De quina manera la mort prematura d’investigadors eminents en les ciències de la vida influeix en la renovació i el progrés dels seus camps de recerca? En vida de les grans figures científiques és complicat qüestionar-ne el lideratge, però quan desapareixen prematurament, el camp en el qual treballaven experimenta una evolució en noves direccions amb les quals s’amplien les fronteres del coneixement. La quantitat d’articles que publiquen els col·laboradors d’una figura científica es redueix després de la seva mort, mentre que la quantitat d’articles publicats per no col·laboradors augmenta de manera considerable. Les publicacions que tenen més impacte són les de persones alienes a l’especialitat concreta del científic traspassat, que aborden qüestions essencials d’aquest camp, encara que des d’un altre punt de vista.

Tot i que encara no se sap gaire com funciona, des de fa molt de temps s’accepta que el procés d’acumulació de coneixement –és a dir, com les noves recerques es fonamenten en treballs anteriors– té una importància cabdal per al progrés científic i el creixement econòmic. En què es basen els investigadors a l’hora de triar entre diverses maneres d’estudiar un problema determinat? L’evolució de la ciència es basa en lleis autònomes, o potser hi influeixen individus, incentius i institucions? La pregunta de l’evolució de la ciència ha estat objecte d’un llarg debat teòric.

Si ens atenim a una cèlebre citació de Max Planck, no hi ha dubte que la ciència avança a cop de funerals: «El triomf d’una nova veritat científica no es basa en el convenciment dels adversaris, que els permet veure la llum, sinó en el fet que els adversaris s’acaben morint i sorgeix una nova generació familiaritzada amb la nova veritat». La frase de Planck expressa la idea que les actituds i les creences d’un científic poden determinar en gran manera el curs dels avanços científics o, si més no, endarrerir-los. Aquestes actituds i creences serien més fortes en el cas dels científics consolidats.

No obstant això, amb prou feines hi ha dades empíriques que confirmin la hipòtesi que els científics veterans triguin més temps a acceptar teories noves que no pas els joves (Hull et al., 1978; Gorham, 1991; Levin et al., 1995). Per això, creiem que aquest article pot establir les bases per aprofundir en la transmissió del coneixement a través de les generacions.

Aquesta recerca pretén d’analitzar l’efecte que té la mort prematura d’un científic destacat en la dinàmica dels àmbits de coneixement als quals va contribuir en vida. Per a això, partim d’una llista de 12.935 científics d’elit en camps d’estudi relacionats amb les ciències de la vida als Estats Units. Els camps respectius han estat delimitats amb eines construïdes per a aquest objectiu. Aquests científics representen una mostra de gairebé el 5% del total dels científics de les seves especialitats, i són definits com a professionals d’elit sobre la base de criteris com ara la quantitat de fons de recerca rebuts, les citacions en publicacions, el nombre de patents, el fet de pertànyer a organitzacions prestigioses i els premis i guardons rebuts. Un aspecte clau del nostre estudi és identificar quants van morir prematurament, per la qual cosa fem servir informació de premsa nord-americana i obituaris acadèmics.

Tot seguit hem analitzat els currículums dels 452 científics d’elit (54 dones, 398 homes) que van morir entre el 1975 i el 2003 abans de retirar-se o d’accedir a llocs de gestió. És a dir, que es van morir quan encara estaven plenament capacitats i actius en la professió.

A banda que és molt més fàcil identificar la causa de la mort dels científics d’elit, per comparació als científics mitjans de la professió, l’estudi també se centra en l’elit científica perquè les figures més destacades deixen un corpus i uns col·legues interessats a preservar-ne el llegat, i això permet seguir els seus itineraris professionals amb precisió. L’aspecte primordial (i més original) d’aquest enfocament és que es fa servir el moment de la mort de científics d’elit per calcular en quina mesura canvia, després d’aquest traspàs, la producció de coneixement en els seus camps d’especialització.

En definitiva, hi ha prou dades per analitzar la trajectòria que els ha portat des dels seus orígens a situacions de reconeixement generalitzat. La reconstrucció de la carrera acadèmica de tots aquests científics ens permet conèixer el seu historial de publicacions, la qual cosa al seu torn ens permet definir les «estrelles» de la recerca. Hi ha dades sobre historials laborals, graus i títols adquirits, data d’acabament dels estudis, el gènere dels investigadors i els departaments dels quals han format part, a més d’una llista completa de les publicacions, les patents i els fons de recerca obtinguts anualment per cada individu.

