
Evolució dels treballadors pobres a Espanya
-
1Els treballadors amb sous més baixos són els que han experimentat una davallada més gran d’ingressos. Entre el 2010 i el 2014, el salari medià va minvar un 5,2%, mentre que el salari del 25% de treballadors amb sous més baixos va caure un 7,5%.
-
2La lleugera recuperació salarial del 2016-2018 no ha compensat les pèrdues anteriors. En especial, el 25% de treballadors amb sous més baixos se situen 6,2 punts percentuals per sota del nivell salarial que tenien fa una dècada.
-
3La «pobresa laboral» concerneix més els joves, les persones amb nivells baixos de qualificació i les dones, que són, també, els col•lectius més perjudicats per la inestabilitat laboral (temporalitat i precarietat).

Hi observem que el salari de les dones se situa entorn del 80-85% del dels homes en tots els nivells salarials, la qual cosa reflecteix la fractura salarial per gènere. Més del 15% de treballadores són pobres el 2018, mentre que els homes voregen el 10%.
La proporció de treballadors pobres menors de 30 anys és un 10% més alta que en el cas dels treballadors adults (30-59 anys). Entre els 35 i els 59 anys hi ha una gran estabilitat al llarg dels anys: el percentatge de treballadors pobres se situa sempre entorn del 10%, amb màximes pròximes al 15%, molt lluny del 28% a què van arribar el 2014 els treballadors entre 25 i 29 anys.
Introducció
Si fa uns anys se suposava que l’ocupació era una manera d’evitar la pobresa i l’exclusió social, actualment les feines de salaris baixos posen de manifest que amb el fet de tenir feina potser no n’hi ha prou per arribar al final del mes. És per això que han sorgit termes com ara «pobresa laboral», que tradueix el terme anglès working poor, per fer palesa l’existència de persones que, tot i tenir una feina, són pobres, ja que el sou que perceben no els permet assolir un nivell d’ingressos suficient.
Així i tot, no és fàcil definir la pobresa laboral (Gutiérrez i García Espejo, 2010; Tejero, 2017) perquè aplega dos conceptes, ocupació i pobresa, que poden ser mesurats de maneres diferents i que, a més a més, es refereixen al mateix temps a una situació individual (tenir feina o no) i a una altra que sol estar referida a la llar (ser pobre, tenint en compte totes les rendes de la llar). D’acord amb Eurostat, perquè una persona sigui considerada activa i ocupada, ha d’haver estat treballant almenys set mesos durant 15 hores setmanals. D’altra banda, perquè una llar sigui considerada pobra, els ingressos han de ser inferiors al 60% de l’ingrés medià equivalent. El percentatge de persones que tenen feina en aquestes condicions i ingressos per sota d’aquest llindar supera el 10% dels treballadors a Espanya. Concretament, el 2018 eren el 13%, és a dir, 3,4 punts percentuals més que la mitjana de la Unió Europea, segons l’Enquesta europea d’ingressos i condicions de vida (EU-SILC).
1. Evolució de l’ingrés salarial anual
En aquest projecte hem seleccionat totes les persones que han tingut alguna mena d’ingrés derivat del treball per compte d’altri durant els anys 2007 a 2018, utilitzant les dades de la Mostra contínua de vides laborals (MCVL), que parteix de la seva relació amb la seguretat social cada any (ocupació, desocupació, pensions). Per a la població indicada, hem calculat l’ingrés salarial anual durant el període 2007-2018 (gràfic 1), tot eliminant l’efecte de la pujada dels preus per disposar d’una mesura d’ingressos amb una capacitat de compra estable (salari en termes reals).
Per dur a terme aquesta anàlisi calculem la mediana i els quartils. La mediana és el valor que deixa la meitat de les dades a cada banda. De la mateixa manera, els quartils divideixen la nostra població en quatre parts iguals. El primer quartil marca el límit en què se situa la quarta part dels treballadors amb menys ingressos. I el tercer quartil marca la quantitat a partir de la qual se situa el 25% dels treballadors amb més ingressos. Al quart quartil, d’altra banda, trobem el 25% dels treballadors amb més ingressos.
Com que el valor de la mediana el 2007 era de 18.919 euros, la meitat dels treballadors ha tingut un ingrés anual per sota d’aquesta quantitat, i l’altra meitat l’ha tingut per damunt (gràfic 1). Podem observar que la mediana arriba a un màxim de 20.216 euros bruts el 2009, amb un mínim registrat el 2017 (18.478 euros). El primer quartil se situa aproximadament als 13.000 euros, mentre que el tercer quartil es troba entorn del doble d’aquesta quantitat.
