Cada vegada vivim més anys. A més, ens estimem més envellir de manera independent, a l’entorn que coneixem i, si podem, a casa nostra. Envellir a casa, però, equival a envellir bé? Per poder gaudir d’un envelliment de qualitat, l’habitatge ha de complir uns requisits mínims. En qualsevol etapa de la vida, hi ha una estreta relació entre les condicions de l’habitatge i la salut, tant física com mental (Navarro, 2006; Roizblatt et al., 2006), i aquest efecte encara és més acusat en la vellesa (Zuluaga, 2010). Analitzant les condicions dels habitatges on s’està la gent gran, doncs, podrem valorar si, tot i viure més anys, realment podem parlar d’una vellesa de qualitat a Espanya. Aquesta anàlisi aborda, a més a més, una pregunta més àmplia: què és millor, envellir al poble o envellir a la ciutat?

A Espanya hi ha 1.596.675 persones més grans de 65 anys que viuen en habitatges que pateixen el que podríem qualificar de vulnerabilitat residencial extrema. Això vol dir que viuen en cases que acumulen una sèrie de problemes: d’habitabilitat, de salubritat, de seguretat, d’aïllament o de dotacions mínimes per al benestar. Aquests problemes no apareixen mai aïllats en un habitatge, sinó que es combinen de manera que afecten greument la qualitat de vida de les persones que hi viuen. Com més problemes greus acumulen (no disposar de lavabo o d’aigua corrent, problemes en l’estructura de l’edifici que posen en risc la seguretat...), més habitual és que es pateixin també problemes de menys impacte (com ara no tenir calefacció o ascensor). Parlem de vulnerabilitat residencial extrema quan es produeix aquesta combinació de problemes en un mateix habitatge.

La vulnerabilitat extrema no té la mateixa incidència a tot arreu. Segons la grandària del municipi de residència, a Espanya hi ha diferents qualitats d’envelliment que depenen de les condicions dels habitatges als quals hom pot accedir. Això s’explica perquè no té la mateixa dificultat l’accés a l’habitatge en un municipi de 1.000 habitants que en un altre que en tingui més de 500.000. També hi ha diferències en altres aspectes, com ara les despeses de manteniment dels immobles o els problemes que afecten els habitatges.

Aquest estudi mostra que és millor envellir en municipis molt petits o bé en ciutats molt grans, mentre que a les ciutats mitjanes hi ha un percentatge més alt de persones grans que pateixen una acumulació de problemes de gravetat. És a dir, envellir a les zones rurals o a les grans ciutats garanteix més probabilitats de benestar que no pas envellir a les ciutats mitjanes, que són les que tenen entre 10.000 i 100.000 habitants.

L’experiència vital de la vellesa ha canviat, ja que vivim més anys en millors condicions (Sanderson i Scherbov, 2013). El comportament i les preferències manifestades per les persones més grans de 65 anys confirmen un canvi respecte a la manera en què viuen la vellesa.

Entre aquests canvis, un dels més rellevants és el desig de romandre a casa. Segons el cens, el 96,4% de les persones grans continua vivint en societat, si pot ser a casa seva, enfront del 3,6% que viu en residències o institucions d’una altra mena on, en general, ho fan de manera més aïllada (Cens de població i habitatges de l’INE, 2011). Aquest percentatge és una mica més elevat entre les dones (4,3%) que no entre els homes (2,6%).

La preferència per romandre a casa a mesura que s’envelleix no tan sols és majoritària, sinó que també beneficia la salut i el benestar de la gent gran, fins i tot dels que es troben en situació de dependència (Barratt, 2007; Pinzón Pulido, 2016). A més, però, i aquest és un aspecte important en un context econòmic com el que vivim, el fet que les persones grans visquin a casa seva és l’opció més econòmica per a l’Estat (Oldman, 2003).

Així doncs, si romandre a casa és la millor opció des de múltiples punts de vista, la qüestió és saber si les cases afavoreixen realment un envelliment de qualitat o, al contrari, exposen els que hi viuen a situacions de vulnerabilitat. No hi ha dubte que si certs aspectes bàsics (com ara l’accés a l’aigua corrent) no han estat resolts al llarg de la vida, es produirà una situació de vulnerabilitat residencial que tindrà un efecte més acusat en la vellesa, quan és més probable que minvin les capacitats físiques i també les econòmiques. Si una persona no ha pogut resoldre de manera adequada les necessitats de la casa on viu quan era més jove, és molt difícil que ho pugui fer quan passa a ser inactiva o jubilada i baixen els seus ingressos.

Segons el cens del 2011, el 17,03% de la població que forma part d’una llar a Espanya (sola, amb la parella o amb altres persones) té més de 65 anys. Es tracta d’un total de 7.933.769 persones. Aquestes dades palesen la necessitat de prestar atenció a un grup de població que cada vegada és més nombrós. En la mesura que una societat aspira a la inclusió de tots els membres que la componen, també ha de promoure la inclusió de la gent gran i afavorir un envelliment de qualitat. Per a això cal atendre la situació dels habitatges on viuen.

