Tot i que augmenta la preocupació pública per l’evolució de l’atur juvenil i l’impacte que té en el poder adquisitiu d’aquest grup d’edat, normalment no es compara la seva situació econòmica amb la d’altres grups d’edat, com ara el dels més grans de 64 anys o els menors d’edat. Tant l’opinió pública com els científics socials no han parat gaire atenció –per no dir cap– a la possibilitat que les taxes de pobresa dels joves i els més grans de 64 anys estiguin divergint a l’Europa contemporània. Així, a causa d’un enfocament bàsicament filosòfic i normatiu (Myles, 2002; Preston, 1984), la bibliografia en ciències socials sobre equitat intergeneracional ha motivat ben pocs estudis empírics (una excepció n’és Brady, 2004). Això implica que tinguem un coneixement limitat sobre l’evolució comparada de la pobresa infantil i la de la gent gran.

En primer lloc, fins ara no s’han examinat empíricament possibles canvis en les taxes de pobresa al llarg del temps. Això és important perquè, fins i tot encara que els nivells de pobresa de grups diferents estiguin fortament correlacionats, les taxes poden haver evolucionat en direccions oposades, ocasionant una divergència neta. En segon lloc, el context sociopolític i econòmic ha variat sensiblement des de la crisi financera del 2008. D’una banda, la crisi econòmica ha fet minvar els ingressos i la seguretat econòmica de joves i pares amb fills menors, la qual cosa pot haver tingut com a resultat un augment de la pobresa infantil i juvenil. D’altra banda, les prestacions dels sistemes de pensions públiques, font principal d’ingressos per als més grans de 64 anys als països europeus, s’han mantingut estables o han patit retallades aparentment més petites que la caiguda d’ingressos dels grups de població activa. Per tant, la combinació d’una dura crisi d’ocupació i salaris i la contenció dels costos econòmics per als més grans de 64 anys pot haver produït tendències oposades en les taxes de pobresa infantil i en les dels jubilats.

La majoria d’estudis sobre pobresa comparteixen l’objectiu d’identificar la població que pateix un alt nivell d’inseguretat econòmica entesa com a privació monetària objectiva, i defineixen la condició de pobresa en termes relatius (Requena et al., 2013). L’objectiu consisteix a delimitar el nivell d’ingressos que asseguren un estàndard de vida mínim necessari per a la plena participació en una societat donada. Seguint aquesta perspectiva, aquí fem servir l’indicador predominant de pobresa relativa: persones amb uns ingressos disponibles equivalents inferiors al 60% de la mediana nacional (Eurostat, 2016a), és a dir, inferiors al 60% dels ingressos que ocupen el lloc central entre tots quan estan ordenats. Per ingressos equivalents es consideren els ingressos de cada membre de la llar i es té en compte el consum més reduït dels menors d’edat i la reducció de costos per càpita en diversos serveis (per exemple, calefacció) en augmentar el nombre de persones que viuen a casa.

Resulta informatiu considerar quins són els valors concrets del 60% de la mediana nacional d’ingressos equivalents. Segons dades d’Eurostat (2016b), les medianes d’ingressos equivalents el 2015 a Espanya i al conjunt de la zona de l'euro (UE-18) eren de 13.352 i 17.794 euros, respectivament. Per tant, el llindar de pobresa relatiu (60% de la mediana) el 2015 era de 668 euros mensuals per persona. Si tenim en compte el cost de la vida i el creixent ventall de béns i serveis considerats imprescindibles per a una plena integració social, queda clar que uns ingressos per persona de menys de 670 euros mensuals dificulten severament la participació en la vida social i econòmica del país. De fet, el 2016 a Espanya el salari mínim s’havia fixat en 764 euros mensuals.

L’objectiu d’aquest estudi consisteix a contrastar l’evolució de les taxes de pobresa infantil (que afecta les persones fins a 15 anys), juvenil (la població entre 16 i 24 anys) i dels més grans de 64 anys, en perspectiva comparada i longitudinal, al llarg dels anys. Seguint l’operacionalització d’Eurostat (2016a), la pobresa es refereix a la població que viu per sota del llindar definit més amunt. D’altra banda, a causa de l’interès d’aquest article per analitzar diferències en l’evolució de la pobresa infantil, la pobresa juvenil i la pobresa de la gent gran, la resta de l’estudi es basarà en l’anàlisi de dues ràtios. Totes dues responen a càlculs senzills: el percentatge de població infantil (o juvenil) sota el llindar de pobresa relativa dividit pel percentatge de població més gran de 64 anys sota el llindar de pobresa relativa. Segons aquesta definició, una ràtio de pobresa infantil de menys d’1 indica que els més petits de 16 anys pateixen nivells de privació monetària relativa menors que els més grans de 64 anys, i un valor de més d’1 indica que els menors de 16 anys pateixen nivells de privació monetària relativa més alts que les persones de més de 64 anys.

