Aquest article reflexiona sobre els canvis que hi ha hagut en l’exclusió social a Espanya entre el 2007 i el 2013. ¿Es mantenen encara els factors que abans de la crisi augmentaven el risc d’estar en situacions d’exclusió social? ¿Quines dificultats han intensificat més clarament aquestes situacions? No hi ha dubte que trobar feina ha esdevingut prou més difícil, però per entendre l’augment de l’exclusió cal abordar dos àmbits cabdals com són l’habitatge i la salut, com també els problemes que se’n deriven. Veurem així mateix per què determinats col·lectius, com ara el de la població més jove, es troben avui en una situació de desavantatge. Alguns factors de prevenció –com ara la inversió en educació– continuen sent crucials, mentre que d’altres –per exemple, el fet de ser estranger– multipliquen el risc d’estar en exclusió.

Els darrers anys hi ha hagut una transformació evident de la naturalesa i la intensitat de les necessitats socials en el context espanyol. Ha augmentat clarament el nombre de persones en situació de pobresa i exclusió, alhora que s’ha fet palesa la importància de nous perfils de persones excloses. Resulta clar que la conjuntura econòmica en el període de crisi ha contribuït a un enduriment de les condicions de vida d’un gran nombre de llars a Espanya. Això ha tingut un gran impacte en els col·lectius més vulnerables, on moltes famílies afronten greus dificultats acumulades per satisfer les necessitats més bàsiques. Analitzarem les modificacions en l’exclusió social en el context espanyol en el període comprès entre el 2007 i el 2013, tot centrant l’atenció en les dificultats que més han intensificat aquest fenomen i el seu impacte diferencial per grups socials.

Però ¿què és l’exclusió social? L’opinió pública sol relacionar una sèrie d’idees amb l’exclusió social, sovint vinculades a la manca d’ingressos i a les situacions de necessitat extrema. No obstant això, en parlar d’exclusió social cal afegir-hi una perspectiva multidimensional que vagi més enllà del focus econòmic, característic de l’indicador de la pobresa. Així, per exemple, una dona gran que viu sola amb una pensió «generosa» pot no ser pobra, però sí trobar-se exclosa per una hipotètica situació d’aïllament social que s’afegeix a altres elements (situació de dependència, problemes a l’habitatge, etc.). En definitiva, l’exclusió social i la manera de mesurar-la no es poden circumscriure a un àmbit exclusiu de la vida, ja que es tracta de l’acumulació de dificultats observables en diferents indicadors. Aquestes característiques, doncs, en fan més complex el mesurament. Tant és així que s’ha anat evidenciant una manca d’eines per analitzar-la des d’una perspectiva quantitativa.

Malgrat aquestes dificultats, estudis com els de Rodríguez Cabrero et al. (2004) o Sanzo (2009) mostren els progressos de les propostes en el cas espanyol. En l’àmbit europeu i vinculat als objectius de l’estratègia Europa 2020, ha agafat força l’indicador AROPE, que mesura la població en risc de pobresa o exclusió social: la que es troba en risc de pobresa després de les transferències socials, en situacions de privació material severa o persones que viuen en llars amb una intensitat laboral molt baixa. Tanmateix, centrar l’atenció únicament en tres situacions implica deixar de banda elements clau per entendre l’exclusió social, com ara les relacions socials o l’accés als serveis públics, entre altres.

A fi de cobrir aquest buit en la recerca social, el sistema de mesurament de l’exclusió social utilitzat a les enquestes FOESSA i als informes de situació social d’aquesta fundació (Lorenzo, 2014; Laparra, 2014), als quals recorrerem en aquesta anàlisi, concreta la visió multidimensional de l’exclusió social en tres eixos: el nivell econòmic (ocupació, pobresa econòmica, privació), la participació social (aïllament, manca de suports, conflictivitat social, etc.) i l’eix polític (limitacions en l’accés als sistemes de protecció social o a la ciutadania política). La idea central de l’anàlisi es tradueix en l'Índex Sintètic d’Exclusió Social (ISES), creat a partir de 35 indicadors lligats als tres eixos esmentats (vegeu la taula 1). Tot plegat representa una obertura important del focus d’atenció respecte a l’indicador AROPE que hem esmentat més amunt i fa més complexa l’aproximació multidimensional a l’exclusió social.