D’altra banda, per saber com evoluciona un camp en particular, disposem de la llista de tots els científics que en algun moment han publicat en els camps de recerca del científic mort prematurament, independentment de si hi col·laboraven o no. Definim un científic col·laborador com algú que apareix com a coautor en alguna publicació al costat de l’investigador d’elit traspassat. D’una manera semblant, els no col·laboradors són els membres de la comunitat científica que no han escrit mai cap article conjunt amb el científic mort; dins d’aquesta categoria hi ha tant investigadors que treballaven en camps científicament pròxims dels de l’investigador d’elit com també llunyans.

Per delimitar els camps de recerca, observem que les 452 figures traspassades havien publicat 3.074 articles en els cinc anys abans de morir. Per a aquests articles, la proximitat basada en la coincidència de paraules clau ens ajuda a identificar els articles més pròxims temàticament. Cadascun d’aquests 3.074 articles, juntament amb els articles més semblants en la bibliografia científica, se situa en un camp de recerca. Per exemple, el genetista Ira Herskowitz va morir el maig del 2003. El nostre algoritme identifica 72 articles científics relacionats amb l’article «The transcriptional program of sporulation in budding yeast», publicat per la revista Science l’any 1998 i del qual Herskowitz era l’autor principal. La nostra definició del camp de recerca inclou aquest article i els 72 que el nostre algoritme identifica addicionalment com a articles relacionats. Exemples d’altres camps de recerca són els mecanismes cerebrals que afecten la percepció del color (Russell L. De Valois) o la patologia del tabaquisme i l’emfisema (Aaron Janoff).

L’anàlisi demostra que, si més no en les ciències de la vida, la mort prematura dels científics d’elit influeix en la dinàmica global de la recerca: els científics que no col·laboraven amb els investigadors traspassats esdevenen més visibles en dues dimensions. En primer lloc, perquè presenten publicacions noves amb més freqüència en el camp en el qual treballava el científic o científica desaparegut. I en segon lloc, perquè aquest increment de publicacions més endavant serà citat amb profusió, la qual cosa demostra que són contribucions i idees d’alt impacte. Observem que aquestes «figures emergents» solen ser científics que abans no treballaven en el mateix camp, ja que els seus articles de recerca no es trobaven entre els més semblants als escrits pel científic d’elit traspassat. Això ens fa pensar que tampoc treballaven en projectes o qüestions molt semblants.

Els resultats són coherents amb el fet que els científics aliens a un camp determinat semblen ser refractaris a qüestionar la tasca d’una gran figura que es considera líder en aquest entorn, i només s’hi endinsen un cop que n’han quedat «orfes».

Així mateix, tal com veiem reflectit al gràfic 1, els col·laboradors de la gran figura publiquen menys després de la seva mort –entorn del 40% menys cinc anys després–, com ja havien assenyalat Azoulay et al. (2010). La novetat és que el nombre de publicacions dels no col·laboradors va augmentar una mitjana del 8% després de cinc anys. Com que el nombre de no col·laboradors és molt més gran que el de col·laboradors, l’activitat dels no col·laboradors acaba compensant del tot la productivitat més baixa dels col·laboradors. No hi ha indicis que aquesta situació sigui merament transitòria, ans al contrari, ja que l’efecte augmenta al llarg dels anys. Observem un comportament semblant si en lloc de centrar-nos en les publicacions científiques ho fem en la destinació del finançament científic: després de la mort de la personalitat destacada, els científics aliens al camp en què treballava el científic traspassat no tan sols publiquen amb més empenta, sinó que també reben més finançament.

En resum, en tant que els coautors d’una gran figura n’acusen la pèrdua, no podem dir que els grans científics d’un altre laboratori o grup de recerca competidor assumeixin el lideratge sense més ni més. Més aviat l’impuls sembla que vingui en gran manera de persones relativament alienes a l’entorn, científics no necessàriament consagrats que aparentment estudien els problemes essencials d’un camp determinat gràcies a noves idees sorgides en altres àmbits.

A més a més dels canvis en la producció científica que hem examinat a l’apartat anterior, hi ha una altra qüestió de gran interès: les aportacions creixents dels no col·laboradors, produeixen un autèntic canvi en la direcció intel·lectual dels articles publicats? Per analitzar aquesta pregunta fem servir dos tipus d’anàlisis.

En primer lloc, dins un determinat camp de recerca, distingim entre aportacions intel·lectualment més i menys pròximes a les preguntes de recerca d’aquest camp. Ho fem basant-nos en la distància semàntica entre les paraules clau de cada parell d’articles. Les dades mostren que els articles de temàtica afí tenen aproximadament el doble d’impacte (mesurat a través de citacions rebudes per treballs publicats posteriorment) que no pas els de temàtica més allunyada. Per això concloem que, malgrat el traspàs de la figura eminent, quan examinem les noves aportacions científiques dins un camp de recerca, aquestes aportacions continuen analitzant els mateixos problemes científics, però des d’un altre punt de vista, en general més fresc i innovador.

