La crisi econòmica del 2007 va ser perjudicial per a la salut mental de la població. Molts dels treballadors que van quedar a l’atur, sobretot arran del col·lapse del sector de la construcció, van haver de patir problemes mentals. L’estrès, la incapacitat de concentrar-se i de reaccionar davant les adversitats i la sensació d’inutilitat van ser símptomes freqüents entre els afectats.

Aquest treball analitza l’Enquesta nacional de salut dels anys 2006 i 2011 per comparar els indicadors de salut mental dels treballadors de la construcció abans i després de l’esclat de la bombolla immobiliària (Farré et al., 2018).

Segons l’anàlisi, entre aquestes dues dates, cada vegada que la taxa de desocupació en la construcció augmentava 10 punts percentuals, els desordres mentals patits pels treballadors expulsats del sector augmentaven entorn de 3 punts percentuals. Concretament, l’atur en el sector de la construcció va passar del 6% al 24%, i, en aquest mateix període, el percentatge de treballadors prèviament empleats en la construcció que van declarar haver tingut problemes mentals va augmentar quasi sis punts percentuals.

Aquesta estimació es va obtenir creuant dues bases de dades disponibles a la web de l’Institut Nacional d’Estadística: l’Enquesta de població activa, d’una banda, i l’Enquesta nacional de salut, de l’altra. La primera és trimestral, mentre que la segona no té una periodicitat fixa. No obstant això, se’n van fer els anys 2006 i 2011: dos moments ideals en el temps per aconseguir un quadre de la situació abans i després de l’esclat de la crisi.

L’Enquesta nacional de salut conté, entre altres dades, les respostes de 25.000 persones a una sèrie de preguntes que es fan servir normalment per diagnosticar problemes mentals. L’anàlisi de les dades destaca diversos desordres mentals fortament associats a la desocupació. Els aturats pel col·lapse del sector de la construcció declaren que pateixen estrès, que se senten incapaços de concentrar-se i que no tenen un paper important a la societat. Aquestes respostes dels treballadors eren molt menys habituals abans que haguessin perdut la feina (gràfic 1).
 

L’anàlisi detecta també que el nombre d’aturats del sector de la construcció que deien que gaudien de molt bona salut va minvar. I no és que patissin altres malalties, sinó que, probablement, la deterioració del seu estat psíquic els feia creure que no gaudien de bona salut.

El gran efecte de la desocupació en la salut mental es podria explicar per les conseqüències sense precedents de la crisi de la construcció. A Espanya, aquest sector va resultar especialment perjudicat. Dels 3,8 milions d’acomiadaments, una tercera part van ser de la construcció. Així, mentre que la majoria de sectors van perdre entorn del 15% d’empleats de mitjana, el de la construcció en va perdre més del 60%.

Així mateix, una tercera part de les fallides que hi va haver a Espanya entre el 2008 i el 2010 van ser d’empreses de la construcció. I les províncies que depenien més d’aquesta activitat van patir els augments de desocupació més remarcables. Per exemple, a Tenerife el 2006 el 21% de la població ocupada treballava en el sector de la construcció, i entre el 2007 i el 2011, l’atur de la província va passar del 8% al 30%.

No obstant això, el tret que va fer especial la crisi de la construcció a Espanya és que no només va augmentar l’atur, sinó també la durada. La gran majoria de persones que van perdre la feina al començament de la crisi, entre el 2008 i el 2009, no van trobar feina fins molt de temps després, i moltes encara continuen a l’atur. Una dada: el 2006, només el 2% de la població activa havia experimentat períodes de desocupació de més de 2 anys. En canvi, el 2011 aquest grup s’havia multiplicat gairebé per quatre i rondava el 8%.

Aquesta situació va afectar especialment els treballadors de la construcció. El 2006, els desocupats de la construcció tornaven a trobar feina ràpidament i, com veiem al gràfic 2, els aturats de llarga durada (més de dos anys desocupats) d’aquest sector representaven només el 0,1% de la població activa. El 2011, però, aquest grup s’havia multiplicat quasi per 18 i arribava gairebé a l’1,8%, mentre que l’atur de llarga durada en la població general s’havia multiplicat per quatre.
 

