Robert Erikson és professor a la Universitat d’Estocolm i investigador de l’Institut Suec de Recerca Social (SOFI). Ha participat en nombroses recerques en els camps de l’estratificació social, l’educació, la família i la salut, amb una atenció especial a l’anàlisi dels factors que determinen la mobilitat social a les societats industrials modernes.

Bona part de la seva carrera l’ha dedicada a l’estudi de la mobilitat social intergeneracional. Per què creu que és un tema tan important?

Perquè és un aspecte clau per a la comprensió sociològica de la societat. La relació que s’estableix entre la posició social d’un pare i la que acaba assolint el seu fill serveix per explicar les diferències socials elementals i les desigualtats a les nostres societats. L’estatus social d’una família dins l’estructura de classes d’una societat té un gran impacte en molts aspectes de la vida de les persones.

D’altra banda, la mobilitat social també és important des d’una perspectiva política; les principals ideologies polítiques sostenen que l’èxit en la vida de les persones no depèn de l’atzar d’on ha nascut.

Quines són les lliçons més destacades que podem extreure dels seus estudis?

D’entrada, la manera en què les polítiques socials influeixen en la nostra vida. Per exemple, quines mesures funcionen i quines no per afavorir la mobilitat i la igualtat d’oportunitats?

L’eliminació de barreres, sobretot en el sistema educatiu, pot incrementar la mobilitat social, encara que sembla que hi ha un límit en el que podem aconseguir a aquest respecte. Les famílies privilegiades sempre acaben fent ús dels seus recursos per donar suport als fills i protegir-los de la mobilitat descendent.

Una altra conclusió és que el grau de mobilitat social és força semblant en totes les democràcies avançades, i no sol canviar-hi de manera significativa.
 

En totes igual o bé hi ha algunes societats en què els efectes de l’origen social siguin particularment intensos?

La pauta general és que la mobilitat social –partint de l’associació entre la classe social dels pares i la dels fills– és molt semblant en les democràcies liberals, que es basen en l’economia de mercat i el sistema de família nuclear. No crec que hi hagi cap país que en sigui una excepció. Naturalment hi ha variacions entre els uns i els altres, però crec que les pautes de mobilitat social al món industrial reflecteixen més semblances que no diferències.

Sempre hem pensat que els països nòrdics oferien més oportunitats per a la mobilitat social ascendent que no pas els països del sud d’Europa, com ara Espanya, on les dades indiquen que els darrers anys l’«ascensor social» s’ha estancat. És aquesta una imatge que s’ajusta a la realitat?

Crec que hem d’anar amb compte a l’hora de subratllar les diferències entre les societats industrials pel que fa a la mobilitat social. Pot ser que als països nòrdics sigui lleugerament superior a la d’altres societats avançades, però insisteixo que les diferències són més petites del que pugui semblar.

El que passa és que és molt difícil d’explicar les semblances. Els científics socials ens centrem en les diferències perquè és el que podem observar i el que resulta més fàcil d’explicar.

Dit això, és clar que la crisi econòmica que hi va haver després de la fallida de Lehman Brothers va afectar molt més durament països com Espanya que no Suècia, per exemple. I encara que em fa l’efecte que Espanya s’està recuperant, algunes conseqüències de la crisi persisteixen. Per exemple, la precarització laboral dels joves s’ha agreujat.
 

I això pot contribuir a augmentar la desigualtat social... És possible que en els pròxims anys vegem fills que visquin pitjor que els seus pares i que, per tant, augmenti la mobilitat social descendent?

És molt difícil saber què passarà. No tan sols a Espanya, sinó a diversos països, hi ha el temor que aquesta sigui la primera generació que no assolirà el nivell de vida dels seus pares. Però no hi ha una evidència real d’això. Com a investigador, he de dir que, ara per ara, això no són sinó suposicions.

Hi ha una hipòtesi desenvolupada per l’economista Alan B. Krueger, assessor del govern de Barack Obama, que relaciona la desigualtat econòmica amb la mobilitat social intergeneracional. L’anomena «la corba del Gran Gatsby», pel personatge que dona nom a la novel·la de Scott Fitzgerald.

La idea que hi ha al darrere d’aquesta hipòtesi és que, com més desigualtat, menys mobilitat social. Hi estic d’acord, ja que sembla una correlació lògica, però la veritat és que les proves d’això encara són molt febles.