Si representem l’evolució de l’ingrés anual com un índex que pren el valor 100 el 2007 (gràfic 2), observem que el 2008 i el 2009 els ingressos augmenten, i veiem que pugen més els que són més elevats (a partir del tercer quartil). Així, mentre que el tercer quartil el 2009 supera en 7,6 punts percentuals el nivell del 2007, el primer quartil només ha augmentat en 3,8 punts. Quan els salaris comencen a baixar, l’efecte és més marcat per als més baixos. La caiguda que experimenten des del 2010 implica que, el 2012, els treballadors situats al tercer quartil tornen als nivells salarials del 2007, mentre que els del primer quartil hi perden 2,7 punts percentuals. D’ençà del 2012, el grup del tercer quartil veu com els ingressos baixen només en el període 2016-2017, en què se situen 2,3 punts per sota dels ingressos del 2007. En canvi, el grup amb salaris més baixos veu com els seus ingressos es redueixen progressivament cada any, de manera que el 2017 el seu ingrés laboral anual és 7 punts més baix que el nivell que tenien el 2007. El 2018, que és l’últim any considerat, observem una lleugera recuperació salarial en el grup amb salaris més baixos, tot i que encara no arriba al nivell d’ingressos del 2007.
Si tenim en compte l’evolució de la mediana, podem observar que, durant els dos primers anys de la crisi, el salari medià en termes reals va augmentar el 2,6% el 2008 i el 4,1% el 2009, un fenomen que, en aquell moment, va causar un gran debat sobre les causes que el provocaven, atès que alhora que augmentaven els sous, el nombre de llocs de treball es reduïa intensament. N’hi ha prou a recordar aquesta dada: el 2008 es van destruir més d’1,3 milions de llocs de treball.
No estava clar en quina mesura aquest increment salarial responia a la destrucció de llocs de treball de baixa qualitat i amb salaris baixos, i al manteniment de les feines amb sous mitjans i alts que, per tant, contribuïen al fet que el salari medià augmentés. Se suggeria com a alternativa que la rigidesa de la negociació col·lectiva impedia fer ajustos salarials i, per tant, les empreses optaven per reduir els seus nivells d’ocupació (Cuadrado et al., 2011).
Malgrat aquesta manca de resposta inicial a la crisi, a partir del 2010 els salaris minven, especialment durant el 2012, any en què cauen el 3,4%. Cal tenir en compte que les reformes laborals aprovades el 2009, el 2010 i, sobretot, el 2012 van modificar aspectes substancials de la negociació col·lectiva, la qual cosa va contribuir a aquesta reducció dels sous (Pérez Infante, 2015; Malo, 2015).
Després del fort impacte de la crisi, el 2014 l’economia espanyola comença a recuperar ocupació. Els salaris, però, no es recuperen. Entre el 2013 i el 2015, les variacions són petites, i l’ingrés medià anual es manté entorn dels 19.000 euros (en termes reals). Però el 2016 i el 2017 torna a baixar més d’un 1% anual. Globalment, la caiguda acumulada fa que el salari medià el 2017 sigui, en termes reals, un 8,6% més baix que el corresponent al 2009. El 2018 hi ha hagut un lleuger augment del 0,3%.
L’anàlisi de la variació interanual per quartils ens pot fer la impressió que la caiguda dels salaris va afectar d’una manera molt semblant tots els treballadors (gràfic 3). Hem de tenir en compte, però, que encara que l’evolució és similar, quan hi ha creixement s’acusa més en el tercer quartil (treballadors que cobren més) que en el primer (els treballadors que cobren menys). Així, el 2008 i el 2009, els salaris del primer quartil creixen un 1% i un 2,7%, respectivament. Els increments per als salaris del tercer quartil són més alts (2,6% el 2008 i 4,9% el 2009). Passa el mateix els anys 2013 i 2015, és a dir, els augments salarials són més grans per als treballadors que cobren més que no per als que tenen ingressos més baixos. El 2018, en canvi, el petit augment experimentat afecta més clarament els treballadors amb sous més baixos (primer quartil), amb un increment del 0,9%.
Les dades segons el gènere mostren que l’evolució és semblant en homes i dones, però els salaris de les dones són substancialment més baixos que els dels homes. Així, tant si considerem la mediana com els quartils, el sou de les dones se situa entorn del 80-85% del sou dels homes, la qual cosa reflecteix la prou coneguda fractura salarial per gènere (gràfic 4).
2. Evolució i perfils dels treballadors amb salaris baixos el 2007-2018
Un cop analitzada l’evolució de l’ingrés salarial, aquest apartat estudia específicament els treballadors pobres. Aquí, en lloc d’utilitzar l’ingrés anual, fem servir el salari diari per evitar que es produeixin diferències derivades d’un nombre menor de dies treballats. Es defineix com a treballador pobre la persona que rep un salari per sota del 60% de la mediana. El gràfic 5 mostra l’evolució del percentatge de treballadors pobres en el període objecte d’estudi. Partim del 10,9% el 2007, una xifra que augmenta fins a arribar a un màxim del 14,4% el 2014. A partir del 2017 disminueix, i el 2018 se situa en el 12,8%. Hem de tenir en compte que, a banda d’una millor conjuntura econòmica, el 2017 i 2018 hi ha un fort increment del salari mínim interprofessional, que se situa en 707,7 i 735,9 euros mensuals, respectivament, la qual cosa representa un augment del 12,3% respecte al 2016, quan en el període 2012-2016 només havia augmentat un 3,4%.
