de treball o bé adquirir-ne de noves per optar a altres llocs. En els cursos de formació d’oferta, a càrrec dels centres formatius, poden participar-hi fins a un 40% de desocupats, però es comptabilitzen com participants en formació d’oferta per a ocupats.
Formar els treballadors ocupats és un element vital per millorar-ne l’ocupabilitat i per adequar les seves capacitats als canvis en la feina i als requeriments de les empreses. No obstant això, la reducció dels pressupostos destinats a les polítiques actives d’ocupació en general i a la formació d’oferta en particular, n’ha limitat en gran manera la incidència.
Aquesta reducció es produeix en el marc d’una prioritat acceptada en el conjunt de la Unió Europea: la necessitat de millorar la formació de les persones per adequar-les a l’anomenada «societat del coneixement». D’ençà de la cimera de Lisboa de l’any 2000, la política d’ocupació de la UE s’orienta envers la societat del coneixement, i l’Estratègia Europa 2020 (Comissió Europea, 2010) no fa sinó refermar aquesta orientació. Segons això, aquesta mena de societat exigeix llocs de treball altament qualificats i que els treballadors segueixin una formació permanent, a fi de millorar la seva adaptació als canvis (CEDEFOP, 2010). Des d’aquesta perspectiva, els estats han d’invertir en formació per millorar les qualificacions i l’ocupabilitat de les persones i la competitivitat empresarial.
A més a més, cal tenir en compte que en el futur pròxim les necessitats d’ocupació estaran estretament vinculades als avanços tecnològics. Aquests avanços poden influir negativament en el volum d’ocupació i afectaran les qualificacions per a desenvolupar les tasques (Arntz et al., 2016). Per aquest motiu, és important impulsar una formació, tant per a les persones desocupades com per a les ocupades, que permeti d’adequar les seves capacitats als nous requeriments tecnològics i als relacionats amb la societat del coneixement.
Les mesures amb què Espanya va afrontar la crisi –entre altres, reduir els recursos destinats a la formació– no van en aquesta direcció (gràfic 2).
El pressupost de formació per a ocupats va augmentar progressivament fins a 1.545 milions d’euros el 2010. Després d’una dràstica retallada el 2012 (951 milions), els lleugers augments posteriors no han permès de recuperar els imports previs al 2012: el 2015 es va arribar als 1.069 milions. Aquesta reducció també afecta la formació per als empleats públics, que es comptabilitza a part, i que ha passat de 140 milions d’euros el 2009 a poc més de 50 els darrers anys.
La part més important del pressupost es destina a les bonificacions a empreses per a desenvolupar formació contínua per als seus empleats, que ha anat augmentant: 431 milions el 2008 i 605 el 2015. Amb la formació d’oferta passa tot el contrari: l’aportació a les convocatòries estatals ha minvat (413 milions el 2008 i 268 el 2015), i encara més a les autonòmiques (de 413 milions el 2008 a només 111 el 2015). Amb la Llei 30/2015, de 9 de setembre, que regula la formació professional per a l’ocupació, el 2016 no hi ha convocatòria estatal de formació d’oferta i el 2017, dels 250 milions pressupostats, només es van executar accions per 35 milions d’euros. Per aquest motiu el gràfic 2 arriba només fins al 2015, ja que, a partir de la llei esmentada, quan hi ha hagut convocatòria estatal els requisits per a implementar cursos han impedit que molts centres de formació hi poguessin accedir. Així, els ocupats –als quals es destina majoritàriament la formació d’oferta– amb prou feines han pogut triar cursos que els interessessin.