La figura 1 reflecteix les ràtios de pobresa infantil i pobresa juvenil als principals països europeus amb dades relatives al 2015.

Respecte a la ràtio de pobresa infantil, queda clar que quasi tots els països presenten un valor de més d’1. Això indica que a la majoria de països la taxa de pobresa és més alta entre els menors d’edat que no pas entre els més grans de 64 anys. Altrament dit, amb l’excepció de Suècia, els països bàltics, Eslovènia i Bulgària, actualment la inseguretat econòmica és molt més habitual entre els menors de 16 anys que no entre els jubilats. 

Apreciem una pauta semblant en analitzar la ràtio de pobresa juvenil. Als mateixos països (aquí s’hi inclou Suècia), la pobresa juvenil és més alta que la pobresa de la gent gran. Aquesta evidència suggereix que en l’actual fase històrica, els règims de benestar europeus –i això inclou el mercat laboral, sistemes de protecció social i xarxes familiars de suport– no estan complint el principi bàsic de justícia intergeneracional, segons el qual tots els grups d’edat han de gaudir de nivells equivalents de benestar econòmic.

Els mapes de la figura 1 no tan sols revelen que la pobresa entre els infants i els joves està més estesa que entre la gent gran, sinó que també indiquen diferències substancials en els índexs de pobresa dels diversos països. Hi ha una certa coincidència en els valors de totes dues ràtios. Els països amb més infraprotecció relativa dels infants respecte als jubilats solen ser els que presenten més infraprotecció relativa dels joves respecte als jubilats. En aquest sentit destaquen els casos dels Països Baixos, Espanya, França i, a més distància, Noruega. Als Països Baixos les taxes de pobresa infantil i juvenil gairebé multipliquen per tres i per cinc, respectivament, la pobresa dels més grans. A Espanya, la pobresa infantil duplica –i la juvenil triplica– la taxa de pobresa de la gent gran. A una certa distància, França també destaca per la infraprotecció de la població infantil i juvenil. Mentre que els Països Baixos, Espanya i França presenten diferencials de benestar econòmic que s’allunyen especialment del principi de justícia intergeneracional, altres països s’acosten més al compliment d’aquest principi. Alemanya, Àustria, Bèlgica i Romania assoleixen un grau de seguretat econòmica semblant entre grups d’edat.

Si tenim en compte que (a) a l’Europa actual la pobresa afecta habitualment els infants i els joves més que no pas la gent gran, i que (b) hi ha fortes diferències internacionals en el diferencial de protecció per grup d’edat, resulta imprescindible examinar l’evolució recent dels índexs de privació relativa. ¿És la infraprotecció de nens i  joves un fenomen únicament recent, resultat de la profunda crisi econòmica iniciada el 2008? Per respondre aquestes qüestions cal analitzar l’evolució de les ràtios de pobresa infantil i juvenil almenys des del 2005.

La figura 2, que considera els sis països més poblats de la Unió Europea i casos representatius de diversos règims de benestar (Esping-Andersen, 1999), ofereix algunes clarícies sobre aquestes qüestions. Per al conjunt de la UE-27, les ràtios de pobresa infantil i juvenil han augmentat, la qual cosa crea una divergència en les taxes de pobresa. De fet, per a molts països el nivell d’infraprotecció s’ha invertit, de manera que els joves i els menors ara són els més afectats per la inseguretat econòmica. Si analitzem més detalladament les ràtios de pobresa, hi apreciem tres grups de països.

Al primer grup, les ràtios s’han multiplicat per dos o gairebé. Aquest és el cas de França, el Regne Unit, Grècia i, molt especialment, Espanya. En tots aquests països s’aprecia un clar impacte de la crisi econòmica. Des del 2008, el diferencial a les taxes de pobresa d’infants i joves augmenta considerablement respecte al de la gent gran. En un segon grup de països, les ràtios han augmentat moderadament. Aquest és el cas de Polònia i Itàlia, on la incidència de la crisi econòmica és menys clara. En un tercer grup de països, les ràtios de pobresa infantil i juvenil han minvat. Aquesta és la situació d’Alemanya i Suècia.

¿Quines pautes concretes de les taxes de pobresa per grup d’edat poden haver induït variacions internacionals tan acusades a les ràtios de pobresa? L’evolució de les taxes de pobresa i els ingressos medians equivalents per grups d’edat ofereixen indicacions preliminars a aquest respecte. 

La figura 3 reflecteix les sèries utilitzades per a la construcció de les ràtios de pobresa: les taxes de pobresa infantil, juvenil i les dels més grans de 64 anys. Respecte als països amb una clara divergència en els nivells de pobresa (Espanya, França, Grècia, Regne Unit i Itàlia), l’origen és clar: un augment important de la pobresa infantil i juvenil, juntament amb una davallada substancial de la pobresa dels més grans. L’estabilitat en la ràtio de pobresa en un altre grup de països (Alemanya, Polònia i Suècia) emana d’un diferencial estable en la inseguretat econòmica dels menors d’edat, joves i més grans de 64. Encara que no s’aprecia una divergència neta en tots els països europeus, la tendència és tan intensa als països esmentats en el primer grup que produeix divergència en el conjunt de la Unió Europea.