Aquest càlcul, a més a més, permet detectar l’acumulació de problemàtiques i situar les persones i les llars en diferents estrats, que van des de l’exclusió social severa a la integració plena. Es considera que les llars amb un Índex Sintètic d’Exclusió de més de 4 es troben en situacions d’exclusió social severa, com podem veure a la taula 2. El sistema facilita també l’obtenció de taxes d’exclusió social (percentatge de població afectada), un element clau per mesurar l’impacte diferencial de la crisi.

És prou conegut que la crisi ha causat una important pèrdua de llocs de treball i, per tant, que les taxes de desocupació s’han disparat. La desocupació, però, no sempre es tradueix en situacions d’exclusió social. Els seus efectes es poden veure compensats pel suport familiar i els mecanismes públics de protecció (Pérez-Eransus, 2010; Gallie i Paugam, 2000). Per això cal analitzar la concentració de la desocupació a les llars. Des d’aquesta perspectiva podem observar, com veiem al gràfic 1, que hi ha hagut un greu augment de les llars en què el sustentador principal està a l’atur i també de la desocupació total familiar; no hi ha dubte que això posa de manifest una de les cares més crues de l’exclusió de l’ocupació.

Aquestes dades expliquen en bona part l’evident increment de l’exclusió de l’ocupació entre els anys 2007 i 2013 que observem al gràfic 2. La lectura del gràfic, però, ens mostra també un augment important de les dificultats en l’habitatge i en la salut. De fet, aquests dos àmbits, juntament amb el de l’ocupació, són els que han intensificat més clarament l’augment de l’exclusió social. 

Pel que fa a la salut, un exemple n’és l’augment de persones i de llars que han deixat de comprar medicaments per seguir tractaments o dietes per problemes econòmics. Si l’any 2007 el 5,6% de les llars espanyoles es trobaven en aquesta situació, el 2013 la xifra havia pujat fins al 13,3%.

En contrast, l’aïllament social ha minvat i la conflictivitat social no ha experimentat gaire deteriorament. Encara que, com han constatat Laparra i Pérez-Eransus (2012), entre altres, les xarxes familiars han anat mostrant símptomes d’esgotament amb la prolongació de la crisi, també sembla clar que els suports i els lligams pròxims s’han reforçat com a estratègia de supervivència. Potser aquesta cara, la del potencial del capital social, és la faceta menys coneguda dels efectes de la crisi.

Un cop analitzada l’evolució dels eixos fonamentals de l’exclusió social, podem preguntar-nos com afecta aquest fenomen als diversos grups de persones. L’exclusió social mostra un impacte diferencial. A més, la crisi ha representat un canvi en la relació de determinats factors com ara l’edat i l’exclusió social.

El gràfic 3 explica la taxa d’exclusió social per a diferents grups d’edat. A partir de l’observació que, el 2013, com més jove s’és, més gran és el risc de viure en exclusió social, hauríem de reflexionar no tan sols sobre el risc de pèrdua de capital humà que implica la concentració de l’exclusió social en les generacions més joves, sinó també sobre les conseqüències de la transmissió intergeneracional de l’exclusió.

Cal assenyalar que aquesta situació resulta relativament nova en el context espanyol: en el període anterior a la crisi, les taxes d’exclusió social mostraven una distribució molt diferent i el percentatge corresponent a les persones més grans de 65 anys era del 20,2%, 4,4 punts més alt que el que corresponia a la població més jove.

Durant aquests anys de crisi, la taxa d’exclusió s’ha multiplicat per dos entre els més joves, mentre que les persones grans, majoritàriament jubilades, són les que millor han resistit les escomeses de la crisi. L’impacte de la desocupació en les persones amb trajectòries laborals curtes, sumat als costos d’accés a l’habitatge i les limitacions de la protecció social enfront de l’atur expliquen l’augment de les xifres entre la població més jove.

