Els desajustos entre les hores que una persona treballa i les que voldria treballar tenen conseqüències importants en l’àmbit personal, familiar i organitzatiu. D’una banda, els que treballen menys hores de les que voldrien tenen propensió a patir depressió i baixa autoestima (Dooley et al., 2000). D’altra banda, la sobrecàrrega d’hores augmenta el risc d’ira i ressentiment, com també els conflictes entre feina i família (Jacobs i Gerson, 2004). A més a més, la insatisfacció amb el temps de treball també té conseqüències per a les organitzacions, ja que sovint desencadena conductes laborals que perjudiquen la productivitat: absentisme, ús indegut de les baixes per malaltia i altres formes d’evasió (Clark, 2001).

Treballar menys hores de les desitjades és particularment problemàtic entre els joves, ja que els desajustos poden tenir conseqüències negatives per al seu futur laboral o personal en reduir l’acumulació de capital humà, proporcionar salaris insuficients, endarrerir l’edat d’emancipació i provocar la postergació, i fins i tot la renúncia, de la maternitat (Chinchilla et al., 2018). Com ha evolucionat la insatisfacció amb el temps de treball entre els joves al llarg del temps? Quines implicacions ha tingut la crisi del 2008? Qui són els més afectats per aquests desajustos? Respondre aquestes preguntes és crucial per al desenvolupament de polítiques que fomentin la igualtat d’oportunitats entre els joves, com també el benestar organitzatiu i social.

El gràfic 1 mostra el percentatge de joves que voldrien treballar més o menys hores de les que treballen des de l’any 2000 fins al 2018. Si hi donem un cop d’ull, podem constatar que el dèficit d’hores de feina és encara el problema principal d’Espanya. Entre el 2000 i el 2007, el percentatge de joves que volien treballar més hores va minvar fins a arribar a un valor mínim del 10%. A partir d’aquí, i coincidint amb l’esclat de la crisi global, va començar a augmentar fins que l’any 2018 afectava quasi un de cada quatre joves (24%). El mateix any, només un de cada deu treballadors majors de 32 anys volia treballar més hores (9,8%).

D’altra banda, l’excés d’hores passa de ser un problema pràcticament inexistent l’any 2000 a afectar el 7% de la població jove el 2006. Amb la recessió econòmica, la xifra s’ha estabilitzat entorn del 3%, però hi ha indicis que la cultura de l’excés de feina emergeix els primers anys d’experiència laboral.

Treballar dues hores setmanals més o menys de les que hom voldria no té les mateixes conseqüències econòmiques i personals que treballar-ne 10 o 20. Per entendre la magnitud del problema, doncs, cal conèixer no només el nombre de joves afectats, sinó la diferència entre les hores treballades i les que voldrien treballar. Com reflecteix el gràfic 2, el dèficit d’hores setmanals treballades va passar de 13,3 l’any 2000 a gairebé 18 el 2018.

També ha variat la diferència entre els que voldrien reduir la jornada, encara que de manera menys lineal. Crida l’atenció el fort increment entre el 2004 i el 2007, en què en només tres anys passa de 8,6 a 14,2 hores setmanals de mitjana. Posteriorment, durant els anys de crisi, la bretxa va minvar lleugerament fins a arribar a les 12,2 hores el 2018.

La precarietat laboral és la causa principal del dèficit d’hores treballades. Això és el que mostra el gràfic 3, que presenta el percentatge de persones que volen treballar més hores segons el tipus de feina. El 57% dels joves ocupats a temps parcial i el 25% dels que tenen un contracte temporal voldrien treballar més hores, la qual cosa deixa constància que la jornada a temps parcial, en molts casos, és involuntària. A més a més, la probabilitat de voler augmentar les hores treballades és més alta en les feines majoritàriament femenines (23,8%) que no a les majoritàriament masculines (12,6%), i també a les d’estatus baix (serveis, administratives i manuals).

Per exemple, venedores, dones de fer feines (domèstiques, d’hotel i d’oficina), cuidadores i professionals associades amb la salut (assistents dentals, recepcionistes de centres mèdics, etc.) són algunes de les feines més afectades. Aquestes dades són el resultat d’anàlisis estadístiques més sofisticades que també inclouen variables relacionades amb les característiques de la persona i que mostrem més endavant.

Pel que fa a les característiques de les persones, el gràfic 4 mostra que el 24% dels joves procedents de països de fora de la UE volen treballar més hores, mentre que els espanyols són el 18% i els que arriben de la UE-15, el 7%. Així mateix, les dones són més propenses que no pas els homes a patir un dèficit d’hores, independentment de si tenen fills o no. Finalment, el problema s’accentua a partir dels 27 anys, una vegada que els joves ja són fora del sistema educatiu.

El nombre de persones que volen reduir la seva jornada és comparativament més baix, però des de l’any 2000 ha augmentat notablement. Els joves empleats en feines directives i professionals (metges, desenvolupadors, analistes de dades, analistes financers i gerents d’hostaleria i comerç, entre altres) són els principals afectats per la cultura de les jornades laborals llargues i voldrien una reducció mitjana del 35% de la seva jornada, mentre que el personal administratiu voldria una reducció del 19%.

A més a més de la situació dels joves en feines d’alt estatus (professionals i directives), el fet de treballar massa hores és també un problema freqüent entre les dones amb fills i deixa entreveure la manca de flexibilitat i una cultura d’empresa ben poc sensible envers la maternitat.

Treballar més o menys hores de les que voldríem té conseqüències importants per a la vida laboral, personal i familiar dels joves. L’esclat de la crisi econòmica no tan sols va intensificar el problema, sinó que va disparar les diferències entre homes i dones, i entre els joves de diferents estrats socials i procedents d’altres països. Tenir en compte aquestes característiques té una importància cabdal a l’hora de dissenyar les polítiques que fomentin la igualtat d’oportunitats entre els joves, particularment a les portes de la crisi econòmica que es derivarà de l’actual emergència sanitària provocada per la covid-19.

CHINCHILLA, N., E. JIMÉNEZ i M. GRAU (2017): «Maternidad y trayectoria profesional en Es-paña: análisis de las baireras e impulsores para la maternidad de las mujeres españolas», IE-SE. 

CLARK, A.E. (2001): «What really matters in a job? Hedonic measurement using quit data», Labor Economics, 8. 

DOOLEY, D., J. PRAUSE i K.A. HAM-ROWBOTTOM (2000): «Underemployment and depres-sion: longitudinal relationships», Journal of Health and Social Behavior, 41.

JACOBS, J.A., i K. GERSON (2004): The time divide: work, family, and gender inequality, Cam-bridge, MA: Harvard University Press.