En examinar l’evolució dels ingressos medians, nominals (els que es reben en un moment donat i que inclouen la inflació) i equivalents dels tres grups d’edat, comprovem que la crisi i les respostes institucionals no han tingut conseqüències homogènies en el poder de compra dels tres grups d’edat. De manera que els ingressos de joves i adults als grups d’edat amb més probabilitat de tenir fills menors a casa han augmentat menys que els dels més grans de 64 anys. D’una banda, l’augment de la desocupació i la devaluació interna associada amb caigudes en els salaris reals han produït caigudes reals en els ingressos de joves i pares amb fills menors a països com ara Espanya i Grècia, o augments molt modestos en els ingressos al Regne Unit i Itàlia (figura 4). 

D’altra banda, hi ha indicis que les principals reformes en els sistemes de pensions aprovades a Europa des del 2008 no han reduït significativament a curt termini la cobertura d’aquestes prestacions o el valor de la pensió mediana. És per això que els ingressos dels més grans de 64 anys no han minvat substancialment des del 2008. Encara més, almenys a vuit grans economies europees i al conjunt de la Unió Europea, els ingressos medians de la població de més de 64 anys han augmentat més que no pas els ingressos dels joves i els de la població en edat de tenir fills menors a casa (figura 4).

El principi d’igualtat en drets i oportunitats, àmpliament compartit en les societats occidentals, diu que els grans grups de població econòmicament dependent han de gaudir de nivells equivalents de protecció econòmica i social. Pocs ciutadans qüestionarien la presumpció que els infants, els joves i els jubilats són dependents econòmics i, per tant, que la seva seguretat econòmica mereix suport. Aquest estudi, però, mostra que des del 2008 les societats europees no estan distribuint els riscos econòmics de manera coherent amb el principi d’equitat intergeneracional.

L’anàlisi que hem fet ens porta a tres grans conclusions. La primera, que actualment i a la majoria de països europeus, la probabilitat de tenir un poder adquisitiu que impedeix una participació plena en la societat és més alta entre els infants i els joves que no pas entre els jubilats. El grau d’infraprotecció de menors i joves és especialment acusat als Països Baixos, Espanya i França. La segona és que, en adoptar una perspectiva longitudinal, comprovem que la infraprotecció de menors i joves ha anat augmentant al llarg de l’última dècada. Altrament dit, a Europa la pobresa relativa dels menors i els més grans de 64 anys està divergint. Aquesta divergència ja era apreciable el 2005, però s’ha accelerat des del començament de la crisi econòmica global el 2008. I la tercera conclusió és que una exploració de les taxes de pobresa per grups d’edat indica que la divergència esmentada emana de tendències oposades segons el grup d’edat. Des del 2005 la pobresa infantil i juvenil ha augmentat a diversos països, mentre que la pobresa dels més grans de 64 mostra la tendència oposada, ja que ha minvat a la majoria de països.

Els resultats d’aquest estudi estrictament descriptiu tenen clares implicacions col·lectives: les societats europees haurien de parar més atenció al problema de la pobresa infantil i juvenil. Si bé des del 2008 han sorgit veus i s’han fet esforços per millorar la qualitat de vida dels adults joves, encara hi ha poca consciència als països europeus sobre l’augment de la pobresa en el grup especialment vulnerable que representa la infància. És un deure col·lectiu remarcar que l’augment de la pobresa infantil i juvenil a Europa perjudica greument les oportunitats vitals i la qualitat del capital humà de les generacions futures. Així mateix, si (i només si) la divergència en taxes de pobresa per grups d’edat es dilata en el temps, la inequitat intergeneracional podria esdevenir un nou problema estructural a les societats europees.

Juan J. Fernández 
Professor associat, departament de Ciències Socials, Universitat Carlos III de Madrid.
 

Brady, D. (2004): «Reconsidering the divergence between elderly, child, and overall poverty», Research on Aging, 26.

Esping-Andersen, G. (1999): The social foundations of post-industrial economies, Oxford: Oxford University Press.

Eurostat (2016a): «People at risk of poverty or social exclusion by age and sex», Eurostat.

Eurostat (2016b): «Mean and median income by household type – EU-SILC survey», Eurostat.

Myles, J. (2002): «A new social contract for the elderly?», dins G. Esping-Andersen (ed.): Why we need a new welfare state, Oxford: Oxford University Press.

Preston, S. (1984): «Children and the elderly: divergent paths for America’s dependents», Demography, 21.

Requena, M., L. Salazar i J. Radl (2013): Estratificación social, Madrid: McGraw-Hill.