Què havia passat? Durant la dècada del boom de la construcció, molts treballadors poc formats havien acabat treballant en aquest sector. Però amb la crisi l’activitat va caure ràpidament i quasi del tot. La capacitat d’aquests treballadors de trobar feina en una altra activitat era pràcticament nul·la. Van trigar molt a tornar al mercat laboral i, per tant, la durada del seu atur es va allargar enormement. Aquest podria ser el factor diferencial que explica l’impacte en la salut mental.

Estudis anteriors demostren que l’estat emocional dels desocupats de llarga durada passa per tres fases (Hill John, 1977). Al començament, cerquen una nova feina amb optimisme. A la segona fase, si no ho aconsegueixen, se senten pessimistes i angoixats. A la tercera fase, quan constaten el fracàs en l’intent de trobar feina, s’adapten al nou estat amb una actitud fatalista i un sentiment d’impotència.

Aquestes reaccions encaixen quasi a la perfecció amb les respostes que trobem a l’Enquesta nacional de salut. En conclusió, l’atur de llarga durada seria una explicació possible del gran efecte de la desocupació en la salut mental durant la crisi a Espanya.

La crisi espanyola ofereix una oportunitat única per abordar una pregunta molt pertinent: quina és la relació entre l’atur i la salut mental, en general? El col·lapse de l’ocupació en la construcció és un «experiment social» de gran escala que permet d’il·luminar alguns aspectes entorn d’aquesta qüestió.

És prou conegut que les persones a l’atur tenen una salut mental pitjor que les que treballen (Kasl i Jones, 2000). Durant les crisis econòmiques, les taxes de suïcidi solen augmentar, i la desocupació s’associa a infelicitat, depressió, abús de substàncies i un llarg etcètera d’impactes en les persones. Les anàlisis de les enquestes nacionals de salut confirmen aquest quadre en tota una sèrie d’indicadors de salut mental, i en aquests indicadors els desocupats registren dades pitjors que no pas els ocupats (gràfic 3).
 

No obstant això, és l’atur el que causa els problemes mentals, o viceversa? Alguns estudis donen suport a la primera hipòtesi (Eliason i Storrie, 2006). La desocupació afecta la salut mental perquè provoca aïllament, estrès econòmic, autocondemna i sensació d’inutilitat. Així mateix, priva les persones d’una jornada amb unes rutines previsibles, d’experiències compartides amb altres treballadors, d’oportunitats per a la creativitat i el desenvolupament professional, i de la capacitat de contribuir al benestar de la família i de la societat.

Hi ha altres estudis, però, que apunten en la direcció oposada (García-Gómez et al., 2010). Problemes mentals preexistents (i, en general, una mala salut) impliquen més probabilitat de ser acomiadat, de no trobar feina o d’estar més temps a l’atur.

Altres investigadors van mirar de treure’n l’entrellat tot estudiant els tancaments de fàbriques (Browning i Heinesen, 2012). Quan una planta deixa d’operar, tots els treballadors van a l’atur, independentment de si tenen problemes mentals previs o no. En aquesta situació, podem detectar efectes en la salut mental que apareixen de manera immediata. Els que apareixen a llarg termini, en canvi, se’ns escapen, perquè normalment els treballadors es posen a cercar feina tot seguit i surten de l’atur al cap d’un període relativament breu.

En un cas com aquest, les persones amb problemes mentals podrien trigar més temps a trobar una feina nova. Però també podrien tardar menys perquè s’hi afanyarien més, ja que saben que, si no troben feina, patiran més. Al contrari, les persones amb millor salut mental podrien tenir més facilitat per trobar feina, però també podrien trigar més a trobar-la perquè tindrien menys incentius, ja que pateixen menys per la pèrdua del seu estatus laboral. En conclusió, en el cas del tancament d’una fàbrica és impossible pronosticar els efectes a llarg termini.

La crisi de la construcció, en canvi, ofereix una oportunitat única per identificar els efectes de l’atur en la salut mental. L’explosió de la bombolla immobiliària va eliminar una part important del sector de la construcció. També en aquest cas, els treballadors afectats van anar a l’atur independentment del seu estat de salut mental previ. No obstant això, hi ha una diferència important: sortir de l’atur era molt difícil, o gairebé impossible, perquè no havia tancat una empresa, sinó pràcticament la totalitat del sector. En aquesta situació, sí que és possible observar els efectes a llarg termini de l’atur en la salut mental, sense la pertorbació d’un retorn ràpid a la feina i sense preocupar-nos de si la salut mental influeix en la rapidesa d’aquesta recuperació de l’ocupació.

