Cal esmentar, en primer lloc, que el nivell de suport a cadascuna de les polítiques analitzades és prou diferent: mentre que tan sols una tercera part dels enquestats dona un suport actiu a la mesura de prohibir els automòbils que emetin CO2 el 2029, en el cas de la mesura de l’aigua, la taxa de suport es multiplica per dos i arriba a dues terceres parts. Una primera conclusió, doncs, és que el suport dels ciutadans a les mesures contra el canvi climàtic depèn significativament del tipus de mesura proposada, al marge fins i tot de si afecta o no la persona interpel·lada.

A part d’aquesta primera consideració sobre l’impacte del tipus de mesura en el suport que li donarien els ciutadans, l’anàlisi dels cinc factors posa de relleu alguns elements interessats a l’hora de dissenyar polítiques públiques eficaces.


Concretament, les dades mostren que:
Efectivament, el factor més important és la percepció que té la gent de l’eficàcia de la mesura: com més alta és l’eficàcia percebuda, més alt és el suport actiu que rep.
Si bé aquest efecte és fins i tot superior quan els ciutadans no se senten directament afectats per la mesura, l’anàlisi suggereix que, fins i tot en els casos en què aquesta mesura comporti un canvi d’hàbits important, la lògica de l’eficàcia es manté: com més probable és, segons la percepció dels ciutadans, que la mesura assoleixi efectivament els objectius que persegueix (per exemple, reduir les emissions de CO2 o el consum d’aigua), més alt és el suport a la iniciativa.
Així, com més responsable se sent una persona i més compel·lida a actuar contra el canvi climàtic, més gran és el suport que dona a les polítiques orientades a combatre’l. Tanmateix, aquest efecte és petit en les dues mesures analitzades, tant si les persones es troben afectades directament per la mesura com si no ho estan.
Com podíem esperar, les persones que se senten més capaces de canviar els seus hàbits –amb la finalitat de complir amb les exigències derivades d’una mesura política concreta– acrediten un grau més alt de suport a la mesura, si bé, en aquest cas, només a la prohibició dels automòbils que emetin CO2 el 2029. Aquest efecte no es detecta en relació amb la mesura sobre l’aigua.
Una explicació possible d’aquesta divergència podria ser que la mesura sobre l’aigua té per objectiu ajustar un comportament (en aquest cas, el patró de consum d’aigua dels espanyols) a una situació futura (l’escassetat de recursos hídrics a causa del canvi climàtic). Aquestes polítiques d’ajust o adaptació són vistes, generalment, com una responsabilitat de les administracions públiques, les quals haurien d’adaptar les infraestructures del país a la nova situació, un procés en què els ciutadans s’involucrarien només d’una manera passiva. El resultat d’aquesta visió és que es minimitza el paper que té l’eficàcia personal en l’opinió de la gent a l’hora de decidir si dona suport o no a la iniciativa.
En canvi, la resistència de la gent a qualsevol mena de canvis no té cap efecte en el grau de suport que manifesten a la mesura sobre l’aigua. Aquest resultat es podria explicar pel fet que les polítiques d’adaptació, com hem vist a l’apartat anterior, s’associen en general amb esforços baixos a escala individual. A més a més, la mesura analitzada en aquest cas es basa en l’ús d’incentius; així, un «premi» (el descompte en la factura de l’aigua) compensa l’esforç individual que representa reduir-ne el consum.
Pel que fa a la mesura sobre els automòbils, les persones que més es resisteixen a qualsevol mena de canvis són lleugerament més proclius a donar-hi suport. Aquest resultat sorprenent es podria explicar perquè la gent percep una certa compensació entre l’exigència actual d’un canvi petit (renunciar al cotxe contaminant), enfront de l’exigència futura de canvis de més magnitud, derivats dels impactes severs del canvi climàtic a Espanya.
Contràriament al que podíem esperar, la llunyania amb què les persones perceben els efectes del canvi climàtic no té un efecte directe en el grau de suport a la mesura sobre els vehicles, i només un efecte lleugerament negatiu en la mesura sobre el consum d’aigua (és a dir, les persones que no creuen en els efectes perniciosos del canvi climàtic o que, tot i acceptar-los, pensen que no els afectaran personalment, donen un suport una mica més baix a la mesura de l’aigua).
D’altra banda, la llunyania amb què les persones perceben els efectes negatius del canvi climàtic afecta dos factors més: l’eficàcia percebuda de les mesures i el grau de responsabilitat percebuda d’actuar contra el canvi climàtic. Així, com més llunyans es veuen els efectes del canvi climàtic, més baixa és l’eficàcia percebuda de les mesures i més baix també el sentiment de responsabilitat individual.
En definitiva, encara que l’efecte directe de la llunyania amb què es perceben els efectes negatius del canvi climàtic sigui nul o baix, hi ha dos efectes indirectes que intervenen en l’equació: l’eficàcia percebuda de la mesura i la responsabilitat personal davant el canvi climàtic. D’aquesta manera, l’efecte causal global d’aquest factor en el grau de suport a les mesures és considerable i la seva importància no pot ser rebutjada.