D’altra banda, hem de tenir en compte que la distribució de les persones grans en el territori és desigual. Això és especialment rellevant si tenim en compte que la grandària del municipi és una variable que marca diferències en els perfils d’envelliment (García Sanz, 1998).

Tot i que als municipis més petits (rurals) hi ha un percentatge comparativament més alt de població més gran de 65 anys que hi resideix (el 27,1% de la població als municipis que tenen menys de 2.000 habitants i el 19,9% als pobles entre 2.000 i 5.000 habitants), també a les grans ciutats (de més de 500.000 habitants) hi viu una proporció elevada. Les ciutats mitjanes i petites, en canvi, tenen un percentatge més baix de residents grans.

Sobre aquesta distribució, convé fer un aclariment: que hi hagi més envelliment a les zones rurals no implica necessàriament que la gent gran torni al poble. Les persones nascudes en un poble i que van migrar a la ciutat solen quedar-se a la ciutat en envellir. L’elevada taxa de persones grans que viuen en pobles petits s’explica no tant perquè hagin tornat al lloc d’origen, sinó per la despoblació del teixit rural a Espanya.

Per entendre la rellevància d’aquesta qüestió, hem de demanar-nos quines són les dimensions dels municipis a Espanya: quants municipis rurals hi ha? Quantes ciutats tenen entre 20.000 i 50.000 habitants?

El concepte de vulnerabilitat extrema fa referència a la situació de persones que pateixen una acumulació de problemes greus a l’habitatge on viuen. Els problemes que posen en risc la continuïtat de les persones grans a l’entorn on s’estan no solen manifestar-se de manera aïllada; com més problemes de gran impacte pateixin, més fàcilment solen patir també problemes d’un impacte menor (Lebrusán, 2017), la qual cosa afecta necessàriament la seva qualitat de vida.

Algunes d’aquestes manques, que tenen un gran impacte a qualsevol edat, indiquen l’existència d’infrahabitatges: habitatges que es troben per sota de l’estàndard general a Espanya.

Altres mancances que sembla que tinguin un impacte més limitat no tan sols dificulten el dia a dia de les persones grans, sinó la seva participació en la societat i, fins i tot, la facilitat a l’hora de ser ateses en cas d’accidents, com ara una caiguda. Aquestes persones pateixen alguna d’aquestes dificultats: viuen en edificis amb problemes estructurals, no poden baixar al carrer o tenen moltes dificultats per fer-ho, viuen en edificis on queden aïllades quan acaba l’horari d’oficina o bé no poden disposar del servei de teleassistència perquè no tenen accés a la línia telefònica. La gravetat d’aquestes mancances, fins i tot de les que es consideren menors, s’incrementa quan es combinen les unes amb les altres.

Com podem integrar totes aquestes variables en una mesura única que sigui útil per valorar la vulnerabilitat dels habitatges? Per poder considerar totes aquestes mancances, l’impacte que té cadascuna i com es combinen entre elles, hem construït un indicador sintètic. Per a això, hem assignat diferents ponderacions a les mancances en funció de la necessitat objectiva, la normativa urbanística i la generalització del gaudi d’aquest bé en la societat. Per exemple, l’aigua corrent és un bé necessari; és obligatori tenir aigua corrent a casa per obtenir la cèdula d’habitabilitat i, a més a més, gairebé la totalitat de la població disposa d’aquest bé, la qual cosa indica la seva importància relativa en la societat. Per tant, a aquesta mancança li assignem un valor alt. A més dels tres criteris esmentats, hem recorregut a la validació per part d’arquitectes, experts i persones grans afectades per aquestes mancances.

La font utilitzada és el Cens de població i habitatges 2011 (INE), que es fa cada deu anys; és l’única que recull aquestes variables i, a més, permet creuar les dades amb la grandària del municipi de residència. Posteriorment, l’establiment d’un llindar de vulnerabilitat (el 10% de població més afectat) ens diu quines persones es troben en una situació pitjor en relació amb aquests paràmetres.

Amb tota la informació disponible, és possible detectar on viuen les persones que acumulen un nombre més alt de problemes o la combinació més greu. L’indicador de vulnerabilitat permet de comprovar que si les persones grans viuen en ciutats mitjanes, és més probable que pateixin problemes greus a l’habitatge.

El 20,1% de la gent gran a Espanya (1.596.675 persones) viu en situació de vulnerabilitat residencial extrema. Aquest percentatge és més elevat a les ciutats que tenen entre 10.001 i 100.000 habitants, on pot arribar fins al 23,5% de la població gran total. Aquesta diferència pot semblar petita, però implica que el 37,1% del total de les persones grans en vulnerabilitat extrema a Espanya viuen en ciutats de mida mitjana. Pel que fa a la vulnerabilitat derivada de les condicions de l’habitatge, hi ha una diferència de gairebé 7 punts percentuals entre viure en ciutats mitjanes i viure en un municipi rural de menys de 2.000 habitants. 

És més probable trobar persones grans en situació d’alta vulnerabilitat als municipis de 20.001 a 50.000 habitants en primer lloc, als municipis de 50.001 a 100.000 habitants en segon lloc i, finalment, als municipis de 10.001 a 20.000 habitants. Els extrems (viure en un poble de menys de 10.000 habitants, però especialment als pobles més petits, o bé en una ciutat de més de 500.000 habitants) són els que ofereixen més protecció a la gent gran. Així doncs, pateixen menys vulnerabilitat les persones grans que viuen en municipis molt petits o bé molt grans.

Segons aquestes dades, les persones grans que viuen en ciutats mitjanes (de 10.000 a 100.000 habitants) estarien experimentant un «envelliment de segona», d’una qualitat inferior, respecte a les persones grans que viuen en agrupacions urbanes d’altres mides.

Què explica aquestes diferències? D’una banda, les ciutats grans s’han vist beneficiades per mesures adreçades a erradicar l’infrahabitatge i per un control més estricte sobre els paràmetres constructius. No obstant això, els municipis més petits són els que ofereixen més protecció davant la vulnerabilitat extrema en l’etapa final de la vida. El motiu n’és un ventall més ampli de formes solidàries d’accés a l’habitatge (traspassos, herències), que han permès la resolució de problemes més greus (gràcies a una autoconstrucció de relativa qualitat i a la importància de l’herència de terrenys i l’estalvi consegüent destinat a la qualitat de l’habitatge) (Lebrusán, 2017).

En aquest sentit, les ciutats de grandària mitjana no s’han pogut beneficiar ni de les mesures solidàries dels municipis rurals, ni de les mesures de control i els recursos públics per lluitar contra l’infrahabitatge dels municipis més grans.

Envellir a casa implica molts beneficis. L’indicador de vulnerabilitat de l’habitatge, però, permet comprovar que hi ha una elevada proporció de persones grans que viuen en cases que no reuneixen els requisits per tenir una vellesa de qualitat. Amb aquesta constatació no afirmem la necessitat d’un canvi en el comportament de la gent gran ni defensem formes d’habitatge alternatives, sinó que reclamem una atenció més gran cap a aquestes situacions que indiquen l’existència d’infrahabitatges.

Als habitatges que presenten condicions deficients d’habitabilitat no és possible el benestar, independentment de l’edat dels qui hi visquin. Tanmateix, els problemes detectats afecten sobretot les persones d’edat avançada, que poden veure agreujada la vulnerabilitat que generalment s’associa a la vellesa a causa de les males condicions o mancances de l’habitatge on viuen.

Es tracta de mancances que no tan sols impedeixen les activitats bàsiques de la vida diària, sinó que, combinades, encara que no afectin qüestions bàsiques com la neteja o la seguretat física, entrebanquen la participació de les persones grans en la societat. Per a una correcta participació social cal cobrir necessitats bàsiques com ara la neteja personal, la intimitat a casa o simplement l’accessibilitat a l’hora de sortir al carrer per poder establir i mantenir relacions socials. En definitiva, per gaudir d’una vellesa autònoma i de qualitat, però sobretot integrada a la societat, primer de tot hem de garantir que les necessitats bàsiques als habitatges siguin cobertes.

Els diferents sistemes d’intervenció (residencial, social) haurien de tenir com a prioritat la correcció d’aquests greus problemes. Només així podrem parlar realment d’un envelliment de qualitat i, sobretot, complir amb els objectius d’integració i igualtat al llarg de tot el cicle vital.

Barratt, J. (2007): «Major developments and trends in creating enabling environments for older persons» (Briefing paper prepared for AARP and United Nations Programme on Ageing), Nueva York: United Nations.

García Sanz, B. (1998): «Los mayores y el mundo rural», Documentación social, 112.

Lebrusán Murillo, I. (2017): La vivienda en la vejez: problemas y estrategias para envejecer, tesis doctoral, Universidad Complutense de Madrid.

Navarro Ruiz, C. (2006): La exclusión en vivienda en España: un análisis económico de su extensión, dinámica y efectos sobre el bienestar, Madrid: Consejo Económico y Social.

Oldman, C. (2003): «Deceiving, theorizing and self-justification: a critique of independent living», Critical Social Policy, 23(1).

Pinzón-Pulido, S.A. (2016): Atención residencial vs. atención domiciliaria en la provisión de cuidados de larga duración a personas mayores en situación de dependencia, tesis doctoral, Universidad de Sevilla.

Roizblatt, A., M. Corón, R. Verdugo, C. Erazo i V. Miño (2006): «Familia, vivienda y medio ambiente: algunos aspectos psicosociales», APAL (Chile).

Saiegh Saiegh, B. (2012): Relación entre condiciones de la vivienda y mortalidad en la población española mayor de 65 años, tesis doctoral, Universidad Rey Juan Carlos (Madrid).

Sanderson, W.C., i S. Scherbov (2013): «The characteristics approach to the measurement of population aging», Population and Development Review, 39(4).

Zuluaga, M.C. (2010): Depresión, calidad de vida y condiciones de la vivienda como predictores de la mortalidad en ancianos con insuficiencia cardiaca, tesis doctoral, Universidad Autónoma de Madrid.