D’altra banda, per entendre la situació de la població més gran hem de remarcar que, en molts casos, les pensions de jubilació han estat la taula de salvació de les famílies i un element de protecció evident davant els efectes d’exclusió de la desocupació i la precarietat. Tot plegat s’afegeix al fet que entre el col·lectiu de la gent gran és molt comú tenir l’habitatge de propietat, una situació que sens dubte ha contribuït a esmorteir els efectes socials de la crisi.

La taxa d’exclusió social segons el nivell educatiu que mostra el gràfic 4 transmet una idea clara: la inversió en educació representa un factor preventiu davant el risc de patir situacions d’exclusió social. Les persones amb nivells educatius alts són les que presenten taxes d’exclusió social més baixes.

Així mateix, el gràfic posa clarament de manifest com aquestes taxes van augmentant a mesura que baixa el nivell educatiu. Aquestes dades, doncs, reforcen la idea de l’educació com a element clau en la mobilitat social ascendent, analitzada per autors com ara Requena (2016).

El 2007 les persones amb nivells educatius baixos eren també les que presentaven taxes d’exclusió més altes. No obstant això, a causa de les moltes limitacions del nostre model d’integració, l’arribada de la crisi va intensificar les dificultats dels col·lectius vulnerables. Així, les situacions d’exclusió social severa s’han multiplicat per 2,4 entre la població amb els nivells educatius més baixos.

No hi ha dubte que les taxes d’exclusió social recollides entre la població estrangera resulten ben preocupants, i són la conseqüència de la interacció de diversos factors. D’entrada, el model d’integració espanyol anterior a la crisi es basava en un mercat de treball amb demanda d’ocupació en les posicions baixes de l’escala laboral. Això es va combinar amb facilitats d’accés a sistemes universalistes com el sanitari, amb l’atenció específica dels serveis socials i amb un procés ràpid de reagrupacions familiars (Laparra i Zugasti, 2015). Tanmateix, com indiquen Izquierdo i León (2008), era també un model d’integració amb una elevada proporció de població immigrant vulnerable, contractada temporalment en feines poc valorades. Aquests llocs de treball van ser els primers a ser destruïts.

La crisi i les seves conseqüències han posat en qüestió els avanços pel que fa a la integració aconseguits els anys anteriors per la població estrangera. Això queda reflectit en el gràfic 5, que mostra la incidència de l’exclusió social per nacionalitat. 

El 2013 el 52,7% de la població estrangera es trobava en situacions d’exclusió social. Aquesta taxa és més del doble de la corresponent a la població espanyola o de la UE-15, que se situa en el 22,4%. D’altra banda, la comparació entre les enquestes del 2007, el 2009 i el 2013 indica que la xifra corresponent a la població estrangera s’ha multiplicat per 2,5, mentre que la que correspon a la resta de la població ho ha fet per 1,4.

Presentem finalment una anàlisi de l’impacte diferencial de la crisi segons els tipus de llars: sustentades per dones, sustentades per homes, monoparentals i amb menors. Al gràfic 6 hem inclòs la informació relacionada amb l’evolució de les taxes d’exclusió en cadascuna d’aquestes situacions.

Cal remarcar que, a escala individual, les dades reflecteixen una reducció de les diferències entre homes i dones en les taxes d’exclusió. Així, l’any 2007, el 16,8% de les dones es trobaven excloses, una xifra 1,2 punts més alta que la que correspon als homes. En contrast, l’any 2013, la taxa d’exclusió de les dones se situa en el 25,2%, un percentatge semblant al dels homes (25%). Aquestes dades podrien indicar que la crisi ha tingut més impacte en la població masculina, però si ens fixem en el gràfic 6, veiem que les llars encapçalades per dones mostren, al llarg de tot el període analitzat, unes taxes d’exclusió social més altes que les registrades a les llars sustentades per homes. És a dir, les llars encapçalades per dones han d’afrontar un risc més alt de viure situacions d’exclusió.