Aquest estudi suggereix que, en aquest cas, el causant dels problemes mentals és la desocupació. I aquest efecte tan destacat és probablement propi dels cracs econòmics de més magnitud, que van seguits d’un decreixement acusat. El motiu és que després d’una gran crisi costa més temps trobar feina, i els problemes mentals tenen prou temps per sorgir i consolidar-se. En canvi, en condicions d’estabilitat econòmica, l’esforç per trobar feina és menor, i això en mitiga els efectes en la salut mental.

És important tenir present també que l’impacte notable de l’atur en la salut mental que constata aquest estudi és el resultat d’una estimació basada en una anàlisi estadística de les dades. Aquesta estimació mira de quantificar exclusivament l’impacte de la desocupació en la salut mental, al marge d’altres factors (relacions socials, capacitats individuals, suport sociosanitari...) que també l’afecten i que, en la realitat, van aconseguir mitigar la magnitud d’aquest impacte al nostre país.

La càrrega de problemes mentals provocats per la crisi de la construcció és tan significativa que podria arribar a alentir la recuperació econòmica d’un país que depengui molt d’aquest sector. La desocupació comporta una càrrega de desordres mentals. Al seu torn, aquests desordres dificulten el retorn dels desocupats al mercat de treball. Per tant, aquests treballadors s’haurien vist atrapats en un cercle viciós: entre la inadequació de les seves capacitats al que el mercat laboral requereix i els problemes mentals que els impedeixen afrontar aquesta situació.

Si una part prou gran de la població es troba en aquestes circumstàncies, s’afegeix un llast addicional per a l’enlairament d’una economia baquetejada per la crisi. D’aquesta situació els economistes en diuen histèresi (Blanchard, 2018), quan els efectes d’una crisi persisteixen encara que ja hagi acabat i la recuperació és més lenta del que s’havia previst. En aquest cas, la histèresi té lloc quan la recuperació de l’ocupació i de l’economia en general no van tan de pressa com caldria esperar, encara que la crisi ja hagi acabat.

Així, una explicació possible de la lenta recuperació econòmica d’Espanya es podria trobar, si més no en part, en els efectes de l’atur de llarga durada en la salut mental de moltes persones.

Les conclusions d’aquest treball podrien ser útils per dissenyar polítiques que permetin canviar aquesta inèrcia. El primer objectiu d’unes polítiques específiques basades en aquesta evidència seria treballar sobretot en les «bosses de desolació» del país, és a dir, aquelles zones en les quals es concentra més la desocupació i on els problemes mentals fan més estralls.

Un altre objectiu seria fer minvar el conjunt d’aturats de llarga durada. Aquí són necessàries accions que facilitin el trànsit de les persones afectades a altres sectors d’ocupació que no siguin el de la construcció.

Aquestes accions mirarien de trobar remei a un problema, la desocupació de llarga durada, que és dramàtic per a les persones que el pateixen i, a més a més, tindria un efecte beneficiós per al conjunt de l’economia perquè alleujarien una càrrega que pesa sobre la recuperació.

BLANCHARD, O.J. (2018): «Should we reject the natural rate hypothesis?», Journal of Economic Perspectives, 32(1).

BROWING, M., i E. HEINESEN (2012): «The effect of job loss due to plant closure on mortality and hospitalization», Journal of Health Economics, 31.

ELIASON, M., i D. STORRIE (2006): «Lasting or latent scars? Swedish evidence on the long-term effects of job displacement», Journal of Labor Economics, 24(4).

FARRÉ, L., F. FASANI i H. MUELLER (2018): «Feeling useless: the effect of unemployment on mental health in the Great Recession», IZA Journal of Labor Economics, 7(8).

GARCÍA-GÓMEZ, P., A.M. JONES i N. RICE (2010): «Health effects on labour market exits and entries», Labour Economics, 17.

HILL JOHN, M.M. (1977): The social and psychological impact of unemployment: a pilot study, Londres: Tavistock.

KASL, S.V., i B.A. JONES (2000): «The impact of job loss and retirement on health», dins L.F. Berkman i I. Kawachi (eds.): Social epidemiology, Nueva York: Oxford University Press.

RUHM, C.J. (2003): «Good times make you sick», Journal of Health Economics, 22(4).