En segon lloc, hem classificat en dos grups els articles nous que apareixen després de la mort del científic destacat. El primer grup conté les publicacions que citen almenys algun treball del camp concret de recerca. El segon conté publicacions que només citen treballs aliens a aquest subcamp. Després de la desaparició d’una gran figura, només augmenta la quantitat d’articles del segon grup.

D’altra banda, apreciem que quasi tot el desenvolupament del subcamp afectat per la mort prematura (mesurat per les publicacions després de la desaparició) es pot atribuir a articles de no col·laboradors, que no esmenten el científic d’elit traspassat. A més a més, si les comparem amb els camps que no han experimentat la mort d’un científic d’elit, aquestes noves aportacions parteixen d’obres científiques més recents.

Entre els científics morts hi havia pocs editors de publicacions acadèmiques o integrants de comissions que concedeixen beques de recerca; per això vam descartar la possibilitat que utilitzessin la seva influència per determinar qui podia publicar o no el seu treball o rebre ajuts dins el seu camp. No obstant això, si les barreres que limiten l’entrada no provenen del control directe de les figures eminents, què és el que desincentiva l’accés als «forans», és a dir, a les persones que fins aleshores no havien participat en el camp?

L’ombra de Goliat

Hi ha la possibilitat que als investigadors aliens al camp els descoratgi, simplement, la perspectiva de qüestionar una figura eminent de la disciplina. Podríem dir que amb la mera presència d’un acadèmic de renom n’hi ha prou per desanimar els que, des de fora, pretenen accedir a un camp de recerca en particular. En aquests àmbits, una bona part de les noves entrades tenen lloc quan desapareix una figura especialment rellevant.

Tot i així, pot ser que la capacitat remarcable d’aquest científic de renom no sigui l’únic factor que influeix en l’entrada (en la no entrada, de fet) de nous investigadors. Per aquest motiu, el nostre estudi analitza també com les especificitats de cada camp de recerca quant a coherència intel·lectual i social modulen les relacions entre investigadors nous i antics, i quin paper hi tenen els col·laboradors de la gran figura traspassada.

La coherència intel·lectual del camp de recerca

Fins i tot després de la desaparició d’un líder en un camp de recerca, pot passar que no hi hagi incentius per accedir a aquest camp si, des de fora, es percep que és un entorn intel·lectualment coherent. Considerem que un entorn és intel·lectualment coherent quan els investigadors que hi participen comparteixen el conjunt de plantejaments, enfocaments i metodologies que l’impulsen. En altres paraules, si no hi ha grans controvèrsies ni fissures que permetin l’entrada de noves teories després de la mort de la gran figura. Per aprofundir en aquest concepte proposem dues mesures de coherència intel·lectual.

El primer índex de coherència intel·lectual reflecteix fins a quin punt els articles d’un mateix camp fan servir paraules clau semblants. Com més coincideixen les paraules clau, més coherent és el camp. El segon índex fa servir la llista de referències esmentades a cada article del camp abans de la mort del científic destacat. Com més alta és la proporció de treballs del mateix camp citats en aquests articles, més coherent és el camp i, per tant, menys incentius tenen els investigadors externs per entrar-hi.

La coherència social del camp

D’altra banda, podríem considerar que un camp és socialment coherent quan els investigadors que hi treballen col·laboren sovint els uns amb els altres, i també quan revisen mútuament els textos que produeixen. Per usar un terme més col·loquial, podríem dir que aleshores aquest camp és endogàmic. A fi d’indagar en aquests aspectes, hem desenvolupat dues hipòtesis de coherència social.

La primera hipòtesi és que els camps en què les grans figures han tingut molts deixebles acolliran pitjor els científics forans que no pas els camps en què els líders no han format gaires graduats o investigadors postdoctorals. La segona hipòtesi és que els camps que presenten més coherència social són aquells en què és més fàcil trobar-hi coautors.

Quina coherència intel·lectual i social mostren les dades?

Quan observem una alta coherència intel·lectual o social en un camp de recerca, els col·laboradors més estrets de l’investigador traspassat podrien continuar regulant-ne l’accés. Es podria donar el cas que la presència de grans figures hagi estat una font de dinamisme mentre vivien, però la renovació de líders provinents d’altres àmbits només l’observem en les àrees més disposades a recolzar i acceptar idees fresques i alienes.

Les dades demostren una entrada més limitada d’investigadors forans en camps intel·lectualment coherents que han girat entorn d’un conjunt reduït de tècniques o idees. De la mateixa manera, la influència de noves idees i enfocaments es veu atenuada en aquells camps en què les xarxes de col·laboració són especialment denses.

Per tant, podem concloure que els col·laboradors essencials del científic traspassat encara poden regular l’entrada al camp mitjançant barreres intel·lectuals i socials, i les relacionades amb la provisió de recursos.

L’anàlisi ha posat de manifest que, un cop que un científic o científica d’elit desapareix prematurament, al seu camp proliferen articles escrits per investigadors que mai no havien col·laborat amb ells. Encara que aquí no en mostrem les dades, les ajudes financeres a la recerca que reben aquests «nous actors» augmenten paral·lelament a les publicacions.

Aquesta proliferació no és deguda a una reorganització del lideratge dins el camp, sinó al fet que hi entren nous científics que fins ara n’havien estat al marge. Concretament, les dades indiquen que l’increment de les aportacions de científics fins ara aliens al camp es concentra en qüestions essencials, però hi incorporen en una mesura més gran idees procedents d’altres entorns als quals el científic desaparegut no havia contribuït. Aquesta hibridació intel·lectual resulta força fructífera, ja que els nous articles ofereixen aportacions rellevants, almenys si en jutgem l’impacte a llarg termini pel que fa a les citacions rebudes.

També hem analitzat dades sobre els mecanismes que permeten regular l’entrada al camp. En general, l’entrada de nous científics després de la mort sobtada d’un investigador eminent té menys impacte en els casos en què una xarxa compacta de col·laboradors és capaç de mantenir les barreres d’entrada. És a dir, el seu llegat i la seva influència es mantenen a través dels seus col·laboradors quan el camp és ben cohesionat, tant si és mitjançant barreres intel·lectuals com socials.

Podríem pensar que la pèrdua d’un científic d’elit que havia estat cabdal en un cert àmbit de la recerca seria interpretada per la resta de la comunitat científica com una oportunitat de renovació. És a dir, un cop que el camp de recerca ha quedat «orfe», sembla raonable pensar que se suavitzaran les reticències a considerar i incorporar idees d’avantguarda. Però això només passa quan els membres del camp de recerca estan disposats a acceptar les noves idees i a donar-hi suport. 

En resum, els resultats de l’estudi coincideixen amb el que expressa la idea de Planck que dona títol a aquest text: la ciència avança a cop de funerals. No obstant això, les conseqüències en matèria de benestar social són ambivalents. Encara que podem constatar que els grans científics restringeixen l’entrada de noves idees i nous acadèmics en un àmbit, els esforços de custòdia d’aquest camp poden resultar beneficiosos quan el camp encara és al començament. Aquests esforços podrien permetre també acumular progrés basat en pressupòsits i metodologies comunes. En si mateixa, la capacitat de controlar l’evolució intel·lectual d’un àmbit científic concret podria ser un incentiu per a assumir riscos en la recerca.

Amb tot, el fet que la tutela d’una gran figura pugui congelar les pautes de participació en un camp científic determinat augmenta l’atractiu de les mesures que fomenten l’accés d’investigadors nous o amb menys connexions i contactes acadèmics. Entre aquestes mesures hi ha els límits al finançament que un únic laboratori pot rebre, la concessió de punts addicionals als investigadors que demanin finançament per primera vegada, els procediments de revisió basats en el mètode del doble cec o l’aprovació de premis emèrits que indueixin els científics veterans a reduir les seves activitats de laboratori.

Aquest article ha estat adaptat a partir de l'estudi:

AZOULAY, PIERRE, CHRISTIAN FONS-ROSEN and JOSHUA S. GRAFF ZIVIN, "Does Science Advance One Funeral at a Time?", NBER Working Paper 21788 (2015)

Altres referències bibliogràfiques:

AZOULAY, P., J.G. ZIVINY i J. WANG (2010): «Superstar extinction», Quarterly Journal of Economics, 125(2).

GORHAM, G. (1991): «Planck’s principle and Jeans’s conversion», Studies in History & Philosophy of Science, 22(3).

HULL , D.L., P.D. TESSNER i A. M. DIAMOND (1978): «Planck’s principle», Science, 202(4369).

LEVIN, S.G., P.E. STEPHAN i M.B. WALKER (1995): «Planck’s principle revisited: a note», Social Studies of Science, 25(2).