D’altra banda, hem de destacar la situació de les llars monoparentals, majoritàriament encapçalades per dones, i la de les llars amb menors. Aquests tipus de llars presenten unes taxes d’exclusió social molt més altes que la mitjana de les llars espanyoles: 8,1 punts superiors a la mitjana per a les llars monoparentals i 10,3 punts superiors a la mitjana per a les llars amb menors. A més a més, l’empitjorament de la situació de les llars monoparentals és el més destacat entre totes les tipologies de llars analitzades.

L’anàlisi que hem presentat recull l’evolució de l’exclusió social a Espanya entre el 2007 i el 2013, i reflecteix l’important risc de fractura social que afrontem a conseqüència d’una crisi que no tan sols ha augmentat el nombre de persones en situacions d’exclusió social i d’exclusió social severa, sinó que ha tingut un impacte diferencial en la nostra societat. En primer lloc, el nombre de persones en situacions diverses d’exclusió social ha passat de 7,3 milions el 2007 a 11,7 milions el 2013. En segon lloc, ha fet més vulnerables els col·lectius que partien d’una situació de desavantatge: la població estrangera o les persones de baix nivell educatiu. Encara que l’impacte més acusat de l’exclusió social en aquests col·lectius no és una qüestió nova ni derivada de la crisi, ara la relació és més estreta.

Paral·lelament, ha augmentat  també la bretxa generacional. L’exclusió social entre les persones més joves ha augmentat en una mesura més gran que la d’altres grups d’edat. Així mateix, s’han posat de manifest les dificultats que han d’afrontar les llars monoparentals i les llars amb menors, entre altres.

Més enllà del debat de la sortida de la crisi, cal una reflexió sobre la translació del creixement econòmic als grups més vulnerables com a element fonamental per afavorir la cohesió social. No hi ha cap dubte que la inversió en aquest camp és una qüestió de justícia social. Els primers que han de ser atesos són els qui estan pitjor. La intensitat de les transformacions requereix una resposta adequada de les polítiques socials que posi l’accent en les desigualtats que s’han generat.

Nerea Zugasti, Professora del Departament de Treball Social  

Universitat Pública de Navarra

Gallie, D., i S. Paugam (2000): Welfare regimes and the experience of unemployment in Europe, Oxford: Oxford University Press.

Izquierdo, A., i S. León (2008): «La inmigración hacia dentro: argumentos sobre la necesidad de coordinación de las políticas de inmigración en un Estado multinivel», Política y Sociedad, 45(1).

Laparra, M. (coord.) (2014): «La fractura social se ensancha: la intensificación de los procesos de exclusión en España durante 7 años», dins F. Lorenzo Gilsanz (coord.): VII Informe sobre exclusión y desarrollo social en España, Madrid: Fundación FOESSA.

Laparra, M., i B. Pérez-Eransus (coords.) (2012): Crisi i fractura social a Europa: causes i efectes a Espanya, Barcelona: Obra Social “la Caixa”.

Laparra, M., i N. Zugasti (2015): «La integración social de la población inmigrante: luces y sombras del modelo español», dins C. Torres Albero (dir.): España 2015: situación social, Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.

Lorenzo Gilsanz, F. (coord.) (2014): VII Informe sobre exclusión y desarrollo social en España, Madrid: Fundación FOESSA.

Pérez-Eransus, B. (2010): «Articulación de los procesos de pobreza económica y exclusión social tras la crisis», dins M. Laparra i B. Pérez-Eransus (coords.): El primer impacto de la crisis en la cohesión social en España, Madrid: Fundación FOESSA.

Requena, M. (2016): «L’ascensor social. ¿Fins a quin punt l’educació garanteix una millor posició social?», Observatori Social de “la Caixa”.

Rodríguez Cabrero, G., M. Pérez-Yruela i M. Trujillo (2004): Pobreza y exclusión social en el principado de Asturias, Madrid: Politeya.

Sanzo, L. (2009): 25 años de estudio de la pobreza en Euskadi (1984-2008), Vitoria-Gasteiz: Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco.