Robert Pogue Harrison (Esmirna, 1954) és professor d’Estudis Culturals a la Universitat de Stanford i cap del Departament de francès i italià. Té un profund coneixement de l’obra de Dante, a la qual va dedicar el seu doctorat a la Universitat de Cornell. La idea de joventut és
un dels seus neguits intel·lectuals i penetra tota la seva obra. Ha
recopilat aquestes reflexions en un llibre, Juvenescence (2014), en què fa un recorregut filosòfic per tota la tradició occidental a la recerca de la perennitat. El seu programa
Entitled Opinions és un clàssic de les humanitats als Estats Units, i hi han passat autors com Richard Rorty, René Girard, Michel Serres, Orhan Pamuk i Hans Ulrich Gumbrecht.

Fa anys que estudieu el concepte de joventut des de la filosofia i els estudis culturals. Com la definiríeu?
Podríem dir que hi ha dos tipus de joventut: la biològica i la cultural. Tots els animals passen per un període de desenvolupament biològic, però en el cas dels humans, els factors socials, cul- turals i econòmics hi juguen un paper summament important. El que anomenem joventut en el segle XXI té molt poc a veure amb el que era la joventut a l’Edat Mitjana o a l’Antiguitat, tot i que la nostra biologia és pràcticament la mateixa.

La tesi del meu llibre Juvenescence és que l’evolució cultural ens ha fet una espècie cada vegada més jove, de manera que una persona de 30 anys avui, per exemple, s’assembla ben poc a una persona de 30 anys del segle XIX. El 1842, el gran escriptor realista que va ser Honoré de Balzac va publicar La dona de trenta anys, en què defensava (contra el sentit comú de l’època) que una dona d’aquesta edat encara es podia sentir jove. Des de llavors les coses han canviat molt, i avui dia el període de formació cultural s’ha pro- longat fins al punt que el concepte de joventut cada vegada és més fluid.

Com tantes altres categories, la joventut ha esdevingut líquida... Zygmunt Bauman va proposar el terme modernitat líquida per explicar com molts aspectes de la vida contemporània estan sotmesos a un canvi permanent, i com aquest fet requereix flexibilitat i adaptació. La incertesa i la mal·leabilitat encaixen bé amb la idea d’allargar la joventut, que tècnicament es podria considerar un mecanisme evolutiu anomenat neotènia, oi?

Efectivament, la neotènia és un meca- nisme en virtut del qual l’espècie humana aconsegueix retenir (tènia) alguns trets de la infància (neo) a mesura que creix. És a dir, d’alguna manera es difereix la maduresa, i això permet desenvolupar-se millor i aprendre més. Aquest fet també fa que  antinguem característiques joves fins a estadis adults de desenvolupament, com la curiositat, la voluntat de jugar, la plasticitat, o, en definitiva, la tendència a l’aventura. Una certa ingenuïtat, també. Com a adults, ens assemblem més a simis joves que a simis vells.

Podríem dir, doncs, que la neotènia és una de les principals explicacions per al desenvolupament de la intel·ligència humana?

Exacte. Naixem com a éssers inacabats, i ens hem d’acabar de «coure» fora del ventre matern. Per això els infants humans són completament dependents durant anys. Per comparació als altres animals, naixem prematurs. Aquest fet, aquesta dependència infantil dels adults, penetra la nostra psicologia de manera tan profunda que, fins i tot quan som grans, el nen que portem dins d’alguna manera continua buscant directament o indirecta la referència dels progenitors.

Creieu que aquest infantilisme és més acusat avui dia entre els adults joves? Quan podríem dir que comença aquest prolongament neotènic de la joventut?

Forma part intrínseca del desenvolupament de l’espècie humana, però en els darrers 150 anys hi ha hagut una revolució en aquest sentit. El 1904 es va publicar un llibre amb el títol Adolescence, de Granville Stanley Hall, en què es parlava d’un període de conflicte i crisi existencial durant la joventut, que havia aparegut per dos canvis fonamentals: l’abolició del treball infantil i l’educació universal. Amb el progrés social que comportà la Revolució Industrial, de sobte va aparèixer aquest estadi entre la infància i la maduresa que des de llavors s’ha anat estenent, fins a conformar una adultesa emergent, entre els 20 i els 30, durant la qual se suposa que cada persona pot provar i experimentar amb la vida, abans d’estabilitzar-se i prendre decisions més serioses.

En el món actual no hi ha gaire pressió per ser «plenament» adult als 30, i això sembla que cada vegada va a més: als 35, als 40 anys, etc. El mateix passa amb la universitat: la gent estudia fins molt tard a la vida.

Això no és de cap manera un problema. Estudiar, aprendre, és un bé en si mateix. Italo Calvino explica que Sòcrates, abans de morir, estava aprenent a tocar una cançó amb la flauta. Quan li van preguntar per què aprenia a tocar una cançó si li quedaven només unes hores de vida abans de prendre la cicuta, Sòcrates va contestar que el coneixement és un fi en si mateix, que saber és com respirar. L’educació té com a objectiu fer que l’estudiant sigui centenars, fins i tot milers, d’anys més vell, ampliant les capacitats de la seva ment i donant profunditat a la seva cultura. Aquesta és la paradoxa neotènica de l’educació: ens fa més joves fent-nos més vells. Sovint, aquest aprenentatge s’adquireix gràcies a la conversa amb els morts, llegint els llibres dels autors que ens han precedit, incorporant-nos així a l’infinit retaule de l’experiència humana.

Viviu a Silicon Valley, una de les zones tecnològicament més avançades del món, però un lloc on els problemes d’aïllament i soledat entre els joves són bastant greus. Què hi ha al darrere d’aquesta situació?

Aquí torna a aparèixer l’ambigüitat del concepte de joventut. Hi ha una realitat del «ser jove», i un mite. Aquest mite, sobretot a Silicon Valley, ha portat molts milionaris a emprendre una recerca absurda de la font de joventut, com si hi hagués una poció màgica per mantenir-se jove. Es veu la joventut com el millor moment de la vida, el més feliç i dinàmic, energètic, vital... una mena de terra promesa o paradís per- dut. Es creu que si es pot mantenir la joventut, es mantindrà la felicitat. Però, tot i que vivim en una societat obses- sionada amb la joventut, molts factors socials juguen en contra del jovent, creant un ambient depriment entre els adolescents.

Però quin és l’origen dels seus problemes de salut mental? Hi ha estudis que apunten a un ús
inadequat de les noves tecnologies, sobretot d’aplicacions com ara Instagram, TikTok, Snapchat, etc.

La ironia de les connexions a través de les xarxes socials és que sovint propi- cien aïllament, i pitjor encara, separa- ció de la naturalesa, que sempre havia format part de l’experiència juvenil. La desconnexió del món físic que provoquen les pantalles fa impossible l’èxtasi que genera el contacte amb la natura i el regne animal. La virtualització del real provoca una certa alienació, ja que malauradament el capitalisme té una capacitat enorme d’infrautilitzar els ciutadans i de convertir-los en mers consumidors. El mateix capitalisme que promou les xarxes socials comporta una atomització creixent que destrueix l’esperit del jovent. No hi ha res més corrosiu per a l’experiència humana que viure enganxat a un telèfon. És com eliminar una dimensió de l’existència: de les tres de la realitat a les dues de la pantalla. El mateix passa amb la capacitat narrativa: com que tot ha de ser instantani i de curta durada, perdem la capacitat de connectar a través de les històries elaborades i substancioses, narracions que requereixen paciència i atenció prolongada. Crítics de la tecnologia i del capitalisme com Douglas Rushkoff, Jaron Lanier o Byung-Chul Han han remarcat aquest col·lapse narratiu i l’han assenyalat com un dels grans problemes socials del nostre temps.
 

Tot sembla conspirar contra el descobriment permanent del món que hauria de definir ser jove. Hi ha un cert desencantament, en el sentit que la societat occidental està més secularitzada, tecnificada i burocratitzada que mai. Creieu que aquest desencantament també afecta les noves generacions pel que fa a l’amor? Considereu, com Bauman, que l’amor també s’ha fet líquid?

Bé, en general noto que hi ha un abisme generacional entre la manera com la gent de la meva edat percep l’amor, i com el perceben els meus estudiants, per exemple. Actualment les aplicacions de cites tenen una gran influència a l’hora de formar les relacions amoroses, però aquestes aplicacions tenen una dimensió molt fosca. La idea que hi ha un sistema en què es té accés a tot el mercat de possibles parelles sentimentals i sexuals de cop, a només un simple lliscar de dit, em sembla brutal, en el sentit que això afavoreix bàsicament les dones i homes més atractius. És com una regressió a un estat simiesc de selecció natural en què molta gent no arribarà mai a conèi- xer-se, ni es podrà adonar que estan en la mateixa freqüència intel·lectual o emocional que la gent amb qui es relaci- onen en la seva comunitat. Seleccionar algú a través d’una foto en una aplicació em sembla una forma molt primària de trobar la persona amb qui volem compartir la vida, i una degradació de l’experiència amorosa.
 

Però també és important constatar que així és com es formen la major part de parelles avui dia, almenys en alguns països, i que les aplicacions de cites també permeten viure un
tipus d’experiència única i estimulant. Potser el que hi ha actualment és una certa incongruència entre el que s’espera dels joves, i el que poden o volen fer?

És impossible ser jove en els temps que corren i no sentir-se inadequat. Fa qua- ranta anys que faig classe i mai havia vist una joventut tan deprimida. En la darrera classe que vaig fer sobre nihi- lisme vaig haver de limitar el nombre d’estudiants perquè érem massa...
Anys enrere vaig fer la mateixa classe i no érem ni deu. Aquest gran interès pel nihilisme em sembla molt simptomàtic de l’ensopiment en què viuen molts estudiants, i de com això s’ha normalitzat. Per a molts, un estat letàrgic així és un fenomen generacional, i fins i tot diria que aquesta mena d’abúlia els serveix per connectar entre ells. Potser també per això hi ha un renovat interès per Nietzsche i la seva exaltació de la voluntat de poder i de l’individualisme com a remei per al nihilisme, però cal anar amb compte amb la seva lectura, ja que pot afectar el jovent amb tendèn- cies més conservadores, narcisistes o hedonistes, que no és poc.
Suposo que sempre hi ha raons per al pessimisme, però la possibilitat que han tingut molts joves d’allargar la seva formació a través de beques, viatges o estudis, és meravellosa. El risc rau a no trobar el moment de parar, i acabar com l’axolot de Cortázar, una bestiola que decideix no madurar mai i quedar-se en estat semilarvari, no reproductiu, tota la vida. El món és cada cop més ple de Peter Pans?
És possible. Totes les granotes comencen la seva vida com a capgrossos, però no tots els capgrossos es converteixen en granotes. Ara mateix som una mena de capgrossos d’una nova forma d’humanitat. Crec que malgrat el nihilisme i la letargia, ser jove durant la generació Y (mil·lennista) o Z és una benedicció, en el sentit que mai s’havia gaudit de tants privilegis i llibertat. Però la saviesa popular diu que amb la llibertat (i el poder) ve també la responsabilitat. Els joves que heu pogut allargar la joventut, i que d’alguna manera heu estirat aquesta neotènia de què parlàvem, teniu també la responsabilitat de mantenir i propiciar aquestes mateixes condicions per a les pròximes generacions, i contribuir a crear un món millor, amb menys pèrdua i buidor. Per això, és clar, cal comprometre’s amb la societat i amb el veí –generar un sentit compartit amb la comunitat que ens envolta. Com diria Kierkegaard, cal passar de l’etapa estètica (plaer) a l’etapa ètica (compromís) de la vida, i per això en algun moment o altre cal madurar.

Tot això té molt a veure amb la reproducció, amb el fet de re transmetre el que s’ha rebut i transferir una cultura, uns valors i, en definitiva, una forma de vida, als que ens segueixen. Per acabar, com veieu la relació entre pares i fills, avui dia? Des d’una perspectiva sociològica, en quins sentits ha canviat?

Una de les tesis sociològiques de Juvenescence és que després de la Segona Guerra Mundial, la generació del baby boom va comportar una gran explosió de jovent, un moment neotènic. Aquesta ona expansiva boomer de la postguerra s’ha estès a les generacions posteriors, però d’alguna manera, els boomers han retingut algunes característiques juvenils, com els impulsos revolucionaris o la desconfiança cap a l’autoritat. Això, al seu torn, ha fet que tinguin menys autoritat sobre els seus descendents, i que fins i tot intentin ser els seus amics, tot i que no és el que ells van experimentar.
 

D’aquí potser ve l’expressió OK Boomer, que es va posar tan de moda el 2019, i que representa una incomunicació important en temes com el canvi climàtic, l’ús de la tecnologia o els ideals vitals. Les generacions Y i Z de vegades es poden sentir lúcides en un món de bojos, perquè la generació boomer sovint desmereix les seves idees noves des de posicions de poder. El cas de Greta Thunberg és paradigmàtic, però n’hi ha molts altres. A més a més, pot ser desmotivador veure com la poca confiança que es diposita en els joves sol anar acompanyada d’un escrutini i un recel excessius. Suposo que la desconfiança és mútua... i que fins a cert punt és natural. Ja per acabar, quines són les causes d’aquesta incomunicació, i quines conseqüències se’n poden derivar? 

En el seu article del 2005 «The social separation of old and young: A root of ageism» (La separació social entre vells i joves: un origen de l’edatisme), els sociòlegs Gunhild O. Hagestad i Peter Uhlenberg parlen de com s’ha institucionalitzat la segregació per edat (edatisme), i això ha fet que la gent gran hagi perdut el seu rol mentor, deixant les famílies sense integració social ni transmissió de coneixements i valors d’una generació a la següent. Per primera vegada vivim en una cultura majoritàriament prefigurativa, com diria Margaret Mead, en què els joves no només aprenen poc dels vells, sinó que, al revés, són ells els que eduquen els seus avis en molts aspectes. Aquests abismes generacionals no només provoquen segregació social entre generacions, sinó també dins les generacions més recents, fet que fa difícil que es produeixi un estat d’ànim que sintonitzi els grups de joves en una mateixa freqüència. Això provoca una sensació de canvi permanent, i com més ràpidament canvia el món, menys s’hi senten a casa aquells que l’habiten.
Junts, hem de crear un entorn on tots ens sentim còmodes, i l’esperit del nostre temps reclama visió a llarg termini. Als joves, que els queda molt per davant, els toca actuar.


Pau Guinart
Escriptor i professor (ESADE/UOC) Membre de la comunitat de becaris ”la Caixa”