Així, doncs, si confiem en aquesta hipòtesi, hauríem de reduir les desigualtats per tal de garantir més mobilitat social... però com podem combatre la desigualtat?

Aquesta és una qüestió molt difícil de resoldre. En tot cas, les decisions depenen dels polítics.

A Suècia la desigualtat econòmica també ha augmentat els darrers deu anys, però nosaltres tenim uns impostos molt elevats i un sistema eficaç de transferències socials, particularment adreçades a les persones que es troben a l’esglaó més baix de la distribució d’ingressos, la qual cosa, d’alguna manera, compensa les desigualtats.

Aquestes decisions són estrictament polítiques. Però tenen una gran complexitat, perquè els economistes consideren que aquestes polítiques socials, a llarg termini, resulten perjudicials per a l’economia. És una qüestió clau i molt controvertida: el creixement econòmic baixa, quan la desigualtat d’ingressos és menor? No hi ha una resposta clara.
 

Les societats avançades han experimentat una profunda transformació en les últimes dècades. Un d’aquests grans canvis és l’expansió massiva de l’educació. No hauria d’afavorir la mobilitat social, aquesta expansió?

La causa principal que impulsa la desigualtat és la manca d’ocupació. Per tant, és fonamental procurar que la gent tingui feina. El fet que la majoria de la població accedeixi a una bona educació és un bon camí per aconseguir-ho, és clar.

Però amb això no vull dir només que la gent vagi a la universitat. Per tenir una bona feina és molt important la formació professional. Els obrers qualificats també guanyen molts diners, si més no a Suècia, i suposo que a Espanya passa el mateix.
 

Hi ha una generació d’espanyols que han lluitat molt perquè els seus fills vagin a la universitat. Ho consideren un èxit, una fita assolida, perquè molts d’ells no hi van poder anar. I ara els resulta difícil entendre que no hi hagi sortides laborals per als seus fills universitaris, o que guanyin menys diners dels que guanyaven ells.

És lògic; el sistema educatiu ha de respondre d’alguna manera a les necessitats del mercat laboral. Crec que la universitat hauria d’estar molt més orientada a la formació professional.

En tot cas, no té gaire solta que un elevat percentatge dels joves tinguin estudis universitaris quan la majoria dels llocs de treball no requereixen ser graduat o llicenciat. Em fa l’efecte que aquest pot ser el cas d’Espanya.
 

Ho és: més de la meitat dels joves espanyols van a la universitat, però menys del 20% dels llocs de treball requereixen universitaris.

Doncs això és un problema, és clar. Tot i que, com a professor universitari, crec que és important considerar l’educació superior com alguna cosa més que una etapa de preparació per al mercat de treball. Hi ha altres beneficis associats a la formació universitària que influeixen en la vida de les persones. Segons estudis sociològics, les persones amb estudis universitaris viuen més temps, gaudeixen d’una salut més bona i, en general, tenen millors condicions laborals.

A més a més, solen tenir una perspectiva més complexa del món: són més conscients que les actuacions individuals i globals tenen causes i efectes; saben que no és només el destí el que decideix sobre el seu propi futur i el del món.
 

En altres qüestions, però, Espanya està a l’altura dels països més avançats. Tenim un dels millors sistemes sanitaris públics del món. Quines altres coses podem fer per lluitar contra la desigualtat?

El més important és que tothom accedeixi al mercat de treball, però també són fonamentals les polítiques socials en matèria de sanitat o educació. Anar al metge no hauria de representar cap cost per a les famílies. Alguns països, com és el cas de Suècia, miren de combatre la desigualtat destinant molts diners a programes socials. Però no és l’única manera de lluitar-hi: disposar de serveis públics essencials que siguin eficaços i tinguin un cost assequible o fins i tot gratuït, com és el cas del sistema sanitari espanyol, també ajuda a reduir les desigualtats; el fet que l’educació sigui assequible i de qualitat és un altre camí per a fomentar la igualtat d’oportunitats i la mobilitat social.
 

Sembla que els fills de les classes socials privilegiades estan ben protegits contra la mobilitat social descendent. Com és, això? Quins són els mecanismes específics a través dels quals aquestes classes socials transmeten el seu avantatge?

En general, els pares de les classes privilegiades disposen de més recursos monetaris i de coneixement del sistema educatiu i en fan ús en benefici dels seus fills, particularment per evitar que puguin perdre posicions en la jerarquia social. Les bones connexions de vegades resulten essencials.

En un context d’intensa competència educativa, les dreceres que permeten aquestes vies alternatives –obviant els títols educatius per obtenir un bon lloc de treball– són importants per mantenir-se en una classe privilegiada.

Però en un món meritocràtic, el destí de cada persona hauria de dependre sobretot de les seves capacitats, més que no pas de la família en què neix. Fins a quin punt són meritocràtiques les democràcies avançades?

L’èxit educatiu, que en bona part és meritocràtic, és important a l’hora de determinar on s’acaba situant cada persona en l’estructura social. No obstant això, també hi pesen alguns elements no meritocràtics, a causa que els pares amb recursos transmeten avantatges als seus fills. Un exemple d’aquesta transmissió, fins a un cert punt involuntària, és que els pares amb més nivell educatiu fan servir un llenguatge més elaborat en parlar amb els seus fills. Aquest podria ser el motiu pel qual els nens, ja de ben menuts, difereixen en l’ús de les habilitats lingüístiques segons l’educació de la mare, especialment.
 

Durant les últimes dècades també hem vist com la classe treballadora tradicional minvava dràsticament, alhora que augmentava l’economia de serveis i de les tecnologies avançades. Han conduït aquestes tendències a una disminució de l’herència social i a més mobilitat social? La influència de l’origen social de les persones disminueix?

La mobilitat social augmenta quan l’estructura ocupacional experimenta canvis significatius. Això va ser el que va passar a molts països en les primeres dècades del segle passat, quan els llocs de treball en el sector agrícola anaven desapareixent alhora que augmentaven les ocupacions industrials.

El segle XXI ha tornat a passar una cosa semblant, quan l’expansió dels sectors professionals de l’economia va permetre que augmentessin les feines més ben qualificades.

Així, doncs, els vaivens en el nombre de casos en què la posició social dels fills difereix de la dels pares –quan els fills, per tant, han experimentat mobilitat social– depenen principalment dels canvis que implica el desenvolupament econòmic en els tipus i la distribució dels llocs de treball.

La meva previsió, però, és que la mobilitat social no canviarà gaire en conjunt, i els pocs canvis que hi veurem respondran més a fluctuacions ocasionals que no pas a una tendència clara en un sentit o en l’altre.
 

Quines seran les principals forces motrius que impulsaran el canvi?

El canvi que veurem té relació amb la mobilitat de la dona. A mesura que es consolida la presència femenina en el mercat de treball i es generalitza el seu compromís per a tota la vida laboral, la mobilitat social de la dona començarà a ser cada vegada més semblant a la de l’home.
 

Perquè passi això, potser caldria solucionar en primer lloc la diferència salarial entre homes i dones.

Sí, és clar. La qüestió de la igualtat entre homes i dones és molt important. Entre tants problemes, és un dels èxits socials que hem viscut a Suècia. Les dones sueques registren els nivells més alts de participació en el mercat laboral de tot el món occidental. El motiu és que hi ha un gran suport institucional perquè els homes i les dones puguin treballar i, al mateix temps, tenir cura dels seus fills petits.

Això és important per a l’economia familiar. Perquè l’aportació d’ingressos a la llar tant de l’home com de la dona seran equivalents.

Finalment, en què haurien de centrar l’atenció les recerques futures sobre la mobilitat social? Quines són les assignatures pendents?

Els futurs estudis sobre mobilitat social s’han de centrar en el fenomen de la mobilitat femenina, a més de la importància que té la situació laboral de les mares per a la trajectòria professional dels seus fills. És probable que l’origen familiar s’interpreti de maneres més diversificades que abans. En altres paraules, els estudis que mostren que la posició de les persones depèn del seu origen social hauran de tenir en compte més aspectes, com ara l’entorn psicològic de la família.

Aquesta evolució ja està en marxa. No podem predir el futur; no em veig capaç de preveure quins seran els grans interrogants que guiaran la recerca. En aquesta qüestió estaria d’acord amb les paraules del trompetista Humphrey Lyttelton, que quan li van demanar on seria el jazz al cap de deu anys, va respondre: «Si ho sabés, ja hi seria».

Entrevista per Juan Manuel Garcia Campos