La primera anàlisi de la despesa sanitària pública a partir de la qual s’ha elaborat aquest article (Análisis poblacional del gasto en servicios sanitarios en Cataluña (España): ¿qué y quién consume más recursos?) es basa en les microdades d’ús generades pels usuaris del sistema sanitari públic de Catalunya. L’estudi revela que més de la meitat del pressupost de salut es va destinar a l’atenció mèdica de tan sols el 5% de la població. En concret, el 51% del pressupost que el Departament de Salut dedica a atendre 7,5 milions de persones es va destinar a uns 375.000 usuaris, amb una despesa mitjana, per persona, de gairebé 10.000 euros. Dins aquesta minoria d’usuaris, l’1% de la població va consumir el 23% dels recursos (22.852 euros per persona). Aquest estudi, basat en dades del 2014, mostra una gran variabilitat en la despesa individual, en funció de les necessitats mèdiques. Entre el 95% de la població a la qual es va destinar el 49% del desemborsament de l’Administració sanitària, cal destacar que la meitat de la població catalana va ser responsable del 3,6% de la despesa sanitària total, amb una mitjana de 71 euros per persona.

La partida de despesa sanitària principal es destina a l’atenció hospitalària i suposa el 27,7% del total del pressupost, seguida de l’atenció primària, amb el 22,7%. A continuació, se situen la despesa en fàrmacs, amb el 17,5% dels recursos; la medicació hospitalària de dispensació ambulatòria (9,5%); les consultes externes (7,8%) i les urgències (5,0%). La resta d’àmbits (hospitals de dia, atenció sociosanitària, salut mental, diàlisi, transport sanitari no urgent, cirurgia menor ambulatòria, teràpies de respiració a domicili, rehabilitació ambulatòria i hospitalització a domicili) representen, en conjunt, menys del 10% del pressupost.

Aquesta distribució no representa grans canvis en el temps respecte de la coneguda preponderància de l’atenció hospitalària, la primària i la farmàcia. Sí que destaca, però, la importància emergent de la despesa en medicació hospitalària de dispensació ambulatòria, que ha crescut de forma exponencial els darrers anys.

La despesa sanitària mitjana de dones i homes augmenta amb l’edat. El valor més elevat se situa entre els 80 i els 84 anys, quan la població masculina requereix una mitjana, per persona, de 3.387 euros anuals, i la femenina, de 2.723 euros. A l’extrem oposat, el període de menor utilització dels serveis sanitaris se situa en la franja dels 15 als 19 anys, en les dones, i dels 20 als 24 anys, en els homes. La despesa mitjana en els homes sempre és superior a la de les dones, excepte en les dones de 15 a 39 anys, coincidint amb l’edat fèrtil d’aquesta població.

La despesa total més elevada es destina a la població d’entre 40 i 79 anys, coincidint amb els grups poblacionals més nombrosos. També és més alta en els homes que en les dones. Respecte d’aquesta última població, se n’exceptuen les dones en edat fèrtil i les d’edats compreses entre els 80 i els 89 anys, ja que en aquesta etapa vital el nombre és superior al dels homes. Aquestes diferències de despesa segons el gènere es deuen a l’ús més gran dels serveis sanitaris per part dels homes per les patologies que pateixen, si bé també a un biaix cap a una major intensitat en l’atenció sanitària als homes, com la literatura científica ja ha demostrat anteriorment (Ruiz Cantero, 2009).

L’examen de la utilització i de la despesa sanitària del 2014 a Catalunya també ha permès comprovar que el tipus d’ús del sistema sanitari públic es modifica amb l’edat. En els grups d’edat més joves la despesa més rellevant està relacionada amb l’atenció primària (sobretot, en dones) i les urgències. A mesura que augmenta l’edat, adquireix importància la despesa en atenció hospitalària (sempre més gran en els homes que en les dones, excepte, de nou, en l’edat fèrtil de la població femenina) i en fàrmacs.

La despesa en atenció hospitalària –la més gran respecte del total del pressupost– és més destacada en els homes de fins a 14 anys que en les dones. En aquest punt, coincidint amb la seva etapa fèrtil, són elles les que requereixen més consum de recursos hospitalaris. Posteriorment, la situació es torna a revertir i els homes són, de nou, els usuaris que utilitzen més recursos, sobretot a partir dels 70 anys. En canvi, la despesa en fàrmacs és més gran en els homes de fins a 39 anys i en les dones d’edat a partir dels 40.

La despesa mitjana necessària per tractar una malaltia oscil·la entre els 2.854 euros de la depressió greu i els 8.097 euros pel contagi del virus de la immunodeficiència humana (VIH). De tota manera, els tractaments més cars no són els que generen els costos globals més elevats. La diabetis, amb el segon menor cost unitari (3.149 euros), suposa la despesa total més gran (1.763 milions d’euros), tenint en compte l’alta prevalença que té. En canvi, el VIH representa una de les despeses més baixes, malgrat que el tractament que comporta és el de cost més elevat. Una situació molt similar s’adverteix amb relació al càncer: el cost unitari del tractament és elevat, però la despesa global no ho és, ja que afecta un nombre de persones relativament petit. En termes globals, les malalties més costoses, després de la diabetis, són la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), la insuficiència renal crònica i la insuficiència cardíaca.
 

El nombre de malalties cròniques és un factor determinant i d’importància en l’ús dels serveis sanitaris i, per tant, en la despesa sanitària (Monterde et al., 2016; Coderch et al., 2014). El 22% de la població pateix una malaltia crònica, fet que suposa una despesa sanitària anual de 413 euros per persona. No obstant això, la necessitat de recursos augmenta progressivament a mesura que les malalties cròniques s’acumulen: amb cinc d’aquestes patologies (situació que afectaria el 5,4% de la població), la despesa s’eleva a 2.413 euros; amb deu (0,2% de la població), a 9.626 euros; amb tretze (0,02% de la població), a 18.780 euros.

Conèixer la distribució poblacional de la despesa sanitària permet identificar quins grups de pacients tenen un nivell més alt de necessitats, quines malalties són més intensives pel que fa a despesa sanitària i quines partides representen una proporció més gran de la despesa. Per això, aquest coneixement és una eina de gran utilitat en la planificació dels serveis sanitaris i en la priorització de les polítiques sanitàries. Resulta, doncs, de gran interès identificar les característiques del 5% de la població que origina la major part de la despesa sanitària (edat, sexe, nombre de malalties cròniques, patologies, proximitat a la defunció, etc.) i prioritzar intervencions de política sanitària o social en aquest col·lectiu.

Aquest article també obre la porta a aprofundir en les anàlisis sobre malalties concretes i a repetir-les amb dades d’estudis anteriors i posteriors a aquesta publicació. D’aquesta manera, es podrà determinar l’impacte que té en la despesa sanitària l’aparició de noves tècniques diagnòstiques i terapèutiques, així com dur a terme estimacions de la despesa futura.

Aquest article s'ha adaptat a partir de l'estudi:

VELA, E., CLÈRIES, VELLA, V.A., ADROHER, C. i GARCÍA-ALTÉS, A. (2017): Análisis poblacional del gasto en servicios sanitarios en Cataluña (España): ¿qué y quién consume más recursos?
 

Altres referències:

CODERCH, J.; I. SÁNCHEZ-PÉREZ, i P. IBERN, et al. (2014): «Predicción del riesgo individual de alto coste sanitario para la identificación de pacientes crónicos complejos». Gaceta Sanitaria, 28(4):292-300.

MONTERDE, D.; E. VELA, i M. CLÈRIES (2016): «Los grupos de morbilidad ajustados: nuevo agrupador de morbilidad poblacional de utilidad en el ámbito de la atención primaria». Atención Primaria, 48(10):674-682.

RUIZ CANTERO, M. T. (2009): Sesgos de género en la atención sanitaria, Serie Nueva Salud Pública, 4, Granada: Escuela Andaluza de Salud Pública.

WAMMES, J. J. G.; P. J. VAN DER WEES, et al. (2018): «Systematic review of high-cost patients’ characteristics and healthcare utilisation», BMJ Open, 8(9), DOI: 10.1136/bmjopen-2018-023113.