Així, doncs, si confiem en aquesta hipòtesi, hauríem de reduir les desigualtats per tal de garantir més mobilitat social... però com podem combatre la desigualtat?
Aquesta és una qüestió molt difícil de resoldre. En tot cas, les decisions depenen dels polítics.
A Suècia la desigualtat econòmica també ha augmentat els darrers deu anys, però nosaltres tenim uns impostos molt elevats i un sistema eficaç de transferències socials, particularment adreçades a les persones que es troben a l’esglaó més baix de la distribució d’ingressos, la qual cosa, d’alguna manera, compensa les desigualtats.
Aquestes decisions són estrictament polítiques. Però tenen una gran complexitat, perquè els economistes consideren que aquestes polítiques socials, a llarg termini, resulten perjudicials per a l’economia. És una qüestió clau i molt controvertida: el creixement econòmic baixa, quan la desigualtat d’ingressos és menor? No hi ha una resposta clara.
Les societats avançades han experimentat una profunda transformació en les últimes dècades. Un d’aquests grans canvis és l’expansió massiva de l’educació. No hauria d’afavorir la mobilitat social, aquesta expansió?
La causa principal que impulsa la desigualtat és la manca d’ocupació. Per tant, és fonamental procurar que la gent tingui feina. El fet que la majoria de la població accedeixi a una bona educació és un bon camí per aconseguir-ho, és clar.
Però amb això no vull dir només que la gent vagi a la universitat. Per tenir una bona feina és molt important la formació professional. Els obrers qualificats també guanyen molts diners, si més no a Suècia, i suposo que a Espanya passa el mateix.
Hi ha una generació d’espanyols que han lluitat molt perquè els seus fills vagin a la universitat. Ho consideren un èxit, una fita assolida, perquè molts d’ells no hi van poder anar. I ara els resulta difícil entendre que no hi hagi sortides laborals per als seus fills universitaris, o que guanyin menys diners dels que guanyaven ells.
És lògic; el sistema educatiu ha de respondre d’alguna manera a les necessitats del mercat laboral. Crec que la universitat hauria d’estar molt més orientada a la formació professional.
En tot cas, no té gaire solta que un elevat percentatge dels joves tinguin estudis universitaris quan la majoria dels llocs de treball no requereixen ser graduat o llicenciat. Em fa l’efecte que aquest pot ser el cas d’Espanya.
Ho és: més de la meitat dels joves espanyols van a la universitat, però menys del 20% dels llocs de treball requereixen universitaris.
Doncs això és un problema, és clar. Tot i que, com a professor universitari, crec que és important considerar l’educació superior com alguna cosa més que una etapa de preparació per al mercat de treball. Hi ha altres beneficis associats a la formació universitària que influeixen en la vida de les persones. Segons estudis sociològics, les persones amb estudis universitaris viuen més temps, gaudeixen d’una salut més bona i, en general, tenen millors condicions laborals.
A més a més, solen tenir una perspectiva més complexa del món: són més conscients que les actuacions individuals i globals tenen causes i efectes; saben que no és només el destí el que decideix sobre el seu propi futur i el del món.
En altres qüestions, però, Espanya està a l’altura dels països més avançats. Tenim un dels millors sistemes sanitaris públics del món. Quines altres coses podem fer per lluitar contra la desigualtat?
El més important és que tothom accedeixi al mercat de treball, però també són fonamentals les polítiques socials en matèria de sanitat o educació. Anar al metge no hauria de representar cap cost per a les famílies. Alguns països, com és el cas de Suècia, miren de combatre la desigualtat destinant molts diners a programes socials. Però no és l’única manera de lluitar-hi: disposar de serveis públics essencials que siguin eficaços i tinguin un cost assequible o fins i tot gratuït, com és el cas del sistema sanitari espanyol, també ajuda a reduir les desigualtats; el fet que l’educació sigui assequible i de qualitat és un altre camí per a fomentar la igualtat d’oportunitats i la mobilitat social.
Sembla que els fills de les classes socials privilegiades estan ben protegits contra la mobilitat social descendent. Com és, això? Quins són els mecanismes específics a través dels quals aquestes classes socials transmeten el seu avantatge?
En general, els pares de les classes privilegiades disposen de més recursos monetaris i de coneixement del sistema educatiu i en fan ús en benefici dels seus fills, particularment per evitar que puguin perdre posicions en la jerarquia social. Les bones connexions de vegades resulten essencials.
En un context d’intensa competència educativa, les dreceres que permeten aquestes vies alternatives –obviant els títols educatius per obtenir un bon lloc de treball– són importants per mantenir-se en una classe privilegiada.