Quin perfil tenen els beneficiaris d’aquests programes?
L’usuari habitual és una persona que pateix un grau de dependència moderada. És a dir, no són persones amb problemes severs o discapacitats greus, ni tampoc persones amb indicis de demència, sinó persones que viuen a casa seva i tenen necessitats de suport intermitent o limitacions en l’autonomia personal.
Què passa si la persona no es beneficia d’aquests programes de recapacitació o no hi pot participar?
Resulta problemàtic aplicar aquests programes a persones que pateixen demència senil o algun altre tipus de discapacitat cognitiva, perquè una part essencial de la recapacitació consisteix a parlar amb aquesta gent i saber quins objectius tenen. La persona ha de ser capaç de fer les seves rutines diàries i de comprometre’s a col·laborar amb els cuidadors. I això requereix un cert nivell de competències cognitives. Així i tot, estem mirant d’ampliar el programa per incloure-hi gent que pateix demència. I fins i tot l’hem arribat a utilitzar amb força èxit amb malalts terminals, ajudant-los a millorar la seva qualitat de vida en els últims dies.
Des de quan s’apliquen aquests programes a Dinamarca?
Aquest sistema ja funcionava el 2007 a un centenar de municipis, però des del 2015 s’ha generalitzat a tots els municipis del país. Ara es troba en fase legislativa.
A quins altres països s’aplica el programa? Hi ha experiències semblants als països de l’arc mediterrani?
Noruega té força experiència en l’ús de la recapacitació, i també s’aplica a Anglaterra, Escòcia, els Països Baixos, Nova Zelanda i Austràlia.
Quant als països del sud d’Europa, podem destacar que hi ha una bretxa bastant profunda respecte als països escandinaus, no tan sols pel que fa a l’ús d’aquests programes, sinó a la manera d’organitzar els sistemes d’atenció a la dependència en general. Als països del nord d’Europa tenim una estructura formal més sòlida del sistema de cura. Confiem que el govern aporti solucions per millorar el nostre benestar. Per això paguem més impostos. Disposem d’uns serveis socials molt més generosos; el 14% de les persones més grans de 65 anys reben gratuïtament serveis d’atenció a casa seva. Això no passa a molts països del sud d’Europa.
Ho atribueix a una qüestió cultural o econòmica?
Diria que a una combinació de totes dues. No sabria dir què va ser abans, si l’ou o la gallina. D’altra banda, nosaltres vivim en societats més individualitzades. No esperem que siguin les famílies les que tinguin cura de la gent gran. Això no vol dir que no ens importin. De fet, en algunes de les recerques que he consultat sobre la soledat de les persones grans he observat que, encara que als països del nord les persones grans més sovint viuen soles, hi ha unes proporcions més altes de soledat als països del sud d’Europa, incloent-hi Espanya.
Viure en família no sempre implica que hi hagi relacions d’afecte significatives...
Naturalment. Un altre factor que contribueix a la soledat és que a països com ara Espanya hi ha moltes persones d’edat avançada obligades a tenir cura de la seva parella, que sovint està malalta. Aquestes persones se senten soles perquè pràcticament no poden sortir de casa ni tenir vida pròpia.
Quines estratègies podem seguir per humanitzar l’atenció a la gent gran?
Crec que la recapacitació és una estratègia molt bona, perquè situa la persona al bell mig del procés de cura. Centrem la nostra atenció en les preferències i els objectius de les persones, i per tant els oferim la possibilitat de prendre decisions personals sobre la seva vida. És un sistema amb un enfocament molt individualitzat, que és la millor manera de dignificar l’atenció a les persones.
Entrevista per
Juan Manuel García Campos