Un aspecte addicional que cal destacar en l’anàlisi dels salaris baixos és la incidència diferent que tenen, segons el perfil dels treballadors. Així, tal com veiem al gràfic 6, la proporció de treballadores pobres és superior al percentatge corresponent als homes treballadors pobres. El 2007, el nombre de dones gairebé multiplicava per dos el d’homes, una diferència que ha anat minvant durant el període analitzat. No obstant això, el 2018 continua havent-hi una diferència de gairebé 5 punts percentuals.
Per grups d’edat, els joves entre 25 i 29 anys són els que tenen un risc més alt d’experimentar pobresa laboral (gràfic 7). La diferència segons el tram d’edat ja era rellevant el 2007, però creix de manera molt ràpida durant la crisi, de manera que el 2014 la proporció de treballadors més joves pobres és molt superior a la corresponent als treballadors de més de 35 anys. Així, el 23% dels joves entre 25 i 29 anys es troben en aquesta situació, mentre que als altres trams d’edat el que hi són no arriben al 15%. Passa una cosa semblant en el tram d’edat entre 30 i 34 anys, encara que no arriba a les xifres corresponents al tram d’edat anterior. Entre els 35 i els 59 anys hi ha una gran estabilitat. El percentatge de treballadors pobres se situava lleugerament per sota del 10% el 2007, i durant la crisi augmenta entorn de dos punts percentuals.
Pel que fa a les xifres corresponents al 2018, han minvat visiblement en els grups en què més havia augmentat la pobresa laboral. En canvi, en els treballadors més grans de 35 anys, no han baixat gaire i, de fet, les xifres són més altes que les del 2007.
El nivell d’estudis marca una altra de les grans diferències (gràfic 8). Així, observem una relació negativa amb el percentatge de treballadors pobres, de manera que aquest percentatge és més baix com més alt és el nivell educatiu. A més a més, l’increment que hi ha hagut entre el 2007 i el 2014 és més gran entre la població amb menys qualificació. És a dir, que el nivell educatiu protegeix contra els salaris baixos.
3. Conclusions
Encara que els salaris van trigar a reaccionar a la crisi econòmica, entre el 2010 i el 2014 el sou medià va baixar un 5,2%, i el corresponent al primer quartil, un 7,5%. La recuperació de l’ocupació que es registra des del 2014 no ha vingut acompanyada d’una recuperació salarial, ja que els salaris han continuat minvant, tot i que a un ritme més lent. Només el 2018 s’ha registrat un lleuger augment. El resultat és que els salaris d’aquest darrer any encara se situen a nivells inferiors als del 2007 i 2008.
La pobresa laboral ja era un problema abans de la crisi. A causa de la precarietat laboral i dels salaris baixos, més del 10% dels treballadors es podien considerar pobres ja el 2007. La crisi ha augmentat aquest problema, sobretot entre els joves, les persones amb un nivell formatiu baix i les dones. Al seu torn, aquests col·lectius són els que presenten més precarietat i ho tenen més difícil a l’hora de trobar feina.
La situació que es viu actualment ha frenat la recuperació econòmica. El context present és força diferent al de l’any 2008, tot i que les previsions sobre els efectes del confinament derivat de la crisi sanitària, que, inicialment, eren de curt abast, s’han estès en el temps. Malauradament, els col·lectius més precaris seran els que pateixin, de nou, les pitjors conseqüències en termes d’atur i salaris baixos.
4. Referències
CUADRADO, P., P. HERNÁNDEZ DE COS i M. IZQUIERDO (2011): «El ajuste de los salarios frente a las perturbaciones en España», Boletín Económico del Banco de España, 2.
GUTIÉRREZ, R., i I. GARCÍA ESPEJO (2010): «Empleo y pobreza en España», Panorama Social, 12.
MALO, M.A. (2015): «Los impactos de la reforma de 2012 en la negociación colectiva», Cuadernos de Información Económica, 246.
PÉREZ INFANTE, J.I. (2015): «Las reformas laborales en la crisis económica: su impacto económico», Ekonomiaz, 87.
TEJERO, A. (2017): «Permanencia en la pobreza laboral: la influencia de la pobreza pasada en la presente», Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 157.
Classificació
Etiquetes
Temàtiques
Continguts relacionats
Formació Professional Dual i inserció laboral a Catalunya
És l'FP Dual el model més avantatjós per a la incorporació laboral dels joves? Els graduats de la FP Dual treballen més dies a l'any i guanyen més.
De quina manera condicionen les nostres xarxes de coneguts el suport que donem a la redistribució econòmica i a la protecció social?
Analitzem com les opinions sobre la redistribució econòmica i la protecció social no només depenen dels ingressos familiars, sinó també del sou que cobren les persones de l’entorn social immediat.
Incertesa laboral i preferències per la redistribució d’ingressos
La dualitat entre contractes temporals i permanents condiciona el mercat de treball a Espanya i genera diferències de seguretat laboral i ingressos. Quin impacte té sobre les preferències de redistribució de la població?
Discapacitat, desigualtat i redistribució de la renda
Quin és l’impacte econòmic de la discapacitat? Aquest informe mostra que les llars amb algun membre amb discapacitat presenten menys nivells de renda.