En aquest projecte hem seleccionat totes les persones que han tingut alguna mena d’ingrés derivat del treball per compte d’altri durant els anys 2007 a 2018, utilitzant les dades de la Mostra contínua de vides laborals (MCVL), que parteix de la seva relació amb la seguretat social cada any (ocupació, desocupació, pensions). Per a la població indicada, hem calculat l’ingrés salarial anual durant el període 2007-2018 (gràfic 1), tot eliminant l’efecte de la pujada dels preus per disposar d’una mesura d’ingressos amb una capacitat de compra estable (salari en termes reals).
Per dur a terme aquesta anàlisi calculem la mediana i els quartils. La mediana és el valor que deixa la meitat de les dades a cada banda. De la mateixa manera, els quartils divideixen la nostra població en quatre parts iguals. El primer quartil marca el límit en què se situa la quarta part dels treballadors amb menys ingressos. I el tercer quartil marca la quantitat a partir de la qual se situa el 25% dels treballadors amb més ingressos. Al quart quartil, d’altra banda, trobem el 25% dels treballadors amb més ingressos.
Com que el valor de la mediana el 2007 era de 18.919 euros, la meitat dels treballadors ha tingut un ingrés anual per sota d’aquesta quantitat, i l’altra meitat l’ha tingut per damunt (gràfic 1). Podem observar que la mediana arriba a un màxim de 20.216 euros bruts el 2009, amb un mínim registrat el 2017 (18.478 euros). El primer quartil se situa aproximadament als 13.000 euros, mentre que el tercer quartil es troba entorn del doble d’aquesta quantitat.

Si representem l’evolució de l’ingrés anual com un índex que pren el valor 100 el 2007 (gràfic 2), observem que el 2008 i el 2009 els ingressos augmenten, i veiem que pugen més els que són més elevats (a partir del tercer quartil). Així, mentre que el tercer quartil el 2009 supera en 7,6 punts percentuals el nivell del 2007, el primer quartil només ha augmentat en 3,8 punts. Quan els salaris comencen a baixar, l’efecte és més marcat per als més baixos. La caiguda que experimenten des del 2010 implica que, el 2012, els treballadors situats al tercer quartil tornen als nivells salarials del 2007, mentre que els del primer quartil hi perden 2,7 punts percentuals. D’ençà del 2012, el grup del tercer quartil veu com els ingressos baixen només en el període 2016-2017, en què se situen 2,3 punts per sota dels ingressos del 2007. En canvi, el grup amb salaris més baixos veu com els seus ingressos es redueixen progressivament cada any, de manera que el 2017 el seu ingrés laboral anual és 7 punts més baix que el nivell que tenien el 2007. El 2018, que és l’últim any considerat, observem una lleugera recuperació salarial en el grup amb salaris més baixos, tot i que encara no arriba al nivell d’ingressos del 2007.

Si tenim en compte l’evolució de la mediana, podem observar que, durant els dos primers anys de la crisi, el salari medià en termes reals va augmentar el 2,6% el 2008 i el 4,1% el 2009, un fenomen que, en aquell moment, va causar un gran debat sobre les causes que el provocaven, atès que alhora que augmentaven els sous, el nombre de llocs de treball es reduïa intensament. N’hi ha prou a recordar aquesta dada: el 2008 es van destruir més d’1,3 milions de llocs de treball.
No estava clar en quina mesura aquest increment salarial responia a la destrucció de llocs de treball de baixa qualitat i amb salaris baixos, i al manteniment de les feines amb sous mitjans i alts que, per tant, contribuïen al fet que el salari medià augmentés. Se suggeria com a alternativa que la rigidesa de la negociació col·lectiva impedia fer ajustos salarials i, per tant, les empreses optaven per reduir els seus nivells d’ocupació (Cuadrado et al., 2011).
Malgrat aquesta manca de resposta inicial a la crisi, a partir del 2010 els salaris minven, especialment durant el 2012, any en què cauen el 3,4%. Cal tenir en compte que les reformes laborals aprovades el 2009, el 2010 i, sobretot, el 2012 van modificar aspectes substancials de la negociació col·lectiva, la qual cosa va contribuir a aquesta reducció dels sous (Pérez Infante, 2015; Malo, 2015).
Després del fort impacte de la crisi, el 2014 l’economia espanyola comença a recuperar ocupació. Els salaris, però, no es recuperen. Entre el 2013 i el 2015, les variacions són petites, i l’ingrés medià anual es manté entorn dels 19.000 euros (en termes reals). Però el 2016 i el 2017 torna a baixar més d’un 1% anual. Globalment, la caiguda acumulada fa que el salari medià el 2017 sigui, en termes reals, un 8,6% més baix que el corresponent al 2009. El 2018 hi ha hagut un lleuger augment del 0,3%.
L’anàlisi de la variació interanual per quartils ens pot fer la impressió que la caiguda dels salaris va afectar d’una manera molt semblant tots els treballadors (gràfic 3). Hem de tenir en compte, però, que encara que l’evolució és similar, quan hi ha creixement s’acusa més en el tercer quartil (treballadors que cobren més) que en el primer (els treballadors que cobren menys). Així, el 2008 i el 2009, els salaris del primer quartil creixen un 1% i un 2,7%, respectivament. Els increments per als salaris del tercer quartil són més alts (2,6% el 2008 i 4,9% el 2009). Passa el mateix els anys 2013 i 2015, és a dir, els augments salarials són més grans per als treballadors que cobren més que no per als que tenen ingressos més baixos. El 2018, en canvi, el petit augment experimentat afecta més clarament els treballadors amb sous més baixos (primer quartil), amb un increment del 0,9%.

Les dades segons el gènere mostren que l’evolució és semblant en homes i dones, però els salaris de les dones són substancialment més baixos que els dels homes. Així, tant si considerem la mediana com els quartils, el sou de les dones se situa entorn del 80-85% del sou dels homes, la qual cosa reflecteix la prou coneguda fractura salarial per gènere (